19 d’octubre 2004

La inspiració i els megaterios

Hi ha dies en què un està tan inspirat, en què un té la sensibilitat tan a flor de pell que resulta difícil dormir. Per això m'he vist obligat a seure davant la pantalla del computador i em disposo a redactar aquestes línies.

Avui, quan he rebut TRES per e-correu e-lectrònic (email) m'he dit: "noi; demostra'ls el teu talent". I dit i fet. M'ha sortit un fragment esplèndid, mal m'està dir-ho, però és així.

He fet una descripció dels prolegòmens de la Gran Guerra. I no ha sigut fàcil, perquè estem parlant d'una Guerra que va ser un desastre, com totes les guerres. Però en canvi, paradoxalment, m'ha resultat tan extremadament fàcil ficar-me a la pell dels vençuts que sentia una esgarrifança, com si les veus dels milions d'innocents que van morir a Verdum o a Guadalcanal volguessin obrir-se pas a través dels meus dits, seguir pel teclat i quedar retratats a TRES.

Sí, m'ha sortit un fragment rodó: commovedor, dur (potser fins i tot un xic dur), on crec que he deixat el millor de mi com a escriptor en molts anys. Se'm posen les escàrpies de punta al recordar alguna de les frases que he escrit. No ho sé, no les recordo bé, però crec que deien quelcom com ara "les botes retronaven per Europa" o "alguns fugien mentre la resta els deia Covards!". Crec que ha quedat clara la idea que volia transmetre: a les guerres no hi ha vencedors; les primeres víctimes sempre són els infants.

Ha sigut una sessió d'escriptura intensa. Després he hagut de sortir de casa, a retrobar-me amb les arrels, a sentir el terra sota els meus peus. Tenia ganes de cridar "Sí, sóc viu!", però no he fet. M'he emmirallat en la resta d'éssers humans com si fóssim un sol home. Tots germans. L'estanquer. La veïna que fa pudor. El subnormal del barri...

Suposo que ells eren totalment aliens a la sensibilitat extrema que acabava de deixar palesa en uns fulls. Però aviat TRES es convertirà en un llibre, com un cuc que es transforma en papallona o com un administratiu de banc que a la nit es vesteix de dona i canta varietats.

Per cert, aquesta tarda amb els senyors Salvadó i Orteu hem conegut AP. Sembla una bona persona. Ens ha parlat del megaterio que va descobrir.

Al vespre he circulat una estona per la internet. Que n'és de fascinant! És un gresol de mestissatge.

He visitat algunes pàgines que vull recomanar:

La primera és un exemple d'allò que anomeno "realisme brut". Una mica de Ken Loach i molt de Joe Orton i dels angry young men.

La segona m'ha agradat especialment perquè tracta el problema de la immigració des d'una òptica fresca.

La tercera m'ha desconcertat profundament. És una sensació que no recordava des que vaig deixar a mitges aquell llibre esquerranós de Céline... com es deia?

La quarta és més intensa. Més política. Suposo que deu ser la pàgina d'alguns joves antisistema, decebuts de tot el tema de la globalització.

L'última és la que més m'ha arribat, sense dubte. Aquell realisme màgic de García-Márquez i Torrente-Ballester que tant m'entusiasma. No sé com catalogar-la. Poesia pura? Ha anat directament a la carpeta de favorits.

PS- Senyor Montilla, no sigui tímid. Escrigui quan vulgui. A veure si el senyor Salvadó té nassos de dir-li "desgraciat" cara a cara.