30 de setembre 2004

Novetat sobre el cas Lewinsky

"Sempre li he dit el mateix: no mengis tanta patata fregida si vols que la gent cregui que ets catedràtic. I dissabte passat em va fer cas".
Jebb W. Bush, governador de Florida, en un mitin recent a Pensacola
0 comentaris

29 de setembre 2004

Més informació sobre la polèmica de la Síndria Santa


"Sí, potser sí que m'hauràs de passar el plat, perquè em sembla que voldré una mica més de puré".

Ariel Sharon, cap del govern israelià i pre-rafaelita amateur
1 comentaris

28 de setembre 2004

Fira del Llibre Antic, la pel.lícula

"Un home pot dir moltes coses a unes quantes persones, o pot dir unes quantes coses a moltes persones, però no pot menjar prèssec i parlar".
Jimmy Carter, ex-president dels EEUU i ex-addicte al pesto
1 comentaris

No és cosa de la gravetat, amic, crec que no

"Mira com s'eleva la iaia, propulsada pel seu motor de fusta".
Samuel Beckett, dramaturg irlandès per part de mare, (1906-1989, ambdós inclosos)
0 comentaris

Ja era hora, Mercè

Esperem que hi hagi anat molta gent i que al menys t'hagis endut el rabo.
0 comentaris

27 de setembre 2004

Tenim prou intel.ligència?

Veient aquest blog, crec que la nostra intel.ligència mereix un apart. Segurament podríem trobar gent especial i deixar de relacionar-nos tant entre nosaltres. Proposo fer el test de MENSA, aquí:

0 comentaris

25 de setembre 2004

No és tan complicat, Kowalsky


"La patata calenta sembla més valenta" Jimmy Carter.

6 comentaris

23 de setembre 2004

Com anar vestit a un programa de televisió

Un dels aspectes més importants de la literatura, sovint poc valorat, és l'aspecte de l'escriptor. ¿Per què un escriptor té èxit i un altre no?
No és per la qualitat del text. Avui en dia no. Un bon escriptor ha de portar sempre amb ell una llibreta, un boli, gomina i una camisa neta.

Fixem-nos en dos escriptors d'èxit.


Els ulls d'en Paul Auster. Què puc dir-ne que no s'hagi dit?

Els ulls d'en Quim Monzó. Expressius, vius, imprevisibles...

En definitiva: tots dos comparteixen una cosa: són fotogènics.

Anar ben arreglat, net, pentinat, és imprescindible per vendre llibres. Ja no es porta l'estil seixantero, deixat, caspós, brut. Avui en dia aquest posat només és tolerable en alguns poetes, jugadors de futbol o certs ministres.

Els escriptors han d'anar a les entrevistes impecablement vestits. Han d'haver estudiat a consciència quin és el seu costat bo. Si estan més afavorits amb o sense ulleres. Si el to rosat de la camisa els fa joc amb la textura del cutis.

Parlem clar: un escriptor que impregni els seus llibres d'un to personalíssim no arribarà enlloc a no ser que acompanyi les paraules escrites d'una veu pròpia, real, parlada per la boca. És a dir, ha de tenir una veu maca, agradable, modulada, entre Barry White i Aleix Vidal-Quadras.

Tot això ve al cas perquè com que TRES no avança (el detestable senyor Orteu a la fi ha escrit la seva part) m'entretinc dissenyant el que serà la promoció editorial. Dia rera dia em provo diferents combinacions de roba i les sotmeto a un anàlisi semiòtic-visual exhaustiu, mesurant els pros i els contres. De moment ja he decidit com he d'anar vestit al programa Saló de lectura, de BTV:
  • Cabell escalat, lleugerament estufat al clatell i a les patilles.
  • Foulard violeta amb motius Bollywood.
  • Americana color crema zanzíbar.
  • Camisa groc vernissage amb mocador a la butxaca. Dos botons oberts.
  • Cinturó blanc de pell argentina.
  • Pantalons de tela desenfadats.
  • Mitjons color alvocat-executiu.
  • Mocasins color caqui amb velcro.
Per cert: he trobat aquesta foto al google, buscant "Emilio Manzano" (l'atractiu director/presentador del Saló de lectura). Deu ser força antiga. Reprodueixo textualment el peu de foto:


Emilio Manzano, con la yunta y el típico arado de palo.
0 comentaris

21 de setembre 2004

Dia de l'Alzheimer: nosaltres no oblidem

Seria de molt mala educació no felicitar els milions i milions de ciutadans i ciutadanes que pateixen aquest tremend virus conegut com a Alzheimer. Per a tots i per a totes, felicitats en el vostre dia. Suposo que el miserable senyor Salvadó no trigarà a fer mofa del tema però ho diré igualment: la meva àvia té alzheimer.

No recorda res. I tot li importa relativament poc. No li fa res no reconéixer la seva família. Però nosaltres estem per no oblidar i l'estimem, malgrat que la seva deixadesa l'hagi portat a aquest extrem. Segons el metge el seu alzheimer té causes genètiques, per la qual cosa em temo que tard o d'hora jo en patiré. Ho dic perquè després no se m'acusi de viciós o d'homosexual i la gent em digui: "Ell s'ho ha buscat" o "A saber qui l'hi haurà passat!".

Deixem aquest tema, tammateix poc refrescant per passar a un altre que té molt a veure amb l'oblit:

TRES i el senyor Orteu.

Potser a aquesta hora hi ha nens desperts, encara, però ho he de dir: el senyor Orteu és un imbècil. Fa més d'una setmana que l'hi vaig enviar TRES i encara no m'ha retornat.

Recordo amb emoció el darrer paràgraf que vaig escriure (excel·lent paràgraf, tot sigui dit). Feia així:

Monsieur Orteau was getting upset with all that communist crap, so he handed the gun he had kept under the gown and slowly pointed the white thing.

Bang!

Wow! What a perfect shot. Right between the eyes.


P.S.- El senyor Salvadó haurà notat que he ignorat el seu post anterior. És perquè vegi que els seus dards enverinats de bilis no m'arriben ni a la sola de la sabata. Si creu que entraré en una dinàmica d'atac preventiu-resposta ràpida, s'equivoca de bat a bat. La seva fotografia fent cara de perico no només m'ha semblat innecessària sinó que a més m'ha fet replantejar la llibertat de comerç i la lliure circulació de persones de què gaudim els països civilitzats.
0 comentaris

20 de setembre 2004

Això és molt lleig

El que ha fet el senyor Perelló em sembla detestable i, per què no dir-ho, lleig. Ha fet públic un text que va escriure el senyor Orteu per tal de deixar-lo en ridícul, com dient "mireu el que fa aquest, que ridícul que és". No entraré a discutir si el text del senyor Orteu és ridícul, perquè això és inqüestionable. Ara bé, ¿treuries nu el teu germà mongòlic a la plaça de la vila per que la gent se'n rigués? Jo, sincerament, tinc els meus dubtes, perquè és un acte que em sembla criticable.
Tanmateix és només la meva opinió.

0 comentaris

Ajudant un inútil

No tant per pietat cristiana sinó més aviat per recochinée i escarni públic reprodueixo el comentari que el senyor Orteu va col·locar erròniament en un lloc erroni pensant que seria llegit per les masses. Trobo que una perla així no pot quedar inèdita. El text és impagable i ens perfila el caracter sumament desagradable del seu autor.

Es prega llegir amb calma, paciència i crispetes.

Orteu dixie:
Ja em costa entendre que tingui sentit escriure una novel.la destinada a ser enviada a un editor com el senyor Vallcorba, que en rebre-la no podrà quedar més que desconcertat, empipat i reafirmat en la seva elitista tesi de que ell sistema educatiu català és una puta merda, ja em costa entendre el sentit d'això, que ara resulta que he d'escriure en un uepbloc. I quina utilitat tindrà això? L'autopromoció em diu en Perelló. Si justament som on som gràcies a la promoció que ens estem fent des de fa anys. O no era promoció sortir al Night Club? I no va ser promoció fer l'Orella a la ràdio? I fer l'Enciclopèdia? I publicar al suplement de llibres d'El Periódico?
Som allà on som perquè saben exactament qui somj. I saben qui som i què fem perquè tenim aquesta mania de la promoció. Altres artistes tenen ous i reconeixen que és pura vanitat. Siguem vanitosos, doncs, i supurem les nostres misèries a través d'internet. A veure si és que hi ha algú que encara no sàpigui que són tres merdetes punxades en un pal. Molt em temo que l'únic que ha quedat lliure de la nostra nefastra promoció suïcida és el pobre senyor Casas. Apa, a cascar-la, i jo el primer, que tinc senyora.

(NOTA: els enllaços els he posat jo, pour descomptée. El color caca del text també l'he posat jo. És un sarcasme)
0 comentaris

18 de setembre 2004

Les coses de Montjuych

Estic absolutament d'acord amb el senyor Perelló quan deia que jo no trigaria a contestar, i en desacord amb tota la resta. Jo em solidaritzo amb el periquitisme del malaguanyat senyor Orteu, i trobo que no està bé riure's dels defectes dels altres. Sóc una persona formal i no m'agraden els insults, i encara menys entre amics. Hem se ser seriosos. Aquest blog és per a que el puguin visitar gent de lletres dels Països Catalanoïdes, editors inclosos, i si ens volem fer un nom en el món llibresc hauríem de començar per nosaltres mateixos, deixant de fer el ridícul, ja que podrien pensar que no som més que tres arreplegats i que no tenim una sòlida base cultural d'anys d'estudi i tradició occidental.
Per això m'he fet aquesta fotografia fent de Perico.



0 comentaris

Tots érem a Montjuïc

És de rebut felicitar el senyor Orteu car l'Espanyol ha guanyat el Reial Madrid per un gol a zero. Entre les múltiples deficiències mentals del meu amic Orteu sovint penso que la més destacable és la seva periquiticitat, la seva condició perica, ser de l'Espanyol, en definitiva. Però en fi. Siguem cavallers i descobrim-nos davant el partidàs d'N'Kono i els seus.

Jo sempre m'he mostrat inflexiblement partidari que Raúl sigui titular. És obvi que el Reial Madrid necessita algú que estiri del carro, com van fer al seu moment Pirri o Martín-Vázquez i Raúl, en crisi o no crisi, és l'home indicat. Ho vaig afirmar rotundament a la Universitat Catalana d'Estiu l'any passat, vaig reincidir en la meva postura als Diàlegs del Fòrum i ho penso repetir quantes vegades sigui necessari. Quina llàstima que Raúl no sigui català!

Suposo que tot això només és per emmascarar la crua realitat: el senyor Orteu no envia TRES i la nostra relació, abans cordial i tensa, s'ha deteriorat extraordinàriament bé. Però, quan va començar a deteriorar-se?

Sospito que va ser aquí:


Moment en que la relació amb el senyor Orteu (el de samarreta negra) va començar a deteriorar-se. (c) Montseny 2004.

Intueixo que el senyor Salvadó no trigarà a contestar-me, mirant de minar la meva moral (alta) i la meva autoestima (correcta) amb les seves fletxes retòriques de nyigui-nyogui, amb els seus arguments puerils, amb la seva pataleta infantil. El senyor Salvadó no té talant i això es nota. Si creu que dient-me "cosa" m'ofèn s'equivoca com una casa de pagès. O potser és que el seu vocabulari no dóna per més?

Li recomano, senyor Salvadó, que posi a punt la seva ironia. Encara li falta molt per arribar al meu nivell o al de l'autor d'aquest article que he trobat navegant per pàgines pornogràfiques.
0 comentaris

Voilà les coses!

Ja he trobat les coses. No les del senyor Orteu (només ell sap quines coses deuen ser si és que sap què és exactament una cosa), sinó les del senyor Perelló. Les coses són a l'entrada anterior, just a sota d'aquesta.
La seva Decepció brutal és una cosa, perquè no es pot anomenar de cap altra manera. Segons el text que ha escrit sembla ser que no distingeix entre fina ironia i cagarro. Com a conseqüència d'això és fàcil de resoldre que el senyor Perelló confon termes de fàcil comprensió, i això té un nom: border line. Ara bé, line de quin border? La line finíssima del border que separa un humà mitjà d'un objecte. I és així com s'observa clarament que el senyor Perelló, sense deixar de ser un humà, també és clarament una cosa. Et voilà! Heus aquí les coses.
0 comentaris

Decepció brutal

Sent aquest un espai per a compartir les experiències de la creació literària i la màgia d'encadenar una paraula darrera una altra fins aconseguir frases complexes que estremeixen per la seva profunditat i bellesa em causa una decepció brutal comprovar com els meus dos col·legues escriptors, co-autors de la pàgina, demostren un cop i un altre que voregen els requisits mínims per participar als Special Olympics.

El senyor Salvadó ha d'estar passant un mal moment, sense cap mena de dubte. Si no és així no aconsegueixo entendre l'alarmant mediocritat dels seus escrits. Ahir, per exemple, va simular un infart, així, a la bona de Déu i, unes hores després, llegeixo amb estupefacció el seu article On són, les coses? Naturalment em trec el barret davant la fina ironia que traspua tan punyent títol (apreciable sarcasme el de parafrassejar el celebèrrim On és la gent? de l'incombustible Moncho) però un cop l'acabo de llegir me n'adono immediatament que no és ironia; ho diu seriosament!

Quan un cavaller perd la ironia el millor que es pot fer és tancar la paradeta. Plegar veles. No obstant això reconec que seria una llàstima que el senyor Salvadó deixés el món de la literatura bona per tornar al competitiu món de la xarcuteria.

Finalment el senyor Orteu ha tingut el decòrum d'acceptar la invitació de participar-hi (al blog, no als Special Olympics, ha ha ha ha ha ha ha ha). Ara només cal que aprengui a escriure i a llegir correctament. Un cop solucionat aquest petit handicap sense dubte li resultarà relativament fàcil descobrir que els articles han de portar un títol i que, per publicar-ne un, ha d'anar a Posting>Create i no comentar un post existent i després estranyar-se que la seva parrafada no aparegui enlloc.

Senyor Orteu, Newton ja ho va dir: "Les coses no es creen ni es destrueixen; només es transformen". El mateix passa amb els posts. Només un nen cefalodeficient o un supra-imbècil creuria que les coses "desapareixen" perquè sí. No, senyor Orteu. I em consta que no és vostè precisament un nen cefalodeficient. Quan les coses "desapareixen" o van "a prendre pel cul" (sic) és perquè no es fan correctament.

Li recomano uns cursets que fan a la Casa Elizalde i que es diuen Internet per a estúpids profunds i per a jubilats. Segurament allà trobarà resposta per als seus nonsenses i, qui sap, potser hi farà amiguets.

D'altra banda començo a perdre tota esperança de rebre TRES durant l'actual legislatura. El carallot senyor Orteu no només és un cyberignorant sinó un capcigrany impresentable que té segrestada la nostra novel·la des fa innumerables dies.

Tot això és el que m'ha portat a titular aquesta reflexió serena Decepció brutal.
0 comentaris

On són, les coses?

Avui el senyor Orteu ha escrit unes coses i no sap on són, i pregunta sense cap interrogant. Que no és màgic, això de l'internet, que ens permet escriure coses que després no sabem on són?
0 comentaris

He escrit una cosa i no sé on collons és. És a prendre pel cul, pregunto.
0 comentaris

17 de setembre 2004

Sobre la lentitud i Gregor Samsa

Tres dies sense notícies de TRES. Ahir vaig telefonar al senyor Orteu. La conversa va anar així, si fa no fa:

PERELLÓ: Tio, encara tens TRES? A veure si ho fem avançar...
ORTEU: ? ... ? ... Mmmmmm... ? ... TRES? ... ? ... Hosti, sí. És que aquestes últimes dues setmanes he estat liat...

No cal comentar res més. Ni tan sols ha contestat la invitació per participar en aquest magnífic blog que, recordem-ho, inclou el seu nom. D'altra banda celebro la incorporació del senyor Salvadó, un xic tortuosa, tot sigui dit.

Aprofito l'oportunitat que ens brinda l'internet, nogensmenys, per exhortar el senyor Salvadó a no publicar més fotografies escabroses com la de la granota deshidratada. Aquesta és una pàgina seriosa on hom tracta temes elevats, de volada intel·lectual; no vull que s'ompli ràpidament de pornografia rància que només farà que atreure malalts, desviats i pajilleros de baixa estofa. Jo li pregunto, senyor Salvadó, quina impressió creu que causarà l'esmentada imatge en el visitant lletraferit? Què n'opinarà el Martí de Riquer? I el Salvador Sostres? I la Maruja Torres? I l'Amos Oz? Eh? Recordi, senyor Salvadó, que aquests són els visitants que esperem. Aquests són els referents que busquem amb la nostra novel·la que, com molt bé ha dit vostè, reflecteix la societat actual, amb tots els seus contrastos, des de l'òptica desenfadada de principis del segle XX. O això em sembla recordar, ja que el miserable senyor Orteu no escriu la seva part i no la fa circular.

De tota manera, deixant de banda assumptes que poc interessen al lector mitjà o alt, el motiu d'aquest article anava en una altra direcció. No amago que fa poca estona he observat un escarbat de cuina o panerola corrent per sobre el meu escriptori. He baixat a comprar trampes verinoses contra insectes multi-potes i les he instal·lat subtilment al voltant del meu estudi, però l'amenaça de l'insecte plana pel meu subconscient col·lectiu i em pica tot que t'hi cagues. Temo tornar a veure aquelles esgarrifoses antenes mòbils en qualsevol moment, apareixent per sorpresa sota el teclat des d'on escric o dins el got de cafè que m'acompanya. És per això que estic força alterat i no m'entretindré gaire més. Anem al gra.
0 comentaris

16 de setembre 2004

A més a més

He estat pensant en tots aquests anys d'aventures i xorrades entre l'Orteu, el Perelló i jo, i he estat mirant fotografies. Ah, quants records. D'entre totes, una m'ha fet reflexionar molt sobre el pas del temps. És la granota Gustave Chaffée. Si a nosaltres el temps ens passa molt de pressa, a ella li va passar per sobre. Un petó per a ella.


0 comentaris

Hola, amiguets

Aquestes coses requereixen un xic de paciència. Avui m'afegeixo al blog a l'hora local de "passa poc de les vuit del vespre".
És fascinant pensar la quantitat de milions de persones que estaran llegint això ara mateix o bé al cap d'una estona indeterminada. Fixeu-vos fins on ha arribat la civilització occidental. Mentre desenes de persones incultes es maten en guerres absolutament prescindibles, altres gaudim dels avenços que hem assolit després de segles d'investigació i comerç. I això només és el començament; quan als partits de futbol acceptin el video com a complement per als àrbitres ja podrem ben dir que hem entrat de ple al segle vint-i-dos. I precisament d'això, de la civilització occidental i de l'amor, va el llibre que estem escrivint a sis ulls. I, esclar, té el títol provisional de TRES.


0 comentaris

Problemes

Sembla que ens trobem davant un part difícil, com el de la Constitució Europea. El senyor Salvadó és incapaç de connectar-se per tal de publicar els seus articles (sempre interessantíssims) i es limita a rebre missatges d'error ad nauseam.

D'altra banda, més preocupant, el senyor Orteu no ha respost nisiquière el meu e-mail convidant-lo a participar en aquest engrescador projecte. No és d'estranyar, tammateix. El seu nivell d'implicació amb TRES (el novel·lot que ens ocupa) minva espectacularment cada dia que passa. En les nostres trobades setmanals a un bar, del qual no revelaré el nom per prudència, demostra un extraordinari desequilibri mental, ja que un dia es mostra eufòricament partidari de continuar escrivint fins a les 500 pàgines i, a la setmana següent, sense despentinar-se, afirma amb contundència que "hauríem d'anar acabant, ni que sigui per la puta cara".

Tot plegat és una mica frustrant. Fa més de dos dies que no tinc notícies de TRES i el mono de l'escriptura imbècil em consumeix. Quan semblava que havíem recuperat el bon ritme de treball dels primers mesos ara la cosa s'ha estancat preocupantment. En poc més de 6 mesos havíem aconseguit escriure aproximadament 230 pàgines. Si volem arribar a les 500, calculo que ens falten uns 8 anys llargs per acabar.

De moment, mentre el senyor Salvadó rep insistents missatges de You are not allowed to log in i pateix entrebancs de similar calibre i el senyor Orteu fa cas omís del correu electrònic, em dedicaré a actualitzar la nostra pàgina unilateralment.

Enllaç recomanat: TRES, les primeres pàgines en brut.
3 comentaris

15 de setembre 2004

Que n'és de sorprenent, l'internet!

Vatua!
Una abraçada a tutti.
5 comentaris

Inauguració pomposa

Encetem aquesta nova etapa amb il·lusió, confiança, moderació i angoixa. El nostre crit de guerra: "Per això som tres". Orteu i Perelló i Salvadó és una marca de fàbrica; l'ordre dels factors no altera el producte però sí el cachet.
Adéu.
Més ben dit, hola.
Adéu.
0 comentaris