31 d’octubre 2004

Амиго Пэрэлло:

Си эскриьир эн кастэллано эс дифизил,
эн русо я эс на остя.


Así pues, no tengo más hostias que passar-me también al casteyano. A más a más, me siembla que ya era hora, puj es mi lengua maderna i es la que llevo más en dentro, porque yo vale decir que soy muy de la cebolla.
3 comentaris

En la lengua de Cerbantes

¡Qué linda sensación es esta de escribir en la lengua del autor de Don Quijote y Cortadillo!

Me pienso que ha sido una gran tría esa de escribir en castellano, amigos de mí. Dejemos el catalano de banda para los extertores. Dejemos el catalano para los abanderados nacionalistas e dediqué-mo-nos nuesotros simplemente y llanamente a la creación artística. Vayamos por trabajo. ¡Somos allá!

Es fuerza curioso compro-bar que en hacer servir el castellano todo cambia de axpecto de golpe y vuelta. Hoy me siento más ciutadano del mundo que ahyer. ¿No encuentra, amigo Salvadó que a vusted le passa el mismo?

Hoy a la mañana he ido a hacer un vuelto para el centro y malgrato el catellano te abre muchas puertas hoy era diomingo y todo estaba cerrado a cal y arena. Nosoloobstante he sacado la cabeza para el VIP'S de Cataluña Rambla y he remanado los cedeses de música que allá se allá-ban.

¡Y bingos! Allá era. Lord of the Dance! Dozenas de cedeses del artista ordenados abecedariàmente. Peró, ai a l'ast! No encuentrando el CDs Dance in the night with handicappeds del ballarín cèltico Lord of the Dance, fin-al-mente he habido de conformar-me con un "Nice Price!" (1'99 €) que de momento no me ha decebido: Lord of the Dance: Belbelesque. Es un buen LP, no lo dude, y como su nombre hace indicar, és un emotivo homenage a Sergi Belbel. En un CDs doble Lord of the Dance repasa y coreografía algunos inoblidables heets del drama-turg-o catalano. Le expongo aquí algunos del CDs 1:

1. Dance carefully after it rains. (Homenage a Després de la pluja)
2. Touch me, dance me, be-bop-a-loo-la me. (Homenaje a Carícies)
3. Everybody has to die, so... let's dance! (Homenage a Morir)
4. Let's dance together with elves & orcs. (Homenage a Forasters)
...
Si lo desea ya se lo le dejaré para que se haga una copia en cassette.
Estoy negüitoso por recivir TRES.

Actualmente escuchando: Lord of the Dance - Belbelesque
Actualmente leyendo: Michael Moore - Pandilla de mamones

0 comentaris

En castellano

Sr. Perelló.
Ja que mostra tant d'interès per la discografia del mag celta, permeti'm recomanar-li un disc que, si bé és molt poc conegut, és de lectura obligada i ja una raresa de culte entre els més entesos: Dance in the night with handicappeds. Costa una mica de trobar; haureu d'anar als quioscos. No us defraudarà.

Y ahora vamos a cherrar en casteyano, para que todos nos entengan y asín poder ser leydos en otros inderechos del mundo. Adhuco no puedo estar más de acuerdo con vusted con que en este idioma o lengua nos podremos ganar la simpatía i la confiansa de las otras personas que no conocen el catalano -ni tienen por què, ya que la ley les ampara-. Y de pasada hacernos más famosos si cabe, puj es sabido que los hispanoparlanchines son muy numerosos en todo el arreo.

Nonadamenos, debo hacerle saber que el señor Orteu me ha mandado TRES i que actualmente lo dispongo yo.
0 comentaris

30 d’octubre 2004

Hem d'escriure en espanyol

Li parla el senyor Perelló (l'alt):

Senyor Salvadó: No vull polemitzar més sobre si la seva dieta és o no és mediterrània. Això ja ho decidirà el seu oncòleg. En el que sento discrepar de vostè és sobre el tema de Lord of the Dance. Molt em temo que The Return of the King no és cap disc de l'aclamat artista celta sinó la tercera part de la trilogia de Carl Sagan El Senyor dels Anells. M'havien parlat força bé de LP Lord of the Dance live at Spa Francorchamps o del disc d'estudi Dance 'til you sweat. No em sé decidir. Els venedors d'El Corte Inglés no m'inspiren confiança: suposo que em recomanaran el més comercial. Què n'opina?
Respecte a la paternitat del senyor Orteu no m'agradaria equivocar-me, però tot indica que en el moment del coit ell es trobava fora de Barcelona, a les V Jornades Episcopals Tierno Galván.

I ara parlem de TRES:
El senyor Orteu sembla més interessat en subdirigir el programa de televisió de l'AC que en centrar-se i fer rular la novel·la que ens ha de fer famosos a escala internacional. I justament perquè ens mereixem l'èxit a escala internacional els vull proposar que a partir d'ara escrivim aquest blog en castellà i, qui sap, presentar TRES als premis Planeta del pròxim any. A la internet hi ha eines de sobres que ens poden permetre escriure en castellà sense excessiva dificultat. Jo, galantment, m'ofereixo a ser el primer de provar-ho.

¿Qué se les antoja?
Ahora que los mandamasés de doquier han rubricado la Carta Magna Europea y que las fronteras se han ido a orris hemos de ser concientes de la importancia del idioma castellano, ¿hoy? TRES nos pide a gritos pelados ser escrita en castellano caro es un libro ambiciozo. Demuestremos que los escritores catalanos podamos escribir e publicar en castellano!

El catalano es a la UVI, o esto dicen los estudiadores de la lengua. Y si no me crean les instigo a comprobar que la lengua y el contenido van de la manita o, el que es lo mismo, el mediano es el mensaje: vean y pasen este ejemplo de decadencia pequeñito-burguesa autocomplaciente. Supongoso que vd., señor Salvadó se sentirá identificado totalmente con el autor de esta aberración.

Señor Orteu, nomás una postrer demanda: haga circular TRES de una metida vez!

Actualment escoltant: Astrud - Tractor amarillo
Actualment llegint: Pío Moa - ¿Por qué pintan los gatos?
4 comentaris

29 d’octubre 2004

No correm tant, amic Perelló

Què m'està dient? Que els ganxitos no són dieta mediterrània? Ha sentit parlar algun cop, ni que sigui de lluny, de la piràmide nutricional? Au, va! A més a més, dimecres que ve dinaré ous ferrats, perquè he de dur a castrar el meu gat i els penso demanar els collons.
Per altra banda, he tingut un gran ensurt quan he llegit que el pare del futur fill del nostre amic Orteu era en JS, i fins que no he llegit el detall de que no du mitjons a l'estiu em pensava que us referieu al JS ex-amant d'Andy Warhol!
Quant al millor àlbum de Lord of the dance, he sentit dir que sens dubte és el tercer, Return of the king, tot i que encara no he tingut temps per anar-lo a veure.
0 comentaris

Cop de karate sobre la taula

Els parla el senyor Perelló:

Arriba la tardor i, amb ella, la malenconia i les batusses entre el senyor Orteu i el senyor Salvadó.

Amics, no m’obliguin a donar un cop de karate sobre la taula!

Com va dir Onán Westermutz, “anem per parts”:

Senyor Salvadó, li prego una mica de respecte cap al senyor Orteu. No oblidi pas que vostè i ell són amics. No oblidi tampoc que el senyor Orteu aviat serà pare i es troba irritable i amb el nivell de testosterona ridículament baix. Suposo que encara no ha paït que la seva dona estigui embarassada i, és més, no ha paït que en el moment del coit ell no fóra present i sí, al seu lloc, el senyor JS (permeteu-me que amagui la identitat de l’individu en qüestió; només diré que va ser directiu de Televisió de Catalunya i que no porta mitjons a l’estiu).

A més a més recordi que el senyor Orteu és filòsof, segons acredita el diploma de CEAC que, amb tant d’orgull, exhibeix quan se li presenta l’ocasió. El trimestre invertit en aquest curs per correspondència l’habilita per comportar-se à la philosophé, és a dir, com un tête-de-fauve.

No m’agrada veure com els meus dos amics s’insulten innecessàriament quan tenim temes candents sobre la taula, com ara la nostra situació laboral que voreja la il•legalitat. Per tant els emplaço a deixar de fer el ridícul en públic.

Senyor Salvadó, la seva irritabilitat està arribant a nivells insuportables, pràcticament de dona. Potser pateix una mancança de ferro en la seva dieta. No sóc ningú per criticar els seus hàbits alimentaris però, ja que fins i tot la caixera del supermercat on va a comprar ja els hi ha recriminat, jo no puc ser menys. La piràmide alimentària no es sustenta en els ganxitos i crec que tard o d’hora això li passarà factura (haurà de donar-se d’alta d’Autònoms).

M’acomiado dels dos recomanant-los una lectura màgica i poètica, fresca i sensible. Suposo que en llegir-ho es posaran catxondos i tendiran a l’onanisme però, creguin-me, guardin les pistoletes i recapacitin. Hi ha molt amor allà fora, al Món.

PS.- Senyor Salvadó, vostè com a gran amant del món Celta, em pot dir quin és el millor àlbum de Lord of the Dance?

Actualment escoltant: Carlinhos Brown - O negro exportable
Actualment llegint: Andreu Buenafuente & al. - Digue’m fibromiàlgic
0 comentaris

28 d’octubre 2004

Quina gràcia, pedant dels collons

M'ha fet molta gràcia les coses que el senyor Orteu ha escrit sobre un idiota corinti de nom igualment idiota. Encara ric, ves quina cosa. En fi, que el que m'ha sobtat més de tot aquest exercici d'intel.ligència és justament l'absència d'intel.ligència, ja que l'autor del post acaba dient textualment: "Per cert, crec que ja tocaria tornar a fer rodar TRES", precisament quan és ell qui ho té retingut des de temps immemorials per la seva pròpia incompetència. ¿Què és, això: humor o filosofia?
4 comentaris

La tensió segons Pinacle

Senyors Perelló i Salvadó (d'esquerra a dreta i començant per la filera del darrera),
mai els he parlat de les idees que sobre la tensió tenia Pinacle.
Estic segur que no passarà gaire temps fins que un dels dos, o els dos a capel.la, recordi aquest moment amb gratitud i dient: "aquell va ser el dia que Orteu ens va parlar per primer cop de Pinacle, o va ser Pinacle qui ens va parlar de l'Orteu? Anem a fer una cervesa?".

Pinacle va viure al llarg de la seva vida moments de gran tensió i, malgrat això, va saber bastir una complexa teoria de la tensió i l'irritament d'una filigrana conceptual dificil d'imaginar i més dificil encara de dur al cinema amb un càsting encapçalat per Danny de Vito.
De tota manera, aquesta teoria es va perdre perquè algú va tenir la gran idea d'aplegar tots els tractats de Pinacle i dur-los a la biblioteca d'Alexandria aprofitant que la ciutat era assetjada pels romans.
Sabem, però, que Pinacle va viure a la ciutat de Corint, entre el 429 i el 399 aC/DC i que li va passar de tot.
Un dia, caminant pel costat de les muralles de la ciutat, va trobar uns nens que li van llençar pedres encertant-li una de ple al pòmul. Què va dir Pinacle? Va dir: cabrons.
En un altre moment de la vida, Pinacle va exercir tasques en l'administració dels impostos sobre el blat i perdre -o li van robar- dues monedes de coure. Què va dir Pinacle? Va dir: collons.
Un savi d'Atenes va voler visitar a Pinacle quan va tenir coneixement de la seva gran saviesa i quan va arribar a Corint va preguntar per la casa del filòsof a un desconegut. Qui era aquest desconegut? Pinacle. Què va dir? Tiri tot recte. El va trobar a casa? No.
D'anècdotes com aquestes se'n coneixen centenars i en totes hi trobem una manera subtil d'encarar l'adversitat. No vull allargar-me més però no me'n puc estar de relatar-los una última anècdota.
Cap al final de la seva vida, un dia que el vell Pinacle era estirat al llit, va acostar-se un fill seu, va fer-li una estona de companyia i quan el fill havia de tornar a la feina va dir: quina adversitat, pare. Què va dir Pinacle? No va dir res. Es va fer l'adormit.
No podem exigir a tothom que tingui la fortalesa de Pinacle, però que Pinacle fos capaç de viure una vida feliç envoltat d'una gran tensió -penseu en els nens, penseu en el filòsof que venia de visita, penseu en el fill afectuós i idiota, perquè una cosa mai va sense l'altra- la manera com Pinacle va viure, dic, ens ha de donar forces per encarar el destí amb serenitat.

Oh deus que tenseu les nostres vides com cordes d'arpa
Si estirar voleu, estireu-vos vostres albins pèls dels ous.

Un apunt final. Poden trobar les obres de Pinacle editades en castellà a Cátedra. Trotta prepara una traducció de l'excel.lent i innovadora biografia "Pinacle: the tension balongue", escrita per sir Aldous Gofreh, a principis dels quaranta, en condicions bibliogràfiques extremes, en la selva de Birmània, durant l'ocupació japonesa.
Tot esperant que l'exemple de Pinacle hagi aportat una mica de llum a la seva centrifugada existència, els deixo amb una breu cita d'aquest text clàssic:

"Was he an amphora? Maybe he was, but an amphora never knows what an amphora needs, and Pinacle knews it double. He was a double-knower and always seat first".

Per cert, crec que ja tocaria tornar a fer rodar TRES.
0 comentaris

27 d’octubre 2004

No ens oblidéssim de respirar, senyor Salvadó

Perelló a l'aparell*:

(*NOTA per al senyor Salvadó: vol dir que qui escriu això és el senyor Perelló)

Vostè em sobta. Sovint els seus posts em produeixen vergonya aliena indescriptible i, d'altres, i aquest és el cas, em sobrevé un estupor agressiu.

Se suposa que aquí expliquem coses d'alta literatura; coses que atreguin els millors intel·lectuals del país i vostè es despenja amb un post costumista. A mi m'importa ben poc el que pensi vostè mentre es renta les dents i suposo que al Suso del Toro o al Terenci Moix tampoc no els interessa.

I a sobre després se les dóna de sabi-hondé i té els sants testicles de dir que ha vist un quadre, probablement de l'Ingres. Aquest quadre.



Doncs no, estimat ignorant. No és d'Ingres. És un quadre que es troba a la Tate Gallery i que du per nom "Portrait of Lord Byron on a break after writing something superb about the greeks" i l'autor és Alphonse Daudet (1808-1903).

Si algun dia vol consultar quelcom sobre art no dubti en fer-me un truc i li obriré les portes de la meva àmplia biblioteca d'il·lustracions i llibres bons. Mentrestant vostè continuï il·lustrant-se amb el Private. Així ens va.
0 comentaris

26 d’octubre 2004

No oblidéssim l'art

Aquest matí, mentre em rentava les dents, he tingut la sensació de que les coses normals de la vida no van gaire bé. Tampoc gaire malament, però en general crec que són més les coses que no van bé que les que sí que hi van. Llavors he recordat el que sempre em deia el meu pare: "No hi ha res millor per a suportar les coses menys favorables que dedicar més atenció a les que ens són més bones". I tots sabem que una de les coses bones que hi ha a la vida és l'art, que ens consola en els moments de neguit.Així doncs, després d'haver esmorzat, he anat a una sala d'art en la qual hi havia exposats dibuixos i algun quadre. I entre els dibuixos m'ha cridat l'atenció aquest, que em sembla que és de l'Ingres per la perspicàcia amb que retrata aquest noble francès de començaments del segle XIX.
"Jean-Baptiste De la Mouche"

0 comentaris

22 d’octubre 2004

Us passu un parte rápit

Amigs y amigas,
porto uns días atabalat dalló més puix la meva feina exhixeix força responsabilidad y dedicació. Es per això que no postejo tot lo que seria desitxable. Nogenymenxs estic al tanto y no me'n perdo ni un dels vostres hil·larans escrits perqué me fan riure dalló més. Adhoc li segueixo la pista al Arcadi Espada car es un pedasso periodista dels que ya no en queden prous. Us lu recumanu.
Un abrassu.

1 comentaris

21 d’octubre 2004

Tres banalitats i el tema de la vagina

1. Feina
Els senyors Salvadó, Orteu i jo mateix hem nascut per fer televisió. Som allò que Francis Cabrel anomenava "animals televisius". No obstant això em pregunto si el senyor AC hi està d'acord. A dues setmanes de l'estrena del seu nou programa d'entrevistes no hem acabat d'encaixar les peces del puzzle. I el més greu és que el puzzle només té quatre peces. Ara per ara em preocupa més la capacitat del senyor Orteu de sortir-se'n com a subdirector del programa (càrrec que li han atorgat incomprensiblement i que li ve gran a toutes lumières) que no el resultat final; l'autoconfiança és una de les meves virtuts (a més de l'elegància, el parlar suau, la tolerància i l'alè fresc de menta) i estic convençut que el programa respondrà a les espectatives. Potser no a totes les espectatives. Si més no, no a les d'aquest individu taliban.

2. El senyor Orteu
Ahir el senyor Orteu va dir, literalment, que la situació començava a ser "una mica candemor" (sic). Allò em va preocupar. No que la situació comencés a ser "una mica candemor" (seven) sinó que el senyor Orteu, gran amant de la filosofia i del terrorisme verbal, fes servir una expressió del calibre d'"una mica candemor" (eigt). En arribar a casa vaig preguntar-me si el senyor Orteu s'està tornant subnormal, i per trobar la resposta vaig recòrrer a l'Oracle de Google. I vet aquí el resultat:

La resposta es troba, ni més ni menys, que al meu blog personal, El nostre home a la Inòpia. Després d'això em vaig començar a trobar malament i vaig anar al llit sense sopar, febrós, amb símptomes clars d'haver agafat una fibromiàlgia de cavall.

3. SGAE
Avui he rebut la carta trimestral de l'SGAE (ONG de la qual en sóc soci) amb el resum d'ingressos i la liquidació pels drets d'autor de cinc episodis de Les tres bessones que vaig co-escriure l'any 98 o 99. Total: Saldo al meu favor: 18,76 euros.

Això és intolerable! 18 miserables euros! Però on arribarà la pirateria que ens està matant de gana i perjudicant totalment?

He mirat a l'eMule (un programa p2p que faig servir per compartir amb la resta d'internautes el video de la meva Primera Comunió) i he cercat "tres bessones". I allà hi havia la prova del delicte. Ens estan piratejant! Hi ha 24 individus que comparteixen il·legalment els episodis que vaig co-escriure! Doncs que sàpiguen que per culpa seva només estic cobrant 18 euros al trimestre i no em puc permetre tenir fills ni formar una família!

4. La Vagina
Sr. Salvadó:

Agraeixo les seves paraules sàvies de putero consumat (en el millor sentit de l'expressió) però em temo que la solució no és tan fàcil com vostè la pinta. Des del somni d'abans d'ahir passejo una erecció contumaç que no em permet raonar amb dignitat ni, molt menys, amb elegància gentlemanesca. Crec que és moment de parlar amb la meva parella estable i amb l'Associació de Consumidors i de Consumidores i confessar-los que he tingut un somni sexista, on una dona hi apareixia com a objecte lúbric. Entre somiar amb la vagina d'una dona i apallissar-la vilment només hi ha un pas. Crec que és aconsellable que em busqui un bon advocat. Portin-me tabac a la presó, per l'amor de Déu!
A la internet he buscat casos similars però només he topat amb planes pornogràfiques i d'extrema esquerra que no em serveixen per res. Només em posen més calent.

Actualment escoltant: Un peo en tu puta cara de Dulce Pontes
Actualment llegint: Colega, ¿qué has hecho con mi coche? de Michael Moore
3 comentaris

20 d’octubre 2004

Sr. Perelló:

Bla bla bla.
En canvi, pel que fa al seu somni, si vol saber el meu parer, jo sóc de la opinió que no cal deixar la relació estable que deu tenir amb una altra persona. Esclar que aquesta és una qüestió personal de vostès dos i jo no n'he de fer res. Quant a la persona coneguda del somni, penso que hauria de tenir la delicadesa de dir-li que ha somiat amb ella. Potser no caldrà ser més específic, excepte si ella li pregunta: "¿Ha somiat amb la meva vulva o amb tota jo?". Llavors, com a cavaller que és vostè, li haurà de ser sincer: "Amb el seu txirri, senyoreta". Com a liberal, no crec que això hagi de tenir conseqüències en la seva relació estable, perquè defenso el dret de cadascú a somiar amb el cony que li sembli més convenient. És més, trobo ben saludables els somnis lúbrics i els defensaré davant de qui calgui, sempre que siguin amb condó o amb ejaculació exterior (mirant, evidentment, de no esquitxar cap ferida oberta i sagnant de la senyoreta).
0 comentaris

Cartes sobre la taula

Senyors Orteu i Salvadó:

Vaig acceptar a contra-côeur afegir l'Excel·lentíssim José Montilla als contriboteurs del nostre bleug per causes que ara no cal esmentar en públic.
Bé, sí que cal.
El senyor Montilla està aquí per la seva condició d'ex-alcalde de Cornellà, ciutat natal de vostès dos.
Què els semblaria si jo convidés per exemple la Maria de la Pau Janer o el Ramon Llull només perquè són mallorquins?

La presència del senyor Montilla està inquietant els nostres milers de lectors, està provocant aldarulls als comentaris dels seus posts i la seva condició de Súper-Ministre del Govern no l'autoritza en cap cas a afegir-se al títol del blog. Prou complicat és fer entendre a la massa irracional que Orteu i Perelló i Salvadó són TRES persones i no "el senyor Orteu i dos pinxos més" com per que ara, a sobre, haguem d'explicar que som "Orteu i Perelló i Salvadó i Montilla".

Només és una opinió serena. Reflexionem-hi tots plegats sense fer espectacles circenses, sense exabruptes, sense rancúnies, sense punyalades per l'esquena. Jo només m'he pres la llibertat de substituir l'enllaç al blog personal (i inexistent) del senyor Salvadó per un altre link que agradarà més als adolescents: Esponjiformes. No s'ho prengui com una venjança, senyor Salvadó; només com un "empat". Ara estem 1-1.

D'altra banda necessito el seu consell d'amics. Veuran: aquesta nit he somiat amb la vagina d'una coneguda. Més concretament, la coneguda exhibia la seva vagina a l'alçada del meu penis, etc. Ja saben que sóc un home amb companya sentimental estable i no m'agradaria que se n'assabentés, però... com he d'actuar davant aquesta coneguda a partir d'ara? Creuen que el fet que jo hagi somiat que s'obria el potorro lúbricament fa que ella per se tingui alguna responsabilitat subsidiària? Segons la nova llei de Violència Masclista es pot considerar això una agressió sexista? He de tallar amb la meva parella estable? Estic fet un mar de dubtes.
0 comentaris

19 d’octubre 2004

Gràcias, amigus

Gràcias de tot cor per dunar-ma aquesta oportunitat d'expresar-me en el vostre blog. Repitu, gràcias. Això és una mostra de la categoria de la democracia en este país. Sou molt catxondos y arrauchats y us admiro per la tasca que esteu fent tan cultural com social, y és un gest que us honra com a catalans. No us defraudaré.
8 comentaris

La inspiració i els megaterios

Hi ha dies en què un està tan inspirat, en què un té la sensibilitat tan a flor de pell que resulta difícil dormir. Per això m'he vist obligat a seure davant la pantalla del computador i em disposo a redactar aquestes línies.

Avui, quan he rebut TRES per e-correu e-lectrònic (email) m'he dit: "noi; demostra'ls el teu talent". I dit i fet. M'ha sortit un fragment esplèndid, mal m'està dir-ho, però és així.

He fet una descripció dels prolegòmens de la Gran Guerra. I no ha sigut fàcil, perquè estem parlant d'una Guerra que va ser un desastre, com totes les guerres. Però en canvi, paradoxalment, m'ha resultat tan extremadament fàcil ficar-me a la pell dels vençuts que sentia una esgarrifança, com si les veus dels milions d'innocents que van morir a Verdum o a Guadalcanal volguessin obrir-se pas a través dels meus dits, seguir pel teclat i quedar retratats a TRES.

Sí, m'ha sortit un fragment rodó: commovedor, dur (potser fins i tot un xic dur), on crec que he deixat el millor de mi com a escriptor en molts anys. Se'm posen les escàrpies de punta al recordar alguna de les frases que he escrit. No ho sé, no les recordo bé, però crec que deien quelcom com ara "les botes retronaven per Europa" o "alguns fugien mentre la resta els deia Covards!". Crec que ha quedat clara la idea que volia transmetre: a les guerres no hi ha vencedors; les primeres víctimes sempre són els infants.

Ha sigut una sessió d'escriptura intensa. Després he hagut de sortir de casa, a retrobar-me amb les arrels, a sentir el terra sota els meus peus. Tenia ganes de cridar "Sí, sóc viu!", però no he fet. M'he emmirallat en la resta d'éssers humans com si fóssim un sol home. Tots germans. L'estanquer. La veïna que fa pudor. El subnormal del barri...

Suposo que ells eren totalment aliens a la sensibilitat extrema que acabava de deixar palesa en uns fulls. Però aviat TRES es convertirà en un llibre, com un cuc que es transforma en papallona o com un administratiu de banc que a la nit es vesteix de dona i canta varietats.

Per cert, aquesta tarda amb els senyors Salvadó i Orteu hem conegut AP. Sembla una bona persona. Ens ha parlat del megaterio que va descobrir.

Al vespre he circulat una estona per la internet. Que n'és de fascinant! És un gresol de mestissatge.

He visitat algunes pàgines que vull recomanar:

La primera és un exemple d'allò que anomeno "realisme brut". Una mica de Ken Loach i molt de Joe Orton i dels angry young men.

La segona m'ha agradat especialment perquè tracta el problema de la immigració des d'una òptica fresca.

La tercera m'ha desconcertat profundament. És una sensació que no recordava des que vaig deixar a mitges aquell llibre esquerranós de Céline... com es deia?

La quarta és més intensa. Més política. Suposo que deu ser la pàgina d'alguns joves antisistema, decebuts de tot el tema de la globalització.

L'última és la que més m'ha arribat, sense dubte. Aquell realisme màgic de García-Márquez i Torrente-Ballester que tant m'entusiasma. No sé com catalogar-la. Poesia pura? Ha anat directament a la carpeta de favorits.

PS- Senyor Montilla, no sigui tímid. Escrigui quan vulgui. A veure si el senyor Salvadó té nassos de dir-li "desgraciat" cara a cara.



0 comentaris

18 d’octubre 2004

Convidat de la setmana

Amics lectors,

un fort aplaudiment per al nostre col·laborador de la setmana: Jose Montilla, ministre d'Indústria.

Ja ho saps, Jose; com a casa teva (però res de requalificar-nos el blog, eh, pillastre? ;-)

I ara una bona notícia:

Mirant les estadístiques de visites a la nostra pàgina he comprovat que ens observen des de Suècia. Aquí hi ha la prova documental:

Això només pot dir una cosa: ens estan seguint la pista per donar-nos el Nobel. Anem per bon camí, amics.

0 comentaris

Gràcies, mestre

Amic Orteu,
Permete'm que et corregeixi: a Shangai no hi ha xinesos, ja que tots sabem que és una ciutat d'Austràlia. I sàpigues que jo, als pubs, mai faig servir els tamborets, sinó que m'hi estic dret. També t'anuncio que en Hole Carter és viu encara, i ho serà fins que es mori del tot, no pas per una ferida de no res que només l'ha decapitat.
Per tant, espero que et retractis d'aquestes greus acusacions cap a mi i al meu amic Perelló, ja que ell no en té cap culpa, de que m'agradin les pipes.
Així doncs, acceptaré les teves disculpes demà a l'amanesè amb pistoles. Porta dos padrins (en Màrius Serra i l'Arcadi Espada no valen com a padrins).
Atontament,
G. S.
0 comentaris

Jo que en ma puta vida m'he medicat pels nervis

Jo sí que en ma puta vida m'he medicat pels nervis acabaré medicant-me per culpa vosta, parella de mahmons.
L'un tot el cap de setmana malbaratat instal.lant fàbriques de totxos en països de mentida i l'altre instal·lant-se programes d'espionatge cibernètic per seguir la pista als amics que intenten de fer-se mala fama entre els cultes.
Salvadó, si vols continuar amb Carter fes-lo ressucitar. Si t'he de fer la llista de tots els personatges que han mort i ressucitat no acabaria, però, a banda del mateix Carter, te'n puc esmentar dos que et seran familiars: Orteau i Danielowicz. Així que no ens vinguis plorant perquè t'han matat un miserable personatge secundari. Mira si en tens de xinos a Shanghai. ¿Tant costa que un es digui Carter i que per aquelles coses de la literatura, ai, en sigui germà bessó?
I tu, Perelló, si el xaval t'havia demanat que no li matessis en Carter perquè li tenia afecte, també t'hauries pogut matar el colló esquerre, que també dóna molt bons resultats còmics. És que són ganes d'emprenyar. Mira que saps que li costa sentir afecte per coses que no siguin pipes, gats o tamborets de pub. Però si tens una piltrafa de personatge sense braços i cames que no sé com collons s'arrossega per la narració i que tots celebraríem que ja no fos entre nosaltres. Si volies fer una bonica frase amb la paraula sabre, ¿no podies acabar de matar el botifarró humà?
Com a triautors veig que actuem com un pollastre sense cap, com un pollastre sense cap impulsat per un contundent revés de raqueta. Senyors, a vegades tinc la sensació, sincerament, que l'empresa literària ens ultrapassa, i que no estem capacitats per la creació narrativa ja que
Només és una opinió.
Si no us agrada en tinc d'altres.


0 comentaris

17 d’octubre 2004

Recordo aquell dia

Recordo aquell dia en que li vaig demanar especialment al senyor Perelló "no matis en Hole Carter, que és un personatge que m'agrada i m'agradaria fer-lo servir més". No fa pas gaire.

P.S.- Està molt bé insultar-nos en públic, és entretingut. Semblem ties barallant-se al fang. Bé, doncs jo me'n vaig a la dutxa.
1 comentaris

He assassinat en Hole Carter

Parlo, obviessemeunt, de TRES.

Acabo d'enviar el meu fragment al senyor Orteu i crec que dec als nostres milers de lectors fidels una explicació.

Resumint: Singenfische, a través de Carter, descobreix que els tres herois no saben que llur mapa no és un mapa d'un tresor. Aleshores el decapita i paga al traidor Mpàrius Sperra trenta monedes d'or. L'enigmista pateix un accés de remordiment i canta.

Per què he matat en Carter?

Per motius morals. Estic fins el barret que a TRES passin coses greus sense conseqüència. És com si, posem per cas, Farruquito atropella i mata un peató i no només no va a la presó sinó que continua actuant arropat per multituts que reclamen que se'l deixi en pau, que prou patiment té ja.

Doncs he matat en Carter per retratar moralment el malvat Singenfische i el traidor Sperra. I, modestament, m'ha quedat brillantíssim. Singenfische ha quedat retratat com un assassí despietat i Sperra com un Judes.

Al ritme d'escriptura que portem amb una mica de sort arribarem a temps a la Fira de Francfort l'any que Catalunya sigui país convidat d'honor. Ja ens veig passejant per la catifa vermella, envoltats de flaixos i caça-autògrafs!

A més a més, quin lloc millor que la Fira per donar a conèixer mundialment la nostra magna obra? Ja sabem que a Catalunya (i a Espanya) no ens valoraran correctament, però, ah!, quan ens tradueixin a les llengües eslaves, centreeuropees o angleses! Ja serà un altre cantar! Allà la gent és neta i educada i sap apreciar el que és bo i bo i bo.

PS- Senyor Salvadó, m'importa ben poc la seva afició al "The Age of Empires". Ara no vulgui desmuntar d'un ploumasse la seva fama de miserable alcohòlic. No en va el lumpen del Raval el coneix com "el tío que se duerme por la calle y es fácilmente atracable". I respecte a la meva medicació vostè no n'ha de fer res. No m'automedico. El metge diu que el tractament va força bé i les pastilles em fan millor persona i m'ajuden a rehabilitar-me.

0 comentaris

Visca la pepa!

El senyor Perelló, que es veu que es creu imprescindible, torna a dir bestieses pròpies de qui no està equilibrat, i sé de què parlo. Quan em pregunta sobre l'hora i l'estat amb que he escrit el meu post suposa que he estat bevent i he tornat tard. Només algú que no té horaris sinó caos a la seva vida, algú que dorm de dia i malbarata el seu temps a les nits com ell, algú que no beu alcohol, sinó que pren píndoles tranquilitzants i euforitzants sense cap control, algú que la major part del temps no sap què fa, és capaç de fer hipòtesis sobre la vida dels altres. Doncs bé, no vaig beure aquella nit, sinó que estava despert jugant a un joc que es diu "The Age of Empires"; un joc molt absorvent, i se'm van fer les tantes sense ni adonar-me'n. I tampoc crec que hagi de donar explicacions de què faig amb la meva vida. De tota manera, ¿és això interessant per al blog, o és per farcir de més idioteses un espai que podríem aprofitar per alguna cosa millor?
2 comentaris

16 d’octubre 2004

Seny, cavallers

Desapareixo unes hores i aquest blog d'Alta Cultura esdevé la secció de relax de La Vanguardia.

Per una banda el senyor Orteu en pla dominatrix amb uns estudiants de filosofia enlluernats i submissos. Senyor Orteu: si vol lligar o retroalimentar el seu ego insaciable li recomano altres llocs, com ara aquest o aquest altre.
Gràcies al programa que acabo d'instal·lar al meu computador (McAffee Moron-detect-robot) he vist que el senyor Orteu no només es dedica a fer amistats en aquesta plana sinó també a la del nostre vell amic Carles Miró, opinant a tort i a dret, mirant de provocar innecessàriament a noietes incautes.

D'altra banda el senyor Salvadó assomand el nas a les 6 i pico del matí, amb el seu clàssic jet lag etílic. D'on venia a aquelles hores, senyor Salvadó?

Altres temes prioritaris ens requereixen:

TRES, on para? Qui és l'impressentable que encara no l'ha fet rular?

Lo Ave-struch: senyors, acabo de veure un missatge al fòrum d'aquest diari que m'ha preocupat enormement. Ens enfrontem a una demanda judicial. Proposo que ens declarem insolvents. Colarà fàcilment.

Feina: Així que el senyor PP pot caure del programa de l'AC perquè està compromès amb el TC? Mmmmm. Em ve al cap el TP per substituir-lo, tot i que el TP no sap imitar veus ni cantar; només sap fer de PdlS. Potser hauríem de parlar amb AC. Per cert, el FC és un pirata de tres parells de collons.
0 comentaris

És així, com hem de perdre el temps?

La correspondència amb els amorfos ¿és una qüestió que haguem de tractar en aquest blog? Els que hagin estudiat filosofia i se sentin frustrats o decebuts potser podrien esplaiar-se en altres llocs com ara una residència frenopàtica o una ludoteca. Hi havia moltes carreres per estudiar, si és que per nassos n'havien d'estudiar alguna, cosa infantiloïde per altra banda. No perdem més el temps, que quan ens morim ja no en tindrem més. Qui hagi triat estudiar una carrera que es foti.
8 comentaris

Suor freda i metafísca

En un comentari al post anterior firmat per un tal "esponjiforme" s'acusa al senyor Orteu d'haver citat, aquest estiu, autors grecs de manera poc justificada -com si els mateixos grecs no s'haguessin fet un fart de citar-se entre sí a la babalà. El comentarista també manifesta haver notat una suor freda en sentir les explicacions -segurament erràtiques, disperses i òbvies- de l'esmentat Orteu sobre el guió d'humor, una suor freda que li va recordar les classes de metafísca -ruc ell de matricular-s'hi, el senyor Orteu, amb molta menys perspicàcia i sagacitat, va poder sobreviure cinc anys a la facultat sense rebre'n cap ni una.
Com a amic del senyor Orteu, és més, com a creador del senyor Orteu, fins i tot en virtud de ser el mateix senyor Orteu, he de defensar-lo dient que no preparar-se les classes i fer-les pel puto morro és privilegi dels que van per la vida sobrats, sobrats no pas perquè tinguin molt de res -i menys d'intel·ligència o coneixements de filosofia clàssica-, sinó sobrats perquè de qualsevol cosa imaginable en necessiten poca dosi, i concretament de filosofia, tan mínima quantitat que la poca que necessiten l'escriuen cada matí contra la tassa, pixant.
I ja que parlem de guió d'humor i d'intel·ligència, company esponjiforme, endavant, prova-hi fortuna, dedica-t'hi i ja em diràs si ser intel·ligent et resulta gaire útil per fer guions. Jo que ho he sigut, he procurat anar-ho perdent. Me'n queda una mica, d'intel·ligència, però estrictament per a consum personal.
Apa, esponji, una abraçada, digue'm qui ets i quedem un dia per fer una cervesa al bar de la facultat de filosofia, a veure si veiem passar al Bermudo, que el Valverde no passarà, ja t'ho asseguro, que és mort.


4 comentaris

15 d’octubre 2004

"Digue'm amb qui camines i et diré com ets"

Després del post de tipografia (i ortografia) monstruosa del senyor Orteu va arribar l'allau de reaccions, com no podia ser d'altra manera:

Esponjiforme.com diu... Ens consola saber que no som els únics que postejem fumats.

A mi em consola saber que hi ha algú més que opina que el senyor Orteu té un problema (un més!) amb les drogues. Es comença visitant www.yonkis.com i s'acaba fumant crack, com bé sabem.


D'altra banda llegeixo a un altre blog que se'ns esmenta. L'autor d'aquest blog es queixa subtilment que no l'esmentem a ell obertament. Des d'aquí les meves sinceres disculpes, senyor Miró. L'article que en parla és aquest i la seva pàgina, aquesta altra.

A destacar el comentari que hi ha deixat algun envejós ressentit:

Morralla, purrialla, rampoina, etc.
Sospito que, o bé és el propi senyor Orteu, o bé és una puntualització de na Carme Riera o de na Maria de la Pau Janer.

Fullejant la biografia del senyor Miró he arribat a la conclusió que és allò que els "joves" en dirien "un paio legal" i "amb maneres que apunten". I gràcies a l'enllaç que ens posa i als visitants que hem rebut des de llavors, he pogut comprovar a les estadístiques que el senyor Salvadó i jo ja no representem el 100% dels visitants sinó només un 98%!

Gràcies i enhorabona.
2 comentaris

12 d’octubre 2004

Óbito para besugos

Se'ns ha anat l'Armand Matias Guiu, tot un referent de l'Estupidesa (així, en majúscules), és a dir, un referent de la nostra novel·la TRES, i per això li vull dedicar un poema:

(senyors Orteu i Salvadó, sisplau, ho aviso d'avant-mà, abstinguin-se de titllar-me de maricón)

A tu, Armand

dedicat a Armand M.G.

Te'n vas, Armand
i ens deixes
perquè t'has mort
a Barcelona
als setanta i pico anys
Espero que vagis al cel
si és que creies en Déu
que no ho sé,
i si no
vés on et doni la gana

Te'n vas, Armand
i ens deixes
orfes
esmicolats
cridant a l'horitzó
"Oh, Armand!"

Adéu, amic
(no et coneixia
però eres el meu amic)
voldria mossegar
la pols i rascar amb
les ungles la terra
i besar la teva calavera
(d'aquí un temps
perquè ara encara
no és calavera)
Bon dia
i bona tarda
i bona nit, dolç príncep.
0 comentaris

11 d’octubre 2004

Vergonya aliena i torera

Escric alarmat, de forma precipitada, sense saber ben bé què dir. I ho faig només per estètica. Per no haver de veure el post anterior encapçalant el nostre digníssim blog.

I ara, "anem a pams", com diria Amos Oz.

Senyor Orteu:

Celebro que a la fi algú li hagi explicat com es fa per publicar els seus escrits amb el seu propi nom, sense haver d'amagar-se de forma vergonyosa sota el nick d'altres.

I aquí s'acaba la part positiva. Comencem amb la part negativa:

-No cal que per escriure utilitzi aquest cos de lletra monstruós ni aquest color insultantment groller, quasi sudamericà. Si hi ha algun lector/lectora amb discapacitat visual ja ens ho farà saber i entre tots/totes farem el cos de lletra més gran. Suposo que és el seu hàbit d'expressar-se a crits, atropellant els arguments raonats dels altres amb exabruptes, grunys i expressions atàviques el que l'ha portat a adoptar una tipografia à la saizon.

-La internet és una espai pública, i com tota espai pública exigeix (o exhigeix, com vostè diu) unes regles d'etiqueta que vostè es passa pel forro. Un respecte! Jo a vostè li parlo de vostè i li demano el mateix tracte. A partir d'ara si no s'adreça a la meva persona amb correcció dandynista (parlant-me de vostè) el penso ignorar sistemàticament.

-Les seves argumentacions no s'aguanten, amic meu. Més enllà de la rabieta infantil i de la desqualificació personal vostè no dóna cap argument consistent. Pel que a mi respecta pot insultar el senyor Salvadó tant com li roti (sempre tindrà el meu recolzament moral i logístic) però no tolero que, subreptíciament, deixi anar que les meves influències literàries passen per la Carme Riera o la Maria de la Pau Janer.

-Vostè em diu xueta, així, à la babaloise. Li recordo que hi ha temes que no es toquen i que tinc amics poderosos. Lobbys, diria jo.

I ja en un terreny més personal, acabo de rebre un mail seu i he llegit una frase que m'ha deixat desencaixat:

A més, podeu consultar l'adreça www.mcsweeneys.net i descobrireu com serà la revista que un dia o altre haurem de fer per collons.
Jo li pregunto: sap que vostè és co-fundador de la publicació Lo Ave-struch? És que no comparteix la seva línia editorial? És que té quelcom a dir contra la junta directiva (de la qual vostè és membre)?

Ja ho diu La Torà: "Dóna pa a l'imbècil. No t'ho agraïrà però és divertit veure com menja". Que passi bona nit.

0 comentaris

Ja us esteu fotent hòsties amb l'enciclopèdia

Ja us esteu fotent hosties amb l'enciclopèdia, companys, amb l'enciclopèdia, les lectures mal digerides, les referències literàries, els links pintorescos i tota aquesta mena de pus intel·lectual que supureu per culpa de no tenir una dona prenyada amb bessons que us faci passar per l'adreçador i obligui a mirar el món amb verticalitat i a comportar-vos empàticament, amb esperit de cos, sense ploriquejar.
Anem a pams.
El representant legal del senyor Salvadó -diguem-ho clar- és el mateix Salvadó, i no serveix de res que per escriure el text s'hagi tret la pipa de la boca. Tot i fer-ho continua sent reconegut.
En el cas del senyor Perelló, queda clar que la seva vida psíquica pasa per un moment alt o ascendent motivat per una situació professional que -per primer cop des que va iniciar-se en l'ofici de guionista- no ha de qualificar-se de trista, fosca, anecdòtica o terminal. El sr. Perelló contempla per primer cop el curs sense haver d'assenyalar en el calendari la data del seu retorn definitiu a Mallorca, fent que sigui al Jose Luís -el seu germà- a qui correspongui el torn de venir a la civilització catalana a provar fortuna. Perelló té, ara sí, una mica de marge i això el fa sentir eufòric.
El cas és que aquesta eufòria l'ha dut a ser exhigent, i ha mirat la seva vida, ha mirat la seva obra i ha decidit que una havia d'estar a l'alçada de l'altra. I quina millor manera de guanyar altura que llençar llast, un llast que du escrit dos cognoms insignes: Salvadó i Orteu.
Bé. No hem de patir.
Tot tornarà al seu lloc i en Perelló tornarà a la misèria on serà molt ben rebut pels seus socis i co-autors d'aquesta puta merda de la novel·lística catalana contemporània anomenada TRES. Mentre no baixi, fa ben bé de vetllar per la qualitat d'aquesta obra magna, aquesta mena d'enciclopèdia de l'humorisme aplicat que és TRES.
Que sigui Perelló allò que vulgui ser, i que s'avergonyeixi dels seus companys tant com se'n vulgui avergonyir. Mentres tant, els altres dos serem allò que som, ni una gota més.
I enllesteixo aquesta resposta d'urgència amb un avís al senyor Perelló. Atenció, xueta, que aquí l'únic que no és de Cornellà ets tu, i tu ets l'únic de qui no es pot descartar que hagi rebut influències de na Carme Riera i na Mari Pau Janer.

Apa, a veure qui té els collons d'adjuntar-hi un comentar-hi

1 comentaris

Carta abierta del representante de G. Salvadó

El señor G. Salvadó me ha pedido, porque confía en mí, que redacte esta carta abierta como respuesta al post del señor Perelló que hacía referencia a la necesidad o no de que TRES hubiese de tener un argumento. El señor G. Salvadó lamenta bastante que el señor B. Perelló crea que hay desidia en la escritura de mi representado y lo considera injusto e impropio de un amigo, y por ello se siente decepcionado y me ha pedido a mí que responda en su lugar.
El señor Perelló aceptó la invitación de los señores Orteu y Salvadó a participar en la redacción de TRES, aunque por lo visto nunca ha entendido de qué se trata, pues después de muchos meses aún cree que están escribiendo una novela. Luego, preocupado porque cree que una novela debe tener un argumento, ha sugerido muchas veces un orden en la narración o un desarrollo en los caracteres de los personajes, cosas que resultan bonitas en una novela pero no en TRES. Él cita algunas personalidades del mundo de la literatura para justificar lo bueno de un argumento, en unos casos, y lo malo de que no haya argumento, en otros. Y todo ello me parece respetable porque respetable es todo lo que haga una persona según su juicio mientras no suponga un daño en otras personas.
Pasando por alto algunas inexactitudes de poca importancia (como que el último best-seller sin argumento fue "Gargantúa y Pantagruel" -sic-, sin dar ninguna explicación de por qué considera un best-seller esto y no "Till Eulenspiegel", "Simplicius Simplicissimus", "Vida y opiniones de Tristam Shandy", "Ferdydurke" u otros, muy leídos igualmente y posteriores), y dejando de lado TRES porque no es una novela, quisiera dar la opinión de mi representado acerca de las normas argumentales con un símil de fácil comprensión y muy ligado a la literatura: el juego del ajedrez.
E. Poe era un aficionado a este juego y un buen escritor, y sin embargo decía preferir el juego de las damas "porque en él se usa la inteligencia en el estado más puro, improvisado, mientras que el ajedrez se basa más en la capacidad de concentración que en la inteligencia pura". Y algunos ajedrecistas considerados geniales también piensan que las normas aprendidas en el estudio impiden la verdadera creatividad intelectual en el juego; me refiero al gran Capablanca y al sin par Bobby Fischer. Ambos sugirieron añadir normas al juego a fin, precisamente, de que hubiera menos normas. A Capablanca le aceptaron algunas (ya asumidas en el ajedrez contemporáneo), y Fischer propuso una verdadera revolución: que las piezas nunca se colocaran de la misma manera sobre el tablero antes de iniciar una partida, sino aleatoriamente mediante algún dispositivo informático, para estimular la inteligencia y no dar una ventaja al jugador más estudioso pero no tan habilidoso.
Algunos pensarán que no hay ninguna relación entre el ajedrez y la literatura. Son los mismos que están acostumbrados a guardar cada cosa en un cajón diferente e incapaces de mezclarlas. Pues bien, lean a Borges, tan citado en el escrito del señor Perelló, y notarán que él (me refiero a Borges, naturalmente) era también un gran admirador de este juego y de su relación con las letras.

El representante de G. Salvadó.

"Ajedrez misterioso la poesía, cuyo tablero y cuyas piezas cambian como en un sueño y sobre el cual me inclinaré después de haber muerto", J. L. Borges.

Las reglas propuestas por Fischer: http://home.att.ne.jp/moon/fischer/list/p_20/20_0.htm

0 comentaris

10 d’octubre 2004

Ens cal un argument per a TRES?

La desídia escriptora dels meus col·legues Orteu i Salvadó m'empeny a publicar aquest article. Danger: Densitat elevada.

Els senyors Salvadó, Orteu i jo mateix discutim sovint sobre la necessitat o no que el nostre magne novel·lot TRES tingui argument. De moment, vistes les primeres 300 pàgines del manuscrit, sembla absurda tal discusió, ja que és obvi que TRES no té argument coherent. Ara bé. En un procés de reescriptura posterior (penso que seria necessari) podríem optar per ordenar i vertebrar la història de forma que guanyés en consistència argumental. Tal vegada així estaríem traint l'esperit original del projecte però d'altra banda, sense dubte, els milions de potencials lectors i/o editors ho agraïrien. No oblidem que l'últim best seller sense argument data del segle XVI i es titulava Vida de Gargantúa y Pantagruel.

Sobre la novel·la sense argument hi ha opinions ben diferenciades: els que tenen alguna opinió i els que no. Per exemple, com explicava algú tan poc sospitós com Borges:

Esa libertad plena acaba por equivaler al pleno desorden (...). Hay páginas, hay capítulos de Marcel Proust que son inaceptables como invenciones: a los que, sin saberlo, nos resignamos como a lo insípido y ocioso de cada día.
El polèmic Gaspar Hernández (amic i confident del senyor Orteu) va publicar recentment Mandra, un llibre que no només prescindeix d'argument sinó també d'interès:

La idea a la que yo llevaba algún tiempo dándole vueltas era un híbrido entre dietario y prosa poética, una novela sin argumento, un libro que lo pudieras coger por cualquier página.

Llegiu l'entrevista sencera aquí. En el que coincidim amb el Gaspar és amb això de "un libro que lo pudieras coger por cualquier página" (no en el sentit literal, ja que el faríem malbé). Un llibre del que pots llegir tres ratlles mentre vas de ventre. Un llibre que no et sap greu deixar a mitges. Un llibre que no t'atrapa des del començament. Un llibre sense garra. A això aspirem.

A la divertidíssima La Tarea: Revista de Educación y Cultura (no us perdeu la seva secció "De fiesta con...") llegeixo una cosa que no ens pot deixar indiferents:

Así, por ejemplo, el fragmentarismo, ese complacerse en lo inorgánico de que hablaba Azorín en el Caballero inactual (1927), procedimiento que lleva a fragmentar la trama en la página, la página en la frase y la frase en la palabra.
La súperfragmentació és la base de TRES, tot i que no havíem pensat en cap moment amb el bo d'Azorín. Potser l'últim crit en novel·la sense argument és la hipernovel·la, o novel·la hipertextual, on el lector determina l'argument seguint links hipertextuals que s'expandeixen i es troben de forma sorprenent. Rayuela, de Cortázar, vindria a ser una versió Beta de la hipernovel·la.

En "Hypertext Fiction: A Literary Theory" se aventura que lo importante en este tipo de historias será la consistencia de los personajes, que habrá de ser mucho más fuerte si han de soportar una historia sin argumento o con un argumento no lineal.

Doncs si la consistència dels personatges és el que ha d'aguantar TRES ja podem anar a plegar veles pel cul. No obstant potser no cal mirar el futur, sinó el passat. Dir que Pío Baroja era un crooner, un bookbreaker, un enfant terrible, no hauria de sorprendre ningú. La seva concepció de novel·la era rupturista, o això és el que diu aquesta discreta pàgina confeccionada per algun estudiant d'ESO:

LA NOVELA SEGÚN BAROJA
  • Género multiforme, proteico: "lo abarca todo"
  • -Es la novela abierta o "permeable".
    -Estaba en contra de los novelistas que parten de "un argumento cerrado y definitivo".
  • Despreocupación por la composición.
  • -Llegó a afirmar que una novela es posible sin argumento.
    -Lo que importa son los episodios, las anécdotas...
    -No le preocupa la unidad.
  • Cualidades supremas de novelista:
  • a) Invención.
    b) Imaginación disponible.
    c) Observación.

    A El Malpensante, extraordinària revista literària de referència a Colòmbia i altres repúbliques bananeres, l'excel·lent crítica, semiòloga i tia bona Yolanda Reyes afirmava:

    Absortos en reflexiones personales, mirándose el ombligo y hablando para adentro, se olvidaron de contar la historia. Como ciertas composiciones de anuarios juveniles, eran cuentos sin cuento: sin argumento ni meollo ni acción ni personajes, perdidos entre frases deliberadamente célebres. Quisieron "jugar con el lenguaje" -otro cliché-, como diciendo "aquí les dejo este poema en prosa, este artificio, este monólogo". "Miren qué inteligente soy o qué profundo". Pero una cosa es ser profundo y otra es hundirse, sin llegar al lado hondo.
    En el cas hipotètic que optéssim per prescindir del corsé argumental es presenten dos senderis davant nostre, els quals es bifurquen en direccions oposades i són asfaltats de forma ben diferent.

    D'una banda podem prendre el camí (angost però ja traçat) de la novel·la psicologystique, com els russos (Dostoievski, Tolstoi. Gorki, Gogol, Gusiluz). Ara bé: ¿estem capacitats per fer-ho? O més ben dit, ¿estan capacitats els senyors Salvadó i Orteu per fer-ho? Penso que no, però em veig incapaç de confessar-los-hi'n.

    Si avancem pel senderi contrari a l'anterior, el que no és ni psychologhystiquè ni argummenteil, ens trobarem davant un camí francament complicat i haurem de treure els matxets per obrir-nos pas enmig d'una selva on nosaltres mateixos haurem de traçar un nou camí de forma pionera a través d'un territori poc concorregut: la novel·la sense argument ni personatges: la novel·la patillerament pura.

    Sense dubte aquest segon camí és el més estimulant, car posseeixo un formidable esperit aventurer i assassí. Però novament sorgeixen els dubtes: ¿puc confiar en els meus dos companys de viatge? ¿Seran tan destres amb el matxet com ho són amb la resta de disciplines on els he vist fracassar? Si és així ja tremolo. M'imagino el senyor Salvadó enmig de la selva literària encenent la seva pipa pudent, preguntant on hi ha un pub irlandès i donant la vara amb les seves exigències de nen mimat. El senyor Orteu tampoc no ho faria més fàcil: coneixent el nivell d'implicació en la novel·la és del tot previsible que es presenti a aquesta aventura exploradora amb un cutter per comptes d'un matxet.

    Potser a la primera pàgina hi hauríem de posar un avís ben gran:

    Lector: no esperi argument; no el trobarà i, a més, es sentirà molt decebut.

    Etiquetes de comentaris:

    0 comentaris

    07 d’octubre 2004

    Un enllaç enriquidor

    Gràcies a Déu domino l'anglès perfectament bé i em puc considerar afortunat, ja que en cas de necessitat em puc comunicar amb persones de Sud-Àfrica, Canadà, Taipei o EUA.
    Vaig aprendre anglès de forma autodidacta.
    OK.
    Per aquells que com jo parlen anglès fluidily i volen fonts informatives rigoroses, independents, allunyades del mainstream o del yellowism, he afegit un enllaç a una publicació capdavantera (headquarter), el Pointless waste of time (Impuntual temps de waste). Vaig descobrir aquesta pàgina fa poc més d'uns mesos quan cercava per la internet bibliografia sobre George Clooney o pornografia gratuïta, no ho recordo. I don't remember. Llavors vaig topar amb un informe esgarrifós i esclaridor que em va obrir la ment i em va fer una persona més rodona i més digna. Per això vull compartir-ho amb everywody.

    PS.- Senyors Orteu i Salvadó: No estaria malament que hi fessin un cop d'ull, a veure si surten del seu cretinisme.
    0 comentaris

    Apunts sobre la cultura /2

    No tinc per costum respondre a les provocacions de subnormals i/o alienats mentals, però avui faré una excepció.

    Senyor Salvadó:

    M'atordeix enormement que tingui el valor de parlar de Cultura o de criticar els meus comentaris un cop m'he passejat pel seu extraordinari blog. Visitant-lo m'he fet una somera idea de la riquesa del seu món interior, per tant li exigeixo immediates disculpes i li prego que retiri tot el que ha dit sobre mi fins ara.

    Respecte al seu sentit de l'humor em sembla grotescament ridícula la seva obsessió per l'humor centreeuropeu, el New Yorker i la "brunete mediática" jueva sent com és vostè de Cornellà.

    El tal Van Dorken, de qui vostè publica un acudit francament poc graciós, és, com a mínim, tan imbècil com vostè. I només una paraula sobre el senyor Salaz, "traductor" de l'acudit: detestable.
    Desconec quina relació els uneix a vostè, senyor Salvadó, i al miserable Salaz (més enllà d'una homosexualitat latent), però li recomano una visita al seu blog personal per que vostè mateix jutgi l'amplada de mires d'aquest individu. Em sorprèn que pugui mantenir-se viu un ésser tan primitiu i tan poc dotat per al dia a dia com un fregall de cuina.

    L'humor català s'ha de fer des de Catalunya, com va dir Paco Candel. I que jo sàpiga Mr. Bilis és català. Potser és massa subtil per a la seva sensibilitat, però els dibuixos a color de Mr. Bilis són autèntiques peces de rellotgeria per provocar la rialla intel·ligent, el comentari agut, la discusió viva, el debat obert i plural, la conya fina, en definitiva. I si no, vegi aquest exemple genial que va publicar Lo Ave-struch:


    0 comentaris

    06 d’octubre 2004

    Què sabrà ell

    Què sabrà el senyor Perelló del que és l'humor. El seu detestable Mr. Bilis no té res a veure amb la intel.ligència. Qui és i ha de seguir essent un referent per l'humor del Països Catalanoïdes és sens dubte un estranger, i em refereixo al gran Van Dorken, de qui en reprodueixo un excel.lent acudit publicat al New Yorker, i ara traduït amb molt d'ofici pel senyor Salaz.

    0 comentaris

    Apunts sobre la cultura

    Paorosament decebedor. Aquest és el panorama cultural que ens ofereix Calatunya. No cal ser català per veure-ho; només necessitem llegir la premsa del país per veure l'alçada intel·lectual que posseïm. Aquest és un exemple verídic extret d'un diari publicat a Barcelona:

    Dansa, teatre físic, cine, música i arts multimèdia; tots tenen cabuda en la programació del Mercat de les Flors, que aquesta temporada pot reobrir, per fi, la remodelada sala Maria Aurèlia Capmany.

    Flagrant! I per si això no fos poc ara ens arriba aquesta moda estúpida dels blogs o com es diguin. En una d'aquestes planes qualsevol cretí pot expressar al vent la seva opinió. No estic a favor de la censura, però una mica de control policial estricte no faria mal. Entre els internautes observo que hi ha alguns blogs que són "referència obligada", com ara aquest o aquest altre. No entraré a jutjar-los, car no tinc temps i he d'anar al wàter, però potser algun altre dia ho hauríem de fer, nosaltres, Orteu i Perelló i Salvadó, com a baluards de la nouvelle culturette catalaine.
    Sospito que ni la societat catalana ni nosaltres mateixos som conscients de la importància que tindrà el nostre novel·lot TRES per al futur de la nostra cultura. I espero que això no soni pedant però és que serà un puto bombasso.

    L'humor dins la cultura és encara més ranci. Sort dels extraordinaris Rubianes i Flavià o de Josep Cuní, que no deixen de ser oasis enmig del vòmit diegètic. Senyors! On és el nostre estimat humor català? Aquí? Allà? A les pàgines de l'execrable publicació digital Lo Ave-struch (que jo mateix vaig co-fundar) tenim un exemple sagnant i cínic de l'humor que ens ha de guiar, obra de l'incomprès i incombustible Mr. Bilis.



    D'altra banda m'agradaria respondre al senyor Salvadó que és un rotund tontolcul, Precisament disposo d'un exemplar del llibre de Santiago Rusiñol L'illa de la calma (Editorial Selecta, Barcelona 1922) i a la seva frase dels llangardaixos esquizofrènics m'agradaria contraposar la següent:

    Ja ho va dir En Brillant-Savarin. Va dir: "Digue'm què menges i et diré qui ets". I tenia raó.
    Respecte als meus "desficis" anti-hackers, ja veurem a qui dóna la raó la Història i la Justícia.
    0 comentaris

    No tens fusta d'escuradents, Massini

    "La reconstrucció d'Irak haurà de fer-se abans de dissabte, que dilluns ja ens porten el sofà".
    Dick Cheney, vice-president dels EEUU
    0 comentaris

    05 d’octubre 2004

    Pobre sargantana

    Aquest senyor Perelló té manies persecutòries i es pensa que hi ha un hacker que li dóna pel sac. I no només això, sinó que es pensa que tot el món va en contra d'ell, perquè si ara diu que el hacker sóc jo ocultant-me amb les meves inicials G.S., aquest matí les inicials eren F.O. i el nom que s'hi amagava al darrera el del pobre Francesc Orteu. A veure demà qui serà.
    Santiago Rusiñol deia dels mallorquins que eren com "sargantanes al sol", però no devia conèixer el paio Perelló, perquè llavors probablement l'hauria descrit com a "sargantana esquizoide".
    0 comentaris

    04 d’octubre 2004

    Carta oberta al hacker que ens està donant pel sac:

    Estimat hacker dels pebrots:

    Sé que t'amagues sota les inicials G.S., inicials d'altra banda que amaguen la identitat de l'inútil Gabriel Salvadó, alias Salva.
    Sé que els teus coneixements del hackerisme són més aviat merdosos i que tot el que estàs fent al nostre estimat blog ho fas amb bona intenció, però creu-me: ja m'estàs tocant els pebrots amb les teves maniobres. Avui mateix porto tot el matí mirant de publicar un post de benvinguda a mi mateix i he patit innumerables problemes: missatges quintuplicats, missatges que desapareixen per art de Birli Birlock...

    En fi, que torno a ser a Barcelona i que no descansaré fins que la internet sigui un lloc net de hackers.
    0 comentaris

    Torno a ser amb vosaltres, estimadíssims lectors

    Iberia línies aèries ha complert la seva part del tracte i jo, ad hoc, torno a ser a la meva estimada Catalunya. També m'estimo Mallorca amb passió. És a dir que Catalunya i Mallorca són estimadíssimes per mi, estimadíssims lectors.

    Parlem clar: tant Catalunya com Mallorca em fan un cert asco.

    De fet, Catalunya i Mallorca són una puta merda enganxada a un pal.
    0 comentaris

    03 d’octubre 2004

    Un brief commentaire

    Sospito que el sr. Perelló viendrà a Barcelona el dia 3 del present, la qual cosa no sé si és bonne per á nous, d'aquí estante, però sí per a l'île de Mallorca. Agnumenys j'espère que se trobi bonamment en tots les sentits i que esclomenti el més avèntic ponnangle. Pel que fa als posts posats amb anfitempòria, jo no me'n faig rapfingable ni molt menus, ans á lo contre; ho deplivo contrinament. Em semble gilipolles, nogensmenys. Je tournerais de Paris ben entrade la soirée et esperu que tout sera normal i que lo teme de TRES i tot lo restu anira bien. Si non, je serais deceputé i fortament angry.
    Vive le Roi!
    0 comentaris

    02 d’octubre 2004

    Una abraçada des de Mallorca

    Em disculpo per no haver publicat res durant tants dies, però em trobo reposant a l'illa de Mallorca. De tota manera informo els meus fidels lectors que diumenge 3 d'octubre a les 12:45 a.m. hora local de Barcelona DF arribaré a l'aeroport del Prat i em reintegraré a la vida pública sempre i quan Iberia sigui puntual i no s'esdevingui cap tragèdia aèria on em vegi directament implicat.

    Igualment vull desmentir els rumors sobre el meu estat de salut. EM TROBO BÉ, gràcies a Déu. Allò de la quimioteràpia que em van fer va ser un error en confondre el meu historial mèdic. Jo només vaig anar a l'hospital a que em tractessin un excés de greix a la pell. Adjunto una fotografia on es pot comprovar que em trobo PERFECTAMENT.



    Durant la meva absència he observat que hi ha algun imbècil que es dedica a publicar sense to ni so frases eixelebrades. Vull denunciar que l'assumpte es troba sota secret de sumari i l'Audiència Provincial de Granada ja està estudiant qui collons és l'autor de semehants subnormalitats. sospito que es deu tractar de l'energúmen de Mr. Orteu o d'algun hacker de poca monta. Tant si és un com l'altre, sàpiguen que sobre ells caurà tot el pes de la llei amb contundència.
    0 comentaris

    01 d’octubre 2004

    Enfrontaments esporàdics a Faluja sense cap intenció

    "Diferents persones ho han vist"
    proverbi xinès atribuit a Gramci, plusmarquista italià tir de pèrtiga

    0 comentaris

    Resum d'urgència del debat Bush-Kerry

    "És possible que ara mateix no disponguem dels papers necessaris per fer la pre-sol.licitud."
    Capità Scott, anotació en el seu diari, tres dies abans de morir a l'Antàrtida
    1 comentaris

    Crisi política en el cambra alta argentina

    "Te jodes como dijo Judas".
    rei Herodes, a l'episodi especial de Barrio Sésamo Chrismas 87
    0 comentaris