18 de setembre 2004

Tots érem a Montjuïc

És de rebut felicitar el senyor Orteu car l'Espanyol ha guanyat el Reial Madrid per un gol a zero. Entre les múltiples deficiències mentals del meu amic Orteu sovint penso que la més destacable és la seva periquiticitat, la seva condició perica, ser de l'Espanyol, en definitiva. Però en fi. Siguem cavallers i descobrim-nos davant el partidàs d'N'Kono i els seus.

Jo sempre m'he mostrat inflexiblement partidari que Raúl sigui titular. És obvi que el Reial Madrid necessita algú que estiri del carro, com van fer al seu moment Pirri o Martín-Vázquez i Raúl, en crisi o no crisi, és l'home indicat. Ho vaig afirmar rotundament a la Universitat Catalana d'Estiu l'any passat, vaig reincidir en la meva postura als Diàlegs del Fòrum i ho penso repetir quantes vegades sigui necessari. Quina llàstima que Raúl no sigui català!

Suposo que tot això només és per emmascarar la crua realitat: el senyor Orteu no envia TRES i la nostra relació, abans cordial i tensa, s'ha deteriorat extraordinàriament bé. Però, quan va començar a deteriorar-se?

Sospito que va ser aquí:


Moment en que la relació amb el senyor Orteu (el de samarreta negra) va començar a deteriorar-se. (c) Montseny 2004.

Intueixo que el senyor Salvadó no trigarà a contestar-me, mirant de minar la meva moral (alta) i la meva autoestima (correcta) amb les seves fletxes retòriques de nyigui-nyogui, amb els seus arguments puerils, amb la seva pataleta infantil. El senyor Salvadó no té talant i això es nota. Si creu que dient-me "cosa" m'ofèn s'equivoca com una casa de pagès. O potser és que el seu vocabulari no dóna per més?

Li recomano, senyor Salvadó, que posi a punt la seva ironia. Encara li falta molt per arribar al meu nivell o al de l'autor d'aquest article que he trobat navegant per pàgines pornogràfiques.