16 de novembre 2004

Sobre la discutible americana del senyor Orteu divendres passat

Senyors:

Treballar a la tele és una cosa que tothom hauria de fer un cop a la vida. I, de fet, qui no ho fa és perquè no ho vol, car qualsevol carallot pot fer-ho. Exemples contundents són vostès dos, companys Orteu i Salvadó.

Divendres passat, com deuen recordar, vam assistir a la gravació d'un programa d'entreteniment on treballem tots tres escrivint coses diverses que, finalment, són eliminades del guió. És una feina que requereix paciència i savoir faire a parts iguals. Lamentablement aquestes dues qualitats no formen part de les seves innumerables virtuts, apreciats col·legues.

Vostè, senyor Orteu, gràcies al seu caracter arrollador i expansionista s'ha guanyat el càrrec de subdirector del programa a base d'empentes morals, puntades de peu professionals i una falta d'escrúpols francament envejable. Per això va anar a la gravació amb americana i camisa. Una americana, tot sigui dit, poc adequada al seu nou status puix l'entallat no l'afavoria en absolut. Ans al contrari. Portar una americana dues talles més petita del que seria recomanable té avantatges estètiques indiscutibles però també greus inconvenients, com ara que et limita la psicomotricitat i, a més, t'atorga un aspecte peculiar de formiga amb el segment mitjà rebotit.

Més discutible, sota el meu humil punt de vista, va ser l'elecció del color i de la textura de l'esmentada americana. Si bé l'aspecte satinat pot causar furor en ambients gais o en zones socialment deprimides de l'extra-radi metropolità, en un plató de televisió no lliga gaire amb l'ambient sobri i discret que tota la producció requereix. A més, el negre satinat provoca lluentors i reflexes indesitjables quan se'l sotmet al llum dels focus del plató. El resultat (arriscat i valent) va demostrar que vostè, senyor Orteu, té agalles però, a l'hora de fer-se respectar com a subdirector, li restava uns preciosos punts de credibilitat.

Potser per tot plegat em vaig veure abocat a un frenesí d'activitat per contrarrestar les seves mancances motores, amic Orteu, i vaig esdevenir una extensió dúctil de vostè mateix: un personal assistant to mr. Orteu.

La meva feina va ser variada: anar a l'altra punta de les instal·lacions a fer fotocòpies, acompanyar col·laboradors i convidats als lavabos (estratègicament situats a vàries milles del plató) i calmar puntualment els ànims de professionals alterats.

Sense dubte la meva tasca més agradable va ser la de convertir-me per uns minuts en hostessa de l'Excel·lentíssima Consellera d'Interior MT. Em vaig acostar a ella amablement davant la inoperància atònita dels seus guardaespaldes i, intentant dissimular la meva olor corporal penetrant, em vaig presentar i li vaig explicar breument que jo l'acompanyaria al lloc precís des d'on havia d'entrar al plató. En realitat, la meva feina consistia en evitar que l'Excel·lentíssima Consellera d'Interior ensopegués amb els múltiples cables, focus i caires punxeguts disposats amb malícia entre bambalines amb l'únic objectiu de fer inaccessible el pas cap al set on s'havia de produir l'entrevista. Òbviament aquesta opinió me la vaig guardar.

Lamentablement vostè, senyor Orteu, embotit a l'americana, com una torreta giratòria de tanc d'assalt, em va comunicar que les meves atribucions d'hostessa quedaven fulminantment revocades car ja hi havia una senyoreta assignada per guiar la Consellera. Ai las! Els meus somnis quedaren destruïts en un sant-i-amèn.

Vaig tornar a franquejar la mêlée de nou-vinguts, arribistes, guardaespaldes, directius, voltors i funcionaris que orbitaven al voltant de la Consellera i li vaig comunicar que havia estat destituït. La Molt Excel·lentíssima Consellera d'Interior es va interessar pel meu cas i em va preguntar la causa de tal decisió irrevocable. Jo, atordit, no vaig veure més explicació que la pura i simple discriminació positiva i així li vaig fer notar. "Un tema de paritat, Consellera: prefereixen una dona per aquesta feina". Vam comentar per sobre alguns aspectes socials de l'intrusisme professional i altres assumptes complexos i aquí es va acabar la meva relació amb l'alta política.

Després més corredisses cap als urinaris, acompanyant més convidats, etc.

Un altre chantaire va ser vostè, senyor Salvadó. En poques paraules podria dir que va ser el perfecte contrapès a la meva frenètica activitat durant tota la gravació, és a dir: es va mostrar concentradament inactiu.

{Fragment editat per incomplir el codi d'honor/omertà del GAC}

La Història és injusta. La fama se l'enduran vostès dos, en sóc conscient. Però ningú no em podrà robar l'íntim orgull de saber-me responsable de l'aclaparador èxit final del programa, tot i que els copets d'enhorabona caiguessin sobre la satinada americana del senyor Orteu.

Que passin molt bon dia, rufians.

5 Comentaris:

Blogger Nikochan diu...

Ja sap què en penso, amic Perelló, de les floritures que ha afegit al weblog. Entendrà, per tant, que les seves consideracions estètiques sobre l'americana del senyor Orteu no tinguin, a parer meu, l'autoritat requerida. Tampoc és la meva intenció defensar el vestuari del senyor Orteu. De fet, ni tan sols vostè tenia la intenció de parlar de l'americana del senyor Orteu en aquest post, porti el títol que porti. La tesi principal del seu escrit es pot definir, bàsicament, així: "jo i els meus dos amics treballem a la tele i coneixem gent important i vosaltres no, pringats, però com que soc enrotllat us explico com ens ho passem de bé per alegrar les vostres tristes i avorrides vides". No ho prengui com una crítica, amic Perelló. Tots sabem el que li paguen els de la SGAE, i té dret, com a mínim, a compensar-ho anat de xulo (o de sobrat, que diria l'Orteu). Tot això ho dic des de la més profunda admiració, que consti.

16 de novembre, 2004 22:26  
Blogger Orteu i Perelló i Salvadó diu...

Amic Rei Nicochan, Orteu a l'aparato.
He llegit el seu comentari al post injuriós d'aquest tal Perelló, i deixi'm enviar-li una forta abraçada. És veu d'una hora lluny que vostè ha de ser per força una persona d'esperit noble, cosa que el situa en les antípodes espirituals del paio aquest que ni entén d'americanes ni ha sentit en sa puta vida una sola espurna de compassió. Sàpiga que a mi, les americanes em van clavades. No passa el mateix amb les sabates, i reconec tenir una certa tendència a comprar-les dos números més petites. I és que la meva família ve de Lleida, sap?
En fi, no es deixi impresionar per les fantochades professionals d'aquest individu i cada cop que tingui la desgràcia de llegir alguna de les seves engangrenades mahaderies, recordi que en la porta d'un lavabo de TV3 es pot llegir la frase "hi ha una becària tan cretina que es pensa que farà carrera tirant-se al Perelló".
Salut!
pd: tenim una cervesa pendent.

17 de novembre, 2004 22:46  
Blogger Nikochan diu...

Efectivament, tenim una cervesa pendent, amic Orteu. Quan trobi un forat a la seva agenda de subdirector m'envia un e-mail i farem que les nostres respectives secretàries es posin d'acord.

Em sobta no haver llegit durant la meva estança a Tv3 aquesta cita a la qual fa referència. Pensi que, quan hi feia de becari aquest estiu, els dies de poca feina, em passava hores anant d'un lavabo a l'altre de la cadena (de televisió, s'entén) llegint i filosofant (ja sap què vull dir).

Quan es decideixi a fer la cerveseta a la facultat de filosofia, ja ens explicarem més batalletes.

Per cert, suposo que a vostè el reconeixeré fàcilment per l'americana.

17 de novembre, 2004 23:01  
Blogger Biel Perelló diu...

Estimat rufià Nikochan:

Aquell que projecta en els altres les seves mancances i frustracions té, en psicologia, un nom ben clar: xalat.

I el que vostè fa és projectar les seves frustracions en un text impecable escrit per mi. Quina culpa tinc jo de tenir una feina apassionant i extraordinària? Vostè diu que vull refregar el nostre èxit pels nassos de la púrria. Doncs sí. Vet tu quin descobriment!

A més a més, pel que presumeix, vostè mateix està estudiant alguna cosa relacionada amb l'audiovisual a la Universitat Episcopal Ramon Llull, oi? Llavors, a què ve aquest autoodi cap a la nostra professió? No serà pura enveja?

Per cert, diu que va ser becari a TV3... no serà vostè el cèlebre becari de l'ex-programa de la Julia Otero? No serà vostè aquell mosso que flirtejava amb dones d'avançada edat entre el públic del programa?

I canviant de terç: hipòcrita senyor Orteu:

No tinc res contra les seves americanes clochard-style, ara bé, no tolero que llenci difamacions aleatòries sobre la meva persona i, menys encara, que ho faci utilitzant el nick d'"Orteu i Perelló i Salvadó". Qui s'ha cregut vostè que és? La Santíssima Trinitat? Potser el seu ego no hi cap en una sola persona que en necessita tres? O potser és tan lerdo que és incapaç de recordar el seu login i/o el seu nom propi? No es preocupi, jo l'hi recordo:

login: forteug
password: *******************

Que passin un bon dia, mamarratxos.

PS.- El seu intercanvi de missatges sobre "hem de fer una cervesa" és francament patètic. Recorda aquelles relacions de "Hosti, t'havia de trucar. La setmana que ve et truco i quedem, t'ho juro per Déu". Espectacle deplorable per a la nostra joventut, afirmo.

18 de novembre, 2004 11:30  
Blogger Nikochan diu...

Benvolgut Perelló,

Si li he de ser sincer, li diré que em passo la psicologia pel folre dels collons, especialment la freudiana. Aclarit aquest primer punt de caire teòric, m'agradaria fer-li saber que considero insultant que, per un moment, hagi pogut pensar que jo era el becari gerontòfil de la Otero. Ja sé que aquesta era precisament la seva intenció, fer-me sentir insultat, però no calia arribar a aquests extrems.

A més a més, juraria que no ha acabat d'entendre el meu comentari, a jutjar per la seva resposta. Potser està tan acostumat a rellegir les seves palles mentals que ha perdut l'hàbit d'interpretar textos que no són els seus. Crec que en el meu escrit no manifesto autoodi envers cap professió. Si m'equivoco, li demano que em citi exactament el punt on apareix aquest autoodi. Així mateix, creia haver deixat prou clar que el meu comentari no era una crítica.

Li demano disculpes si l'ha molestat que interferís en una de les seves puerils batalletes dialèctiques amb el senyor Orteu. Sembla mentida que, tenint un germà petit, encara no hagi après que cal deixar que els nens es barallin entre ells i solucionin per sí sols els seus problemes. No tornaré a cometre aquest error.

Bona nit i tapi's.

PD. Vostè també està convidat a prendre una cervesa, amic Perelló. Ho dic perquè el veig una mica angoixat pel tema i no voldria pas que es sentís desplaçat.

18 de novembre, 2004 23:25  

Publica un comentari a l'entrada

<< Principal