Els senyors Salvadó, Orteu i jo mateix discutim sovint sobre la necessitat o no que
el nostre magne novel·lot TRES tingui argument. De moment, vistes les primeres 300 pàgines del manuscrit, sembla absurda tal discusió, ja que és obvi que
TRES no té argument coherent. Ara bé. En un procés de reescriptura posterior (penso que seria necessari) podríem optar per ordenar i vertebrar la història de forma que guanyés en consistència argumental. Tal vegada així estaríem traint l'esperit original del projecte però d'altra banda, sense dubte, els milions de potencials lectors i/o
editors ho agraïrien. No oblidem que l'últim best seller sense argument data del segle XVI i es titulava
Vida de Gargantúa y Pantagruel.
Sobre la novel·la sense argument hi ha opinions ben diferenciades: els que tenen alguna opinió i els que no. Per exemple, com explicava algú tan poc sospitós com
Borges:
Esa libertad plena acaba por equivaler al pleno desorden (...). Hay páginas, hay capítulos de Marcel Proust que son inaceptables como invenciones: a los que, sin saberlo, nos resignamos como a lo insípido y ocioso de cada día.
El polèmic Gaspar Hernández (amic i confident del
senyor Orteu) va publicar recentment
Mandra, un llibre que no només prescindeix d'argument sinó també d'interès:
La idea a la que yo llevaba algún tiempo dándole vueltas era un híbrido entre dietario y prosa poética, una novela sin argumento, un libro que lo pudieras coger por cualquier página.
Llegiu
l'entrevista sencera aquí. En el que coincidim amb el Gaspar és amb això de "un libro que lo pudieras coger por cualquier página" (no en el sentit literal, ja que el faríem malbé). Un llibre del que pots llegir tres ratlles mentre vas de ventre. Un llibre que no et sap greu deixar a mitges. Un llibre que no t'atrapa des del començament. Un llibre sense garra. A això aspirem.
A la divertidíssima
La Tarea: Revista de Educación y Cultura (no us perdeu la seva secció "
De fiesta con...") llegeixo una cosa que no ens pot deixar indiferents:
Así, por ejemplo, el fragmentarismo, ese complacerse en lo inorgánico de que hablaba Azorín en el Caballero inactual (1927), procedimiento que lleva a fragmentar la trama en la página, la página en la frase y la frase en la palabra.
La
súperfragmentació és la base de
TRES, tot i que no havíem pensat en cap moment amb el bo d'Azorín. Potser l'últim crit en novel·la sense argument és la
hipernovel·la, o novel·la hipertextual, on el lector determina l'argument seguint
links hipertextuals que s'expandeixen i es troben de forma sorprenent.
Rayuela, de Cortázar, vindria a ser una versió Beta de la
hipernovel·la.
En "Hypertext Fiction: A Literary Theory" se aventura que lo importante en este tipo de historias será la consistencia de los personajes, que habrá de ser mucho más fuerte si han de soportar una historia sin argumento o con un argumento no lineal.
Doncs si la consistència dels personatges és el que ha d'aguantar
TRES ja podem anar a plegar veles pel cul. No obstant potser no cal mirar el futur, sinó el passat. Dir que Pío Baroja era un
crooner, un
bookbreaker, un
enfant terrible, no hauria de sorprendre ningú. La seva concepció de novel·la era rupturista, o això és el que diu
aquesta discreta pàgina confeccionada per algun estudiant d'ESO:
LA NOVELA SEGÚN BAROJA
Género multiforme, proteico: "lo abarca todo" -Es la novela abierta o "permeable".
-Estaba en contra de los novelistas que parten de "un argumento cerrado y definitivo".
Despreocupación por la composición. -Llegó a afirmar que una novela es posible sin argumento.
-Lo que importa son los episodios, las anécdotas...
-No le preocupa la unidad.
Cualidades supremas de novelista: a) Invención.
b) Imaginación disponible.
c) Observación.
A
El Malpensante, extraordinària revista literària de referència a Colòmbia i altres repúbliques bananeres, l'excel·lent crítica, semiòloga i tia bona Yolanda Reyes afirmava:
Absortos en reflexiones personales, mirándose el ombligo y hablando para adentro, se olvidaron de contar la historia. Como ciertas composiciones de anuarios juveniles, eran cuentos sin cuento: sin argumento ni meollo ni acción ni personajes, perdidos entre frases deliberadamente célebres. Quisieron "jugar con el lenguaje" -otro cliché-, como diciendo "aquí les dejo este poema en prosa, este artificio, este monólogo". "Miren qué inteligente soy o qué profundo". Pero una cosa es ser profundo y otra es hundirse, sin llegar al lado hondo.
En el cas hipotètic que optéssim per prescindir del corsé argumental es presenten dos senderis davant nostre, els quals es bifurquen en direccions oposades i són asfaltats de forma ben diferent.
D'una banda podem prendre el camí (angost però ja traçat) de la novel·la
psicologystique, com els russos (Dostoievski, Tolstoi. Gorki, Gogol, Gusiluz). Ara bé: ¿estem capacitats per fer-ho? O més ben dit, ¿estan capacitats
els senyors Salvadó i Orteu per fer-ho? Penso que no, però em veig incapaç de confessar-los-hi'n.
Si avancem pel senderi contrari a l'anterior, el que no és ni
psychologhystiquè ni
argummenteil, ens trobarem davant un camí francament complicat i haurem de treure els matxets per obrir-nos pas enmig d'una selva on nosaltres mateixos haurem de traçar un nou camí de forma pionera a través d'un territori poc concorregut: la novel·la sense argument ni personatges: la novel·la patillerament pura.
Sense dubte aquest segon camí és el més estimulant, car posseeixo un formidable esperit aventurer i assassí. Però novament sorgeixen els dubtes: ¿puc confiar en els meus dos companys de viatge? ¿Seran tan destres amb el matxet com ho són amb la resta de disciplines on els he vist fracassar? Si és així ja tremolo. M'imagino
el senyor Salvadó enmig de la selva literària encenent la seva pipa pudent, preguntant on hi ha un pub irlandès i donant la vara amb les seves exigències de nen mimat.
El senyor Orteu tampoc no ho faria més fàcil: coneixent el nivell d'implicació en la novel·la és del tot previsible que es presenti a aquesta aventura exploradora amb un
cutter per comptes d'un matxet.
Potser a la primera pàgina hi hauríem de posar un avís ben gran:
Lector: no esperi argument; no el trobarà i, a més, es sentirà molt decebut.
