31 de desembre 2004

2005: L'any del novel·lot

Senyors Orteu i Salvadó:

l'any 2005 ja és aquí. El veig. L'oloro. El sento. El toco. El llepo. Etc. El que els vull dir és que s'acosta Sant Jordi i només portem 300 pàgines de TRES (el nostre best seller en potència, per si no ho recorden). Aviat farà un any que vam començar a escriure i això és molt temps. Bé. Però siguem positius: a hores d'ara l'acció del novel·lot s'ha estancat a l'extrem orient, concretament a Austràlia, i els personatges encara han de recórrer un bon tretx fins arribar al The End: l'Estepa russa, els Balcans, el centre d'Europa i Xàtiva; això, à bout pront són 200 pàgines més. És a dir, ja podem córrer si volem veure el nostre llibre al Top Ten del Dia del Llibre.

Com que actualment el text és a les meves mans i em toca a mi continuar-lo, he de triar entre tres idees. Els ofereixo la possibilitat que triin vostès també la que més els agradi:

1. El vell Guilleminot explica als joves Danielowicz i monsieur tordu Orteau el primer cop que els va portar a la gran ciutat, concretament a Alcoi. Orteau i Danielowicz eren nens de cinc anys i el vell jardiner els va portar a veure un gran combat de boxa entre l'ídol local i el campió italià de pes walter. Va ser un combat extraordinari tot i que una mica deslluït per culpa de la intensa boira. Dues setmanes més tard van trobar finalment el campió italià, inflant a hòsties un pobre veterinari rural d'Alacant, a més de 300 kilòmetres del ring.

2. Guilleminot, durant el llarg viatge que els espera, explica als seus dos amics la paràbola dels dos ratolins i el formatge: dos ratolins anomenats Tafaner i Escorredís viuen a un laberint on han trobat un dipòsit de formatge; un dia el formatge s'acaba i Tafaner es lamenta, preguntant-se "Qui s'ha emportat el meu formatge?" mentre Escorredís es calça unes bambes i s'endinsa al laberint a la recerca de més formatge (NOTA: veuran que l'anècdota està literalment copiada del best seller ¿Quién se ha llevado mi queso? però no crec que ningú ho noti).

3. Monsieur Orteau, Danielowicz i Guilleminot marxen d'Austràlia i, en arribar a la Gran Muralla, es troben amb dues portes custodiades per dos guàrdies, un que sempre diu la veritat i un altre que sempre diu mentida: una porta duu a l'altra banda de la Muralla i l'altra condueix al calabós. Els tres herois recorden que hi ha un sistema per resoldre l'enigma però no es posen d'acord i acaben discutint tots cinc de forma violenta.

Com veuen les possibilitats són il·limitades (exactament tres). Aprofito l'avinentesa per desitjar-los un Bon Any ple de felicitat i que tots els propòsits que... etc.
1 comentaris

19 de desembre 2004

Ho veus, Perelló

Ho veus, Perelló?

2 comentaris

18 de desembre 2004

Missatge apòcrif

No. No sóc el senyor Orteu, ni ganes.
Sóc el senyor Perelló, demostrant que l'abans esmentat ésser és un ceporro perquè fins i tot jo sé publicar amb el seu nick i el seu password. Login: forteu. Password: allò que tots sabem.

I ara unes quantes faltes d'ortografia en honor de mr. Orteu:

Exhigent, Vah, Goç, Cassa, Taul·la, Bjjhdlñk, Xjfoñeej.
2 comentaris

14 de desembre 2004

Operació Perelló

Senyors, visitants...
sóc Orteu i ha arribat el moment de passar a l'acció.
Cada generació és recordada pel seu gran moment. A uns els toca desembarcar a Normandia, a altres al Vietnam i a altres al Sónar. Ara, sobtadament, sense avisar, un fet aparentment simple ha capgirat les nostres vides tallant-les -com un braç de gitano per després de cardar- en dues meitats. Aquest fet és la penúria econòmica del senyor Perelló, un guionista insignificant i maldestre, una persona transtornada i descentrada, un post-adolescent desestructurat mental, emotiva i espiritualment, un pobre diable de tan limitada mentalitat organitzativa que necessita concentrar-se per decidir què fer amb el tap del tub de dentrifici un cop l'ha fet servir, una persona que és tot això i menys, com bé sap el propietari del pis on viu, una criatura tan desafortunada com el mateix Perelló que va cobrar l'últim lloguer en paper moneda emès per l'ajuntament de Terrassa l'any 37. Però no vull ser exhaustiu en la descripció -sempre agradable- de les mancances d'aquesta forma humanoide que hem convingut en anomenar "senyor Perelló". Sigui com sigui la seva pura, concreta, mísera existència física, del que no hi ha dubte és que el paio està destinat, ho volguem o no, a convertir-se en el símbol de l'explotació artística, en el símbol de totes les víctimes de la hipocresia cruel i arrogant de la indústria audiovisual catalana.
Senyors, després de la crida desesperada del senyor Perelló, res no tornarà a ser el mateix. El seu clam no és econòmic, el seu crit no és monetari, la seva urgència no és pressupuestària, és molt més que això, és l'udol desesperat de la nostra pròpia, petita, patosa, pusilànim, patata dignitat. No es Perelló qui s'ofega, som tots. És clar que ha anat a tocar justament a qui s'ho mereix, però no podem pensar així, no.
Podem fer veure que no ho hem llegit. Podem buscar anar al cinema o deixar-nos abraçar per amigues comprensives. Podem llegir Gombrowicz o anar a comprar mandarines al Caprabo. Podem fer algunes coses més que ara no em venen al cap perquè estic escrivint això. Però per molt que fem, Perelló seguirà patint, seguirà menjant un parell de galetes per sopar, seguirà mirant la dutxa espatllada del seu lavabo, seguirà turcant al propietari per mentir, seguirà anant a peu perquè no pot pagar el metro i, el que em sap més greu, em tornarà a demanar 10 putos euros que a mi em costa tant guanyar com a ell i que, si jo els tinc i ell no és perquè no me'ls gasto en tabac, un vici execrable que costa al mallorquí la frigodeda de 450 euros al dia.
Però en aquesta hora decisiva no em vull deixar endur per la ràbia, el papanatisme i la pedagogia. Al senyor Perelló ja no el canviarem. O l'acceptem tal i com és o deixem passar uns dies, anem a recollir el cadàver per casa seva i l'enterrem, però canviar-lo, això, senyors, ja no és en les nostres mans. Per tant, un cop acceptat que un de nosaltres pateix, un cop acceptat que el seu patiment és també el nostre, que la seva tragèdia és la nostra, ens hem de mirar al mirall i preguntar-nos: realment estem tan fotuts?
No, no estem tan fotuts com per ajudar al senyor Perelló a sortir de la misèria. De fet, que ell hi sigui fa que les nostres vides siguin una mica més agradables, però aquest és un sentiment indigne, plaent però indigne, més plaent que indigne, força més plaent que indigne, d'una indignitat que queda pràcticament coberta per aquesta sensació que dóna la clara, rotunda, rodona superioritat moral, intel.lectual i econòmica.
I ja que aquest sincer manifest de suport va adquirint, malgrat la seva innegable motivació filantròpica, un cert to mesquí, prefereixo anar acabant, com queda ben clar donant un cop d'ull ràpid a la compaginació del text. Només una darrera cosa, doncs. Proposo que s'engegui ja immediatament amb tota urgència ara mateix sense esperar un minut més una anomenada OPERACIÓ PERELLÓ, i que els detalls d'aquesta operació es vagin concretant a mesura que es van fent realitat. I jo, com a promotor de la proposta, donaré exemple fent un primer pas amb un gest solemne. Ja que al Perelló i a mi ens uneix tràgicament l'ofici de guionista i confiem, per tant, en el poder transformador de les paraules, -i més concretament en el seu poder màgic per fer ingressar nòmines-, en deixaré escrites tres ben poderoses:

VINGA, PERELLÓ, MATXOTE!

Ara és el vostre torn per ajudar-lo de veritat. Sisplau, no li falleu.
15 comentaris

La bohèmia i sa puta mare

Curiosa paradoxa. Actualment treballo per a dos primeres espases del show business i, nogensmenys, visc sota els llindars de la pobresa.
Diumenge vaig tornar a casa des de l'Hospitalet a peu i carregant una motxilla sherpa size en no poder pagar un miserable bitllet de metro. Vaig haver de reciclar les burilles apagades del cendrer en no poder comprar tabac. Vaig sopar dues galetetes-obsequi que serveixen amb el cafè en no poder comprar res per sopar.
Total: ahir li vaig haver de demanar 10 euros al mismíssim senyor Orteu per poder anar tirant fins a final de mes.
Després d'una setmana que contradiu tots els avenços sindicals sobre les jornades laborals, després d'una setmana treballant una mitjana de 16 hores, estic barahant la possibilitat de canviar de feina i dedicar-me al plàcid món de la fabricació de calçat esportiu Nike a una sweatshop vietnamita.
2 comentaris