16 de febrer 2005

Sense pudor

Senyors Orteu i Salvadó: Aquest és un post expiatori. Transcric a continuació un fragment d'una obra de teatre que vaig escriure fa 10 anys i que vostès recorden amb tot el carinyo que la llei ens permet. Es deia M'agraden els xinesos. Ara, deu anys després, vull destruir aquell bon record amb la crua prova que el temps no perdona, especialment quan llegeixes un text escrit als 21 anys. Malgrat la temptació no l'hi he tocat ni una coma. Només em permeto citar uns versos de Martí i Pol que són força addients.

Fiera venganza la del tiempo,
que le hace ver deshecho lo que uno amó...
¡Este encuentro me ha hecho tanto mal
que si lo pienso más termino envenenao!
Esta noche me emborracho bien,
me mamo, ¡bien mamao! pa'no pensar...
I ara, tinguin compassió:


ESCENA 1

(Al fons de l'escenari, poc il.luminat, un penjador; la DETECTIU s'està posant el barret i una gavardina. Quan acaba i s'acosta al públic, es fa la llum.)

DETECTIU:
Aquella nit vaig arribar al meu apartament cansada i de mal humor. Havia tingut un mal dia. Al món de les apostes de cavalls no hi ha lloc pels perdedors, i jo havia tornat a perdre. Qüestió de mala sort: a l'entrada de la recta va, em torço un peu i quedo la darrera. Res a fer. Per cert. No m'he presentat. Em dic Emdick, Dick Emdick. Sí, però els meus amics em diuen Emdiwen. Emdiwen Emdick... Vaig començar a buscar l'ampolla de whisky i no la trobava enlloc. On has deixat el whisky, Dick? Em va atacar a traïció el record del judici contra aquell noi que va estacionar en zona blava. El dia que em va contractar per fer-li d'advocat defensor. Mai podré oblidar la seva cara de ràbia quan el van fregir a ell i als seus pares a la cadira elèctrica. Necessito una copa. On és la fotuda ampolla de whisky? Des d'aquell maleït dia tinc problemes amb la beguda. Sí, tinc problemes per trobar-la. On dimonis és? Tant se val. Vaig encendre una cigarreta i immediatament vaig tenir un pressentiment. Vaig quedar quieta com algú que es queda molt quiet. Un moment. Aquí hi ha alguna cosa que no funciona. Jo no fumo.
(Toc toc, toquen a la porta)
Qui deu ser a aquestes hores? Qui és? Li aviso que si ve a matar-me saltaré per la finestra.

CLIENT: (Off)
Busco una detectiu anomenada Dick Emdick.

DETECTIU:
Així que Emdick, eh? I com sap com em dic?

CLIENT: (Off)
Un conegut em va recomanar els seus serveis.

DETECTIU:
Un conegut? No el conec... (al públic) Un client i mira com tinc l'apartament. (al client) Endavant. Passi.

(Un home entra, altiu i mirant l'habitació amb fàstic)

CLIENT:
Hauria de fer-li vergonya. Quin apartament més fastigós!

(Li clava una bufetada i el detectiu l'arramba com a les pel.lícules)

DETECTIU:
Caram, quin noi. Jo vaig arrambar-lo ben fort. (al client) No creus que vas massa ràpid, xato? (Canviant ràpidament d'actitud, mirant al públic) Això de "xato" jo, sincerament, què sé jo... A mi no m'agrada, però... "xato"... En fi. (Torna a arrambar el client) Per què has vingut a mi? Què busques?

CLIENT:
La meva dona. No la trobo. Estic desesperat. No sé on pot haver-se ficat. L'he buscat per tot arreu i no la trobo. Ajudi'm Emdick, és la meva única esperança.

DETECTIU:
Allò feia pudor. No. Hi havia alguna cosa tèrbola a la mirada d'aquell xicot. El meu instint em deia: "Noia, aquest paio només et portarà problemes. Estripa-li els pantalons i al llit, nena, al llit". Calleu, instints! El meu instint mai m'ha fallat. Bé, excepte aquella vegada quan em vaig comprar el vídeo Betamax, però això és un altre tema... Decididament no podia acceptar el cas però necessitava desesperadament els diners per pagar les factures del curset d'acordió. Si no, em tornarien a trencar les cames. (al client) Mmmmm. D'acord. Però seran quinze moniatos per dia i totes les despeses a compte seu.

CLIENT:
Els moniatos són els bitllets de cinc mil?

DETECTIU:
No, això són els naps. Els moniatos són els de mil.

CLIENT:
No, no. Els de mil es diuen talegos, senyora Emdick.

DETECTIU:
Digue'm Emdiwen, preciós. (al públic) Definitivament. No hauria d'haver acceptat el cas del misteri de l'enigmàtica desaparició de la dona del meu client. Allò seria tan perillós com una cosa molt perillosa.

(Fosc ràpid. To be continued...)

* * *
ESCENA 2

(Al fons de l'escenari, poc il.luminat, un penjador; la Detectiu s'està posant el barret i una gavardina. s'acosta al públic es fa la llum.)

DETECTIU:
Quan el meu client va sortir del despatx vaig mirar el paper on m'havia apuntat el número del meu client. (Treu un paper de la butxaca. El mostra. Escrit només hi ha un 4 enorme) Vaig decidir que primer sortiria a buscar els sospitosos i quan els tingués, el trucaria. Vaig sortir directament cap al barri xinès, on es pot trobar la pitjor escòria del barri xinès. He de confessar que va ser ràpid. No vaig trigar ni mitja hora a perdre el paper amb el telèfon. Tot i així vaig trobar quatre elements altament sospitosos: (A mesura que els va anomenant, van sortint i queden en actitud de ser a una roda de reconeixement de la policia) Jimmy Doble-Whopper, Sweety Kitty Mahoney, John Wong alies "el Ninja Estúpid" i... la meva filla! Filla... què fas aquí?

FILLA DE LA DETECTIU:
És que com que no escrius mai. T'he portat llimonada i un pastís de cireres.

DETECTIU: (traient una pistola)
Contra la paret, i amb les mans a la vista, com tothom. Jo no cauré en la trampa del pastís bomba, com el pare. (La filla obeeix i la Detectiu parla al públic) Quan els vaig tenir a tots contra la paret em vaig adonar d'un detall que m'havia passat inadvertit fins llavors. No tots feien la mateixa alçada. El Ninja Estúpid era més baix que Sweety Kitty, però el que hi havia a la dreta de Sweety Kitty era el més alt del grup i com que Jimmy Doble-Whopper no era el més alt però tampoc el més baix, en conclusió, ¿qui era el més alt dels sospitosos? Però, i si Sweety Kitty portava un número parell de monedes que eren el doble de les monedes que portava la meva filla. I si Jimmy Doble-Whopper portava cinc monedes i el Ninja Estúpid no en portava cap i el total de monedes eren onze... Què passa aquí? (als sospitosos) Prou de jugar amb mi! Kitty, tu primera. Seu aquí. (Kitty seu a la cadira dels interrogatoris i la Detectiu parla al públic) Sweety Kitty Mahoney, quin element! El seu historial feia por. Quinze tècniques desqualificants. Catorze partits sense anotar. Vint-i-sis per cent d'efectivitat en tirs lliures. Zero rebots ofensius en vuit jornades. Per què continuar! (a Sweety Kitty Mahoney) Kitty, vull que facis memòria. I més val que em cregui la teva història si no vols que t'ompli el cos d'uralita.

FILLA DE LA DETECTIU:
Plom. Es diu plom.

DETECTIU:
Digue'm, Kitty. Què feies la nit del dimarts tretze a les deu i trenta-cinc?

SWEETY KITTY MAHONEY:
Però si només fa cinquanta-set segons, d'això.

DETECTIU:
Penses que no sé quin dia som? Penses que no sé que t'he demanat què feies fa un minut i cinc, sis, set segons? No juguis amb mi, Kitty.

SWEETY KITTY MAHONEY:
Està bé. Estava a una roda de reconeixement, contra la paret.

DETECTIU:
Continua, rata fastigosa que mou el nas així i fa uns xiscles asquerosos. Hi hi hi! Puag!

SWEETY KITTY MAHONEY:
Doncs llavors una detectiu em va fer seure a una cadira i em va començar a interrogar.

DETECTIU: (li pega amb la culata)
Ah, sí? I què més? Esperes que et cregui?

SWEETY KITTY MAHONEY:
I ella em pegava quan jo responia, i jo no sabia res més, però ella em pegava amb la culata del revòlver.

DETECTIU: (li dóna un cop de puny)
Ah, sí? I què més?

SWEETY KITTY MAHONEY:
No ho sé. L'hi juro. Ella em pegava cops de puny i jo m'estava asseguda i jo no sé res més. No recordo res més.

DETECTIU:
Maleïda. Fes un esforç per anticipar-te. Què va passar a les deu i trenta-set?

SWEETY KITTY MAHONEY:
No ho sé. Són les deu i trenta-sis. L'hi juro. No sé res més.

DETECTIU: (al públic)
No hi havia res a fer. Seria millor continuar amb un altre sospitós. Jimmy Doble-Whopper.

JIMMY DOBLE-WHOPPER: (avançant cap a la detectiu)
Està bé. M'has descobert, Emdick. Jo ho vaig fer. Ets molt llesta.

DETECTIU:
Jimmy, Jimmy, Jimmy. M'ho hauria d'haver figurat. El meu instint ja m'ho deia. Ho havia tornat a fer. S'havia tornat a saltar tres pàgines del guió i ens havia tornat a destrossar l'esquetx. (a Jimmy Doble-Whopper) No havies de confessar fins a la vint-i-vuit, després de la rebregada al meu despatx.

JIMMY DOBLE-WHOPPER:
Ai. Ho sento.

FILLA DE LA DETECTIU:
De totes maneres jo he llegit la novel.la i al final resulta que ell diu una mentida i en realitat l'assassí és el Ninja Estúpid, que és el marit. (La Detectiu li fa senyals per que calli) Però si ja es veia venir...

(El Ninja s'aixeca, indignat, i comença a córrer sense to ni so per l'escenari, grunyint i donant-se cops fins que es deixa K.O.)

DETECTIU:
Prou! Tots contra la paret! (al públic) Jo feia estona que m'havia perdut, però havia una cosa que tenia clara. Entre Jimmy Doble-Whopper i la meva filla havien contat el final de la història abans d'hora. Ens esperava una papereta considerable: improvisar un final de l'espectacle decent... (mirant enrera amb ira) ¿m'heu sentit? Decent.

(Fosc ràpid. To be continued...)

2 Comentaris:

Blogger Nikochan diu...

Moltes gràcies per re-publicar el post, Perelló. Ja sé que no ho ha fet per mi, però em sento agraït de tota manera.

Preciosa la ranchera de Martí i Pol, un dels millors duets còmics que hi ha hagut al nostre país. ¿Qui no ha desitjat algun cop seguir les seves passes?

16 de febrer, 2005 19:08  
Blogger Palangre diu...

Home, com no segueixis el rastre de baba, vas bé.

18 de febrer, 2005 15:27  

Publica un comentari a l'entrada

<< Principal