23 de febrer 2005

Novetats sobre 'MIRLO ROJO'

Molt s'està parlant del nostre properíssim llibre, 'MIRLO ROJO', però no sempre amb el rigor necessari ni en la direcció adequada.

Voldria fer un parell d'aclaracions:

-'MIRLO ROJO' (recordem que aquest és el nom en clau) no és una novel·la. Més aviat és una mena d'assaig, de treball de recerca, molt a rebouffe de Darwin o del programa Entre Línies.
-Els autors de 'MIRLO ROJO' som els senyors Salvadó, Orteu i jo mateix. La srta. Núria Tenaz ni hi ha col·laborat ni pensa fer-ho.
-La fotografia de la solapa ja ens la van fer ahir, al bell mig d'un malentès monumental. Jo vaig entendre que havíem d'anar vestits (i cito textualment) "com si haguéssim de demanar feina al gabinet presidencial de J. F. Kennedy". D'aquí la meva perplexitat en trobar-me el senyor Orteu vestit de "jove guay" amb roba casual i el senyor Salvadó disfressat d'una mena de Cánovas del Castillo amb seborrea.
-'MIRLO ROJO' tracta sobre l'àrid món de l'esport.

Continuarem informant a mida que ens arribin més notícies. De la mateixa manera, preguem rigor als centenars de pàgines i blogs que parlen a la babalà del nostre proper treball.
21 comentaris

22 de febrer 2005

Sant Jordi 1998-2005

Ara farà set anys, pel Sant Jordi de 1998, els senyors Orteu, Salvadó i jo mateix vam veure realitzat un vell somni: publicar un llibre pel Sant Jordi del 1998. Era la Petita Enciclopèdia Catalana, editada pel gentleman Jaume Vallcorba.

Les crítiques (poques) van ser bones; les vendes (poques), escasses; la repercusió (poca), mínima.

Aquells dies pels volts de Sant Jordi van ser inoblidables: entrevistes a gran nivell a Ràdio Blanes i al programa de la Mari Pau Huguet. El senyor Salvadó, tot sigui dit, es trobava al punt àlgid del seu via crucis emocional i, en públic, tendia a comportar-se com una ameba autista. Tot el contrari que el senyor Orteu, que acabava de tornar d'un viatge de recerca espiritual a la Índia, i es comportava en societat com un energúmen sapastre. Jo, com sempre, mesurat i discret, era blanc dels exabruptes del senyor Orteu.

Lluny queda aquella tarda en què vam presentar-nos al Monstseny, a casa de l'infravalorat actor de caràcter Dr. Soler per que ens gravés una falca promocional que utilitzaríem posteriorment durant la promoció del llibre a través de megafonia.

Recordo com si fos ahir quan empaperàvem de cartells amb la portada del llibre l'automòbil del senyor Orteu (un Seat Toledo que al seu temps era "la castanya") i com col·locàvem amb cura sobre el sostre uns megàfons de 3000 watts llogats a la UGT, secció audiovisual. Després vam arribar tard a l'esmorzar institucional amb l'editor i ens vam passar el dia Rambla de Catalunya amunt i avall fent sonar per megafonia l'atronadora i nassal veu del Dr. Soler: "Compri ara la Petita Enciclopèdia Catalana, dels enciclopedistes Orteu i Perelló i Salvadó i acostin-se a aquest vehicle on se la signaran els seus autors".

Aquell dia vam aprendre dues lliçons vitals:

1) Què és el fracàs.
2) Sentir 8 hores seguides una falca del Dr. Soler provoca malenconia contraproduent.

Recordo vivament una de les crítiques que ens van dedicar a un diari de Barcelona. La signava Julià Guillamon (o algú que no era ell). Deia: "No semblen d'aquí". Allò ens va omplir d'orgull, perquè no hi ha res més detestable que "semblar d'aquí", onsevulla que sigui "aquí".

Ara, set anys després d'aquell Sant Jordi, ens disposem a aprofitar una segona oportunitat amb el més que presumible best seller 'MIRLO ROJO'.

Tornarà l'excitació, el neguit, el "què em poso" i haurem d'evitar vells errors: 3000 watts de so no són prou watts.
6 comentaris

19 de febrer 2005

Sí a Europa

Per una Europa forta...

Vota SÍ

Per una Europa on les persones puguin ser més humanes...

Vota SÍ

Per una Europa on els escriptors no morin sols i abandonats...

Vota SÍ

Per una Europa sense violència dels mascles...

Vota SÍ

Per una Europa sense il·legals...

Vota SÍ

Per una Europa sense exabruptes...

Vota SÍ

Per una Europa sense la xacra de la pirateria...

Vota SÍ

Per una Europa hostil al terrorisme...

Vota SÍ

Per una Europa paritària...

Vota SÍ

Per una Europa sense fumadors...

Vota SÍ

Per una Europa amb tolerància zero amb els que no ens agraden...

Vota SÍ

Per una Europa on tot sigui amistat...

Vota SÍ

Per una Europa on els nens i les nenes estiguin protegits de tot...

Vota SÍ

Per una Europa sense fills de puta...

Vota SÍ

Per una Europa amb una Champions League forta...

Vota SÍ

Per una Europa sense dèficit fiscal...

Vota SÍ

Per una Europa amb grans atletes...

Vota SÍ

Per una Europa amb uns sindicats forts...

Vota SÍ

Per una Europa sense accidents de cotxe...

Vota SÍ

Per una Europa sense turmentes a alta mar...

Vota SÍ

Per una Europa laica i que no ofengui els religiosos...

Vota SÍ

Per una Europa guay...

Vota SÍ

Per una Europa on no hi hagi lloc per a ignorants com el senyor Salvadó...

Vota SÍ

Per tot això, el proper 11 de març hem de votar SÍ A EUROPA.
19 comentaris

17 de febrer 2005

Orteu i Perelló i Salvadó pleguen

Sí, senyors. Orteu i Perelló i Salvadó pleguen, però, com l'Au Fèlix, reneixen de les seves cendres. Aquest blog canvia de títol. Qüestió de marketing. Hem fet cas del nostre gestor i apostem de forma decidida per un nom amb ganxeau: TRES, que és justament el títol de la novel·la que estem escrivint i que ens catapultarà a la fama d'un dia per l'altre. Llavors vindran els viatges a Guadalajara, les càtedres, les conferències, les intervencions a "Pasapalabra", els copets a l'esquena, les enveges, les disputes, les injúries, els judicis, les amenaces, les agressions, la fugida a França, la travessia del Tamesis...

I ara uns versos:

Au revoire, mons amis
au revoire
j'ai le chatte candent
plus des lagrimails toujours
au revoire, mons trois amis
bienvenues, trois
-Valery Giscard D'Estaing
Poêtesse d'être pour maison. Ed. Gallimard, 1946.
15 comentaris

16 de febrer 2005

Votem NO a l'Europa dels Xarnegos

No estic a favor de cap raça en concret, no pensessiu malament, però sí de que no es barregin. Quan una persona d'una raça s'aparella amb una altra persona d'una altra raça i tenen descendència el resultat és clarament un nyap. Els meus avantpassats es van apuntar a la moda tan aplaudida avui en dia del mestissatge i van tenir fills barrejats, que abans es deien xarnegos. El resultat l'il.lustro amb unes fotografies que farien posar els pèls de punta al mateix Mendel.

individu mascle originari de Castella

individu mascle originari de Catalunya

individu mascle resultant de la barreja de les dues famílies tres generacions després

Quina Europa volem? Una Europa amb individus sans o un poti-poti d'éssers sense forma concreta? Jo no he triat ser així, i els autors d'aquests experiments irresponsables ja estan morts. No repetim els mateixos errors. Votem NO a la Constitució Europea, que difon idees estúpides com aquesta.
5 comentaris

Sense pudor

Senyors Orteu i Salvadó: Aquest és un post expiatori. Transcric a continuació un fragment d'una obra de teatre que vaig escriure fa 10 anys i que vostès recorden amb tot el carinyo que la llei ens permet. Es deia M'agraden els xinesos. Ara, deu anys després, vull destruir aquell bon record amb la crua prova que el temps no perdona, especialment quan llegeixes un text escrit als 21 anys. Malgrat la temptació no l'hi he tocat ni una coma. Només em permeto citar uns versos de Martí i Pol que són força addients.

Fiera venganza la del tiempo,
que le hace ver deshecho lo que uno amó...
¡Este encuentro me ha hecho tanto mal
que si lo pienso más termino envenenao!
Esta noche me emborracho bien,
me mamo, ¡bien mamao! pa'no pensar...
I ara, tinguin compassió:


ESCENA 1

(Al fons de l'escenari, poc il.luminat, un penjador; la DETECTIU s'està posant el barret i una gavardina. Quan acaba i s'acosta al públic, es fa la llum.)

DETECTIU:
Aquella nit vaig arribar al meu apartament cansada i de mal humor. Havia tingut un mal dia. Al món de les apostes de cavalls no hi ha lloc pels perdedors, i jo havia tornat a perdre. Qüestió de mala sort: a l'entrada de la recta va, em torço un peu i quedo la darrera. Res a fer. Per cert. No m'he presentat. Em dic Emdick, Dick Emdick. Sí, però els meus amics em diuen Emdiwen. Emdiwen Emdick... Vaig començar a buscar l'ampolla de whisky i no la trobava enlloc. On has deixat el whisky, Dick? Em va atacar a traïció el record del judici contra aquell noi que va estacionar en zona blava. El dia que em va contractar per fer-li d'advocat defensor. Mai podré oblidar la seva cara de ràbia quan el van fregir a ell i als seus pares a la cadira elèctrica. Necessito una copa. On és la fotuda ampolla de whisky? Des d'aquell maleït dia tinc problemes amb la beguda. Sí, tinc problemes per trobar-la. On dimonis és? Tant se val. Vaig encendre una cigarreta i immediatament vaig tenir un pressentiment. Vaig quedar quieta com algú que es queda molt quiet. Un moment. Aquí hi ha alguna cosa que no funciona. Jo no fumo.
(Toc toc, toquen a la porta)
Qui deu ser a aquestes hores? Qui és? Li aviso que si ve a matar-me saltaré per la finestra.

CLIENT: (Off)
Busco una detectiu anomenada Dick Emdick.

DETECTIU:
Així que Emdick, eh? I com sap com em dic?

CLIENT: (Off)
Un conegut em va recomanar els seus serveis.

DETECTIU:
Un conegut? No el conec... (al públic) Un client i mira com tinc l'apartament. (al client) Endavant. Passi.

(Un home entra, altiu i mirant l'habitació amb fàstic)

CLIENT:
Hauria de fer-li vergonya. Quin apartament més fastigós!

(Li clava una bufetada i el detectiu l'arramba com a les pel.lícules)

DETECTIU:
Caram, quin noi. Jo vaig arrambar-lo ben fort. (al client) No creus que vas massa ràpid, xato? (Canviant ràpidament d'actitud, mirant al públic) Això de "xato" jo, sincerament, què sé jo... A mi no m'agrada, però... "xato"... En fi. (Torna a arrambar el client) Per què has vingut a mi? Què busques?

CLIENT:
La meva dona. No la trobo. Estic desesperat. No sé on pot haver-se ficat. L'he buscat per tot arreu i no la trobo. Ajudi'm Emdick, és la meva única esperança.

DETECTIU:
Allò feia pudor. No. Hi havia alguna cosa tèrbola a la mirada d'aquell xicot. El meu instint em deia: "Noia, aquest paio només et portarà problemes. Estripa-li els pantalons i al llit, nena, al llit". Calleu, instints! El meu instint mai m'ha fallat. Bé, excepte aquella vegada quan em vaig comprar el vídeo Betamax, però això és un altre tema... Decididament no podia acceptar el cas però necessitava desesperadament els diners per pagar les factures del curset d'acordió. Si no, em tornarien a trencar les cames. (al client) Mmmmm. D'acord. Però seran quinze moniatos per dia i totes les despeses a compte seu.

CLIENT:
Els moniatos són els bitllets de cinc mil?

DETECTIU:
No, això són els naps. Els moniatos són els de mil.

CLIENT:
No, no. Els de mil es diuen talegos, senyora Emdick.

DETECTIU:
Digue'm Emdiwen, preciós. (al públic) Definitivament. No hauria d'haver acceptat el cas del misteri de l'enigmàtica desaparició de la dona del meu client. Allò seria tan perillós com una cosa molt perillosa.

(Fosc ràpid. To be continued...)

* * *
ESCENA 2

(Al fons de l'escenari, poc il.luminat, un penjador; la Detectiu s'està posant el barret i una gavardina. s'acosta al públic es fa la llum.)

DETECTIU:
Quan el meu client va sortir del despatx vaig mirar el paper on m'havia apuntat el número del meu client. (Treu un paper de la butxaca. El mostra. Escrit només hi ha un 4 enorme) Vaig decidir que primer sortiria a buscar els sospitosos i quan els tingués, el trucaria. Vaig sortir directament cap al barri xinès, on es pot trobar la pitjor escòria del barri xinès. He de confessar que va ser ràpid. No vaig trigar ni mitja hora a perdre el paper amb el telèfon. Tot i així vaig trobar quatre elements altament sospitosos: (A mesura que els va anomenant, van sortint i queden en actitud de ser a una roda de reconeixement de la policia) Jimmy Doble-Whopper, Sweety Kitty Mahoney, John Wong alies "el Ninja Estúpid" i... la meva filla! Filla... què fas aquí?

FILLA DE LA DETECTIU:
És que com que no escrius mai. T'he portat llimonada i un pastís de cireres.

DETECTIU: (traient una pistola)
Contra la paret, i amb les mans a la vista, com tothom. Jo no cauré en la trampa del pastís bomba, com el pare. (La filla obeeix i la Detectiu parla al públic) Quan els vaig tenir a tots contra la paret em vaig adonar d'un detall que m'havia passat inadvertit fins llavors. No tots feien la mateixa alçada. El Ninja Estúpid era més baix que Sweety Kitty, però el que hi havia a la dreta de Sweety Kitty era el més alt del grup i com que Jimmy Doble-Whopper no era el més alt però tampoc el més baix, en conclusió, ¿qui era el més alt dels sospitosos? Però, i si Sweety Kitty portava un número parell de monedes que eren el doble de les monedes que portava la meva filla. I si Jimmy Doble-Whopper portava cinc monedes i el Ninja Estúpid no en portava cap i el total de monedes eren onze... Què passa aquí? (als sospitosos) Prou de jugar amb mi! Kitty, tu primera. Seu aquí. (Kitty seu a la cadira dels interrogatoris i la Detectiu parla al públic) Sweety Kitty Mahoney, quin element! El seu historial feia por. Quinze tècniques desqualificants. Catorze partits sense anotar. Vint-i-sis per cent d'efectivitat en tirs lliures. Zero rebots ofensius en vuit jornades. Per què continuar! (a Sweety Kitty Mahoney) Kitty, vull que facis memòria. I més val que em cregui la teva història si no vols que t'ompli el cos d'uralita.

FILLA DE LA DETECTIU:
Plom. Es diu plom.

DETECTIU:
Digue'm, Kitty. Què feies la nit del dimarts tretze a les deu i trenta-cinc?

SWEETY KITTY MAHONEY:
Però si només fa cinquanta-set segons, d'això.

DETECTIU:
Penses que no sé quin dia som? Penses que no sé que t'he demanat què feies fa un minut i cinc, sis, set segons? No juguis amb mi, Kitty.

SWEETY KITTY MAHONEY:
Està bé. Estava a una roda de reconeixement, contra la paret.

DETECTIU:
Continua, rata fastigosa que mou el nas així i fa uns xiscles asquerosos. Hi hi hi! Puag!

SWEETY KITTY MAHONEY:
Doncs llavors una detectiu em va fer seure a una cadira i em va començar a interrogar.

DETECTIU: (li pega amb la culata)
Ah, sí? I què més? Esperes que et cregui?

SWEETY KITTY MAHONEY:
I ella em pegava quan jo responia, i jo no sabia res més, però ella em pegava amb la culata del revòlver.

DETECTIU: (li dóna un cop de puny)
Ah, sí? I què més?

SWEETY KITTY MAHONEY:
No ho sé. L'hi juro. Ella em pegava cops de puny i jo m'estava asseguda i jo no sé res més. No recordo res més.

DETECTIU:
Maleïda. Fes un esforç per anticipar-te. Què va passar a les deu i trenta-set?

SWEETY KITTY MAHONEY:
No ho sé. Són les deu i trenta-sis. L'hi juro. No sé res més.

DETECTIU: (al públic)
No hi havia res a fer. Seria millor continuar amb un altre sospitós. Jimmy Doble-Whopper.

JIMMY DOBLE-WHOPPER: (avançant cap a la detectiu)
Està bé. M'has descobert, Emdick. Jo ho vaig fer. Ets molt llesta.

DETECTIU:
Jimmy, Jimmy, Jimmy. M'ho hauria d'haver figurat. El meu instint ja m'ho deia. Ho havia tornat a fer. S'havia tornat a saltar tres pàgines del guió i ens havia tornat a destrossar l'esquetx. (a Jimmy Doble-Whopper) No havies de confessar fins a la vint-i-vuit, després de la rebregada al meu despatx.

JIMMY DOBLE-WHOPPER:
Ai. Ho sento.

FILLA DE LA DETECTIU:
De totes maneres jo he llegit la novel.la i al final resulta que ell diu una mentida i en realitat l'assassí és el Ninja Estúpid, que és el marit. (La Detectiu li fa senyals per que calli) Però si ja es veia venir...

(El Ninja s'aixeca, indignat, i comença a córrer sense to ni so per l'escenari, grunyint i donant-se cops fins que es deixa K.O.)

DETECTIU:
Prou! Tots contra la paret! (al públic) Jo feia estona que m'havia perdut, però havia una cosa que tenia clara. Entre Jimmy Doble-Whopper i la meva filla havien contat el final de la història abans d'hora. Ens esperava una papereta considerable: improvisar un final de l'espectacle decent... (mirant enrera amb ira) ¿m'heu sentit? Decent.

(Fosc ràpid. To be continued...)
2 comentaris

15 de febrer 2005

Hobbyts

Com a fervorós admirador del llegat de J.R.R. Tolkieng, aquest cap de setmana he anat a buscar l'evidència del pas dels Hobbyts(*) per Catalunya. Sé que alguns poden riure de mi i considerar-me un somiador o un il·lús o, fins i tot, poden criticar-me per invertir el meu temps en una recerca científica mentre al Carmel tenen un esvoranc a l'ànima o els madrilenys veuen com es crema el 8è edifici més alt de la seva ciutat, reduïnt a cendres molts somnis i il·lusions. Bé. És una càrrega que duré a la meva consciència.

Abans de res explicaré la metodologia que vaig seguir en la meva recerca del Hobbyt:

1. Fa 11 anys vaig començar a col·laborar en un grup de teatre per a disminuïts psíquics (crec), alguns dels quals tenen cotxe propi. Han sigut 11 anys funestos, però l'espera ha valgut la pena.

2. Amb motiu d'un bolo del mongo-grup de teatre al Pirineu vaig veure cobertes les meves expectatives de recerca.

3. Els meus estudis previs situaven la presència d'aquests humanoïdes a la comarca del Ripollès, entre Camprodon i Espinavell. Així doncs, amb el cor accelerat, vaig prendre la càmera de fotos, un pal mitjà per colpejar éssers hostils i un cartró de tabac i vaig sumar-me al mongo-bolo.

4. Vaig optar per una vestimenta sport, consistent en jersey de coll alt, pantalons de campana i xancles de pescar crancs (aquestes últimes, lamentablement, no apareixen a la foto).



El trajecte fins al Pirineu va ser pràcticament insofrible, car el mongo-elenc teatral no em permetia fumar al cotxe. Un cop arribats, els vaig deixar al teatre (i sala de ball à la saizon) del poble amb tots els aparells elèctics revisats, ja que aquests actors tenen la tendència a rosegar els cables i enrampar-se. Fet això vaig escabullir-me a la campinya, buscant petjades o excrements dels Hobbyts. Lamentablement una patrulla de la Guàrdia Civil em va prohibir internar-me al bosc donat l'alt risc de nevades a la comarca. Així doncs la meva recerca es va constrenyir a les voreres de la carretera.

Els resultats del treball de camp van ser descoratjadors: Hobbyts trobats, zero. Gats atropellats trobats, quatre i quart.

Abstret en les meves pesquisses se'm va tirar la nit a sobre i em vaig refugiar dalt d'un pollancre per no ser devorat per la fauna autòctona. Vaig combatre els símptomes de congelació a cops de pal auto-proporcionats en petites dosis i als llocs adequats.

Al matí vaig tornar al poble i, per dissimular la meva absència durant la nit, em vaig fotografiar amb unes cabres de fons.



Em vaig assabentar que l'obra de teatre havia estat un rotund èxit i que fins i tot l'actriu de caràcter (discapacitat lleu del 23%) havia mantingut relacions sexuals amb un espontani.

Abatut, però mai derrotat, vaig afegir-me a la comitiva de retorn a la Ciutat. Els actors-Down anaven en silenci, captinguts en les mèls de l'èxit. Jo, fent de copilot, anava despertant el conductor a cops de pal quan veia que feia capcinades.

Continuaré lluitant per mantenir vigent la feina del gran Tolkieng.
---
(*) Criatures antiquíssimes de baixa estatura. Més informació a The Hobbyt, de J.R.R. Tolkieng. Ed. Minotauro.
0 comentaris

11 de febrer 2005

Rasurat

Per mirar de distreure'm m'he disposat a afaitar-me amb un giny que vaig adquirir fa un parell de dies a una botiga d'higiene personal i petits electrodomèstics. Es tracta d'una afaitadora elèctrica de la prestigiosa multinacional europea Braun (excel·lents minipímers). Sent com sóc un nouvingut al món de l'afaitat industrial m'he llegit el manual de pe a pa. Reprodueixo a continuació alguns extractes de la guia:
-Mantenerse sentado mientras se usa el aparato.
-No usar dormido, o si tiene tendencia a dormirse.
-No usar el aparato con animales domésticos.
I altres consideracions similars que no està de més recordar.
Arribo a la part interessant:
Modo de empleo

-Llenar el depósito de agua caliente.
Acostumat a l'afaitat manual em costa d'imaginar per què s'ha d'omplir el "dipòsit" d'aigua "calenta". És més: no trobo l'esmentat dipòsit. Opto per submergir l'aparell una bona estona dins aigua bullint. Continuo llegint:
-Conectar el aparato a la red.
Així ho faig. Sento un espurneig in crescendo que culmina en una petita flamarada. Dedueixo que deu tractar-se del mecanisme d'ignició però, tot i això, sufoco les flames amb una tovallola. Seguim endavant.
-Sentarse y poner los pies sobre el aparato.
No acostumo a rasurar-me els peus (no per mandra) ja que no hi tinc pèl, especialment a les plantes. De tota manera obeeixo les instruccions, sec a la vora de la banyera i col·loco els peus sobre la Braun Flex-XP 5600. Havia sentit paralr de la depilació per descàrregues elèctriques, així que no m'esvero quan sento les electrocucions a les extremitats. Ara bé; el pèl de la barba sembla no moure's ni desprendre's, per la qual cosa trepitjo amb més força. Quan no puc resistir més l'escalfor als peus i ja tinc el capçal metàl·lic adherit amb sanya als talons, desendollo l'aparell tal com diuen les instruccions:
-No masajear más de 15 minutos seguidos. Desenchufar y volver a repetir el proceso.
Torno a submergir la màquina dins aigua a 120 graus Cèlsius i l'endollo novament. Perdo una bona estona buscant espelmes, ja que la màquina s'ha auto-incinerat i ha fet saltar els ploms. Per prudència passo de posar els peus sobre el nyap de plàstic contorsionat i fumejant. Potser és moment d'anar a segellar la garantia i fer-li al venedor un parell de preguntes de "tu" a "tu". Miro el manual i crec entendre el perquè del problema.
Taurus. Bahia Relax. Bahia Jacuzzi.
Hidromasajeador de pies.
Ahà! Intueixo que, accidentalment, dins la capsa de la màquina d'afaitar ha anat a parar el manual d'un altre giny electrònic (en aquest cas un hidromassatge per als peus). Fico tot dins la capsa i em dirigeixo a l'establiment on la vaig adquirir. El venedor es nega rotundament a segellar-me la garantia. Li faig notar la importància del petit botiguer en el marc del nou model de finançament català, però no es dóna per al·ludit. El malentès puja d'intensitat i, finalment, molt disgustat marxo d'allà, no sense abans haver adquirit un llaminer aparell a piles per treure les boletes de pèl dels jerseis.
Arribo a casa, l'obro disposat a provar-lo i llegeixo les instruccions:
-Cepillar como con cualquier cepillo manual, describiendo círculos sobre los dientes.
14 comentaris

09 de febrer 2005

Àlbum de fotos

Ara que vivim dies terribles per culpa dels atacs terroristes al Carmel hem d'estar més units que mai. Per això he obert l'àlbum de fotos que vaig furtar al senyor Orteu el dia que em va convidar a sopar a casa seva.

És un àlbum de color burdeus (imitació pell de serp), amb unes grans lletres daurades que diuen: FOTOS.

L'obro i passo els fulls de papier-cebóllée que separen cada pàgina. Fan olor a somnis, a records, a humitat i a núvol.

Escrit a mà (amb ortografia i lletra de mare (segurament de la mare del senyor Orteu (ja que l'àlbum era a casa seva (del senyor Orteu)))) hi diu: "Aquí és on va néixer el petit Francesc. Com que no hi havia fòrceps a mà el van haver de treure amb una pròtesi de titani per al maluc."



Val a dir que el senyor Orteu sempre ha presumit d'haver nascut a Constantinopla, fruit de l'amor d'una ballarina i un hússar hungarès. Les proves demostren que és discutible.

EDITAT: He suprimit dues fotografies. El motiu: el senyor Orteu m'ho ha demanat "per favor", cosa que m'ha commogut.

Avanço un grapat de pàgines i em trobo aquesta foto.



Anotació: "El petit Francesc va trobar la seva primera feina gràcies a aquest tres cavallers: Piti Español, Jaume Santacana i Joan Carreras. Sempre els estarà agraït."

El cor em fa un bot quan trobo aquesta fotografia del 1984. No la recordava. És de quan el senyor Orteu i jo ens vam conéixer a Nova York. Els dos freqüentàvem la mesquita del carrer 43, buscant noies i un dia vam decidir compartir un breakfast for two al Cobblestone's dinner de Times Square. Recordo que vam discutir de cinema, filosofia i de qui pagava l'esmorzar.



La nota al peu: "El petit Francesc esmorzant pancakes amb melmelada i i xarop de carmel, cafè i un paio efeminat al seu costat."

Trobo una altra foto que em porta records. De l'època durant la qual vam començar a treballar amb el senyor Salvadó, escrivint guions per a Pasta Gansa, Les Tres Bessones i posant per a la revista Palmo y medio.



Sí, noi... quins temps! Demà li torno l'àlbum al senyor Orteu. Potser em quedo aquesta última foto, de quan érem realment amics.
10 comentaris

03 de febrer 2005

La Gran Aventura

Un dia del mes de juny passat els que signem aquest blog vam emprendre una aventura. Una aventura arriscada, amb l'afany dels grans exploradors, una aventura d'aquelles que et demostren fins on pot arribar l'home quan es troba als límits de la seva supervivència. Vam anar a passar a tarda al Montseny.
Un cop allà no va trigar gens a aparèixer el gran obstacle. El cotxe del Sr. Orteu perdia l'aigua del radiador. Sense aparell de ràdio ni provisions vam considerar que el més prudent era arreglar l'avaria.
Ben aviat, però, van sorgir les friccions entre els membres de l'expedició. ¿Era més important la supervivència del grup o la pròpia de cadascú?
Mentre el Sr. Orteu mirava d'arreglar l'automòbil, el Sr. Salvadó anotava les seves impressions en el quadern de viatge. Però faltava el Sr. Perelló. ¿On era?
Vam témer per la seva vida. Ja feia una hora i mitja que havíem sortit de Barcelona i el Sr. Perelló no havia ingerit aliments ni aigua. Preocupat, vaig decidir buscar-lo. I allà el vaig veure. Era amagat entre la vegetació. De fet molt mal amagat, i la seva actitud mesquina ens va fer pensar.
Finalment el grup va sobreviure gràcies als coneixements del Sr. Orteu sobre els tubs de goma, però la relació entre els tres expedicionaris va veure's, diguem-ne, modificada. Vaig prendre'n nota al quadern de viatge per tal que en quedés constància.
Algú ho havia de dir.
15 comentaris