Senyors:
Treballar a la tele és una cosa que tothom hauria de fer un cop a la vida. I, de fet, qui no ho fa és perquè no ho vol, car qualsevol carallot pot fer-ho. Exemples contundents són vostès dos, companys Orteu i Salvadó.
Divendres passat, com deuen recordar, vam assistir a la gravació d'un programa d'entreteniment on treballem tots tres escrivint coses diverses que, finalment, són eliminades del guió. És una feina que requereix paciència i
savoir faire a parts iguals. Lamentablement aquestes dues qualitats no formen part de les seves innumerables virtuts, apreciats col·legues.
Vostè, senyor Orteu, gràcies al seu caracter arrollador i expansionista s'ha guanyat el càrrec de subdirector del programa a base d'empentes morals, puntades de peu professionals i una falta d'escrúpols francament envejable. Per això va anar a la gravació amb americana i camisa. Una americana, tot sigui dit, poc adequada al seu nou
status puix l'entallat no l'afavoria en absolut. Ans al contrari. Portar una americana dues talles més petita del que seria recomanable té avantatges estètiques indiscutibles però també greus inconvenients, com ara que et limita la psicomotricitat i, a més, t'atorga un aspecte peculiar de formiga amb el segment mitjà rebotit.
Més discutible, sota el meu humil punt de vista, va ser l'elecció del color i de la textura de l'esmentada americana. Si bé l'aspecte satinat pot causar furor en ambients gais o en zones socialment deprimides de l'extra-radi metropolità, en un plató de televisió no lliga gaire amb l'ambient sobri i discret que tota la producció requereix. A més, el negre satinat provoca lluentors i reflexes indesitjables quan se'l sotmet al llum dels focus del plató. El resultat (arriscat i valent) va demostrar que vostè, senyor Orteu, té agalles però, a l'hora de fer-se respectar com a subdirector, li restava uns preciosos punts de credibilitat.
Potser per tot plegat em vaig veure abocat a un frenesí d'activitat per contrarrestar les seves mancances motores, amic Orteu, i vaig esdevenir una extensió dúctil de vostè mateix: un
personal assistant to mr. Orteu.
La meva feina va ser variada: anar a l'altra punta de les instal·lacions a fer fotocòpies, acompanyar col·laboradors i convidats als lavabos (estratègicament situats a vàries milles del plató) i calmar puntualment els ànims de professionals alterats.
Sense dubte la meva tasca més agradable va ser la de convertir-me per uns minuts en hostessa de l'Excel·lentíssima Consellera d'Interior MT. Em vaig acostar a ella amablement davant la inoperància atònita dels seus guardaespaldes i, intentant dissimular la meva olor corporal penetrant, em vaig presentar i li vaig explicar breument que jo l'acompanyaria al lloc precís des d'on havia d'entrar al plató. En realitat, la meva feina consistia en evitar que l'Excel·lentíssima Consellera d'Interior ensopegués amb els múltiples cables, focus i caires punxeguts disposats amb malícia entre bambalines amb l'únic objectiu de fer inaccessible el pas cap al set on s'havia de produir l'entrevista. Òbviament aquesta opinió me la vaig guardar.
Lamentablement vostè, senyor Orteu, embotit a l'americana, com una torreta giratòria de tanc d'assalt, em va comunicar que les meves atribucions d'hostessa quedaven fulminantment revocades car ja hi havia una senyoreta assignada per guiar la Consellera. Ai las! Els meus somnis quedaren destruïts en un sant-i-amèn.
Vaig tornar a franquejar la
mêlée de nou-vinguts, arribistes, guardaespaldes, directius, voltors i funcionaris que orbitaven al voltant de la Consellera i li vaig comunicar que havia estat destituït. La Molt Excel·lentíssima Consellera d'Interior es va interessar pel meu cas i em va preguntar la causa de tal decisió irrevocable. Jo, atordit, no vaig veure més explicació que la pura i simple discriminació positiva i així li vaig fer notar. "Un tema de paritat, Consellera: prefereixen una dona per aquesta feina". Vam comentar per sobre alguns aspectes socials de l'intrusisme professional i altres assumptes complexos i aquí es va acabar la meva relació amb l'alta política.
Després més corredisses cap als urinaris, acompanyant més convidats, etc.
Un altre
chantaire va ser vostè, senyor Salvadó. En poques paraules podria dir que va ser el perfecte contrapès a la meva frenètica activitat durant tota la gravació, és a dir: es va mostrar concentradament inactiu.
{Fragment editat per incomplir el codi d'honor/omertà del GAC}
La Història és injusta. La fama se l'enduran vostès dos, en sóc conscient. Però ningú no em podrà robar l'íntim orgull de saber-me responsable de l'aclaparador èxit final del programa, tot i que els copets d'enhorabona caiguessin sobre la satinada americana del senyor Orteu.
Que passin molt bon dia, rufians.
