18 d’octubre 2004

Jo que en ma puta vida m'he medicat pels nervis

Jo sí que en ma puta vida m'he medicat pels nervis acabaré medicant-me per culpa vosta, parella de mahmons.
L'un tot el cap de setmana malbaratat instal.lant fàbriques de totxos en països de mentida i l'altre instal·lant-se programes d'espionatge cibernètic per seguir la pista als amics que intenten de fer-se mala fama entre els cultes.
Salvadó, si vols continuar amb Carter fes-lo ressucitar. Si t'he de fer la llista de tots els personatges que han mort i ressucitat no acabaria, però, a banda del mateix Carter, te'n puc esmentar dos que et seran familiars: Orteau i Danielowicz. Així que no ens vinguis plorant perquè t'han matat un miserable personatge secundari. Mira si en tens de xinos a Shanghai. ¿Tant costa que un es digui Carter i que per aquelles coses de la literatura, ai, en sigui germà bessó?
I tu, Perelló, si el xaval t'havia demanat que no li matessis en Carter perquè li tenia afecte, també t'hauries pogut matar el colló esquerre, que també dóna molt bons resultats còmics. És que són ganes d'emprenyar. Mira que saps que li costa sentir afecte per coses que no siguin pipes, gats o tamborets de pub. Però si tens una piltrafa de personatge sense braços i cames que no sé com collons s'arrossega per la narració i que tots celebraríem que ja no fos entre nosaltres. Si volies fer una bonica frase amb la paraula sabre, ¿no podies acabar de matar el botifarró humà?
Com a triautors veig que actuem com un pollastre sense cap, com un pollastre sense cap impulsat per un contundent revés de raqueta. Senyors, a vegades tinc la sensació, sincerament, que l'empresa literària ens ultrapassa, i que no estem capacitats per la creació narrativa ja que
Només és una opinió.
Si no us agrada en tinc d'altres.