29 de maig 2005

HISTÒRIA DE LA SGAE (VI): "EN FAVOR DE LA DONA"

(c) Gabriel Salvadó MMV
Dibuix on es mostra per primer cop la intel·ligència d'una dona (1858)



EN FAVOR DE LA DONA


Fins fa pocs anys s'ha menystingut la capacitat creativa de la dona, i se l'ha exclosa del món artístic i intel·lectual. Sortosament, però, els experiments del Dr. Jean-Martin Charcot (1825-1893) en el terreny de la histèria i les neurosis ens han fet veure el món amb uns altres ulls. Ara les dones ja opten amb igualtat de condicions a l'elevat món de les arts i la poesia. A Espanya, sense anar més lluny, Maria de la Pau Janer o Elvira Lindo en el camp de la literatura, o la gran dibuixant Roser Capdevila, en el de les Belles Arts, no queden gaire enrere de William Wordsworth o de Tiziano.

12 comentaris

27 de maig 2005

HISTÒRIA DE LA SGAE (V): "UN CAS PARADIGMÀTIC"

(c) Gabriel Salvadó MMV
L'autor anònim de "La puta de la cabra" (1827-1901)

UN CAS PARADIGMÀTIC

De la mateixa manera que la majoria d'autors reclamen els seus drets sobre les seves obres, n'hi ha que fan tot el contrari, és a dir, no. El cas que esmento avui és el de l'autor de la cançó "La puta de la cabra". Si bé la cançó és molt coneguda de tots, de l'autor en canvi només se sap que era de Caldetes i que havia composat algunes sardanes.
S'han conservat alguns manuscrits atribuïts al mateix compositor, com ara el fragment que reprodueixo tot seguit:

Y en la puerta la iglesia te eché un casquete

y si no es por el cura te echo hasta siete,

te echo hasta siete rediós,

te echo hasta siete,

y en la puerta la iglesia te eché un casquete...

1 comentaris

26 de maig 2005

Amsterdam I -Pròleg-

Quan em van anunciar que viatjaria als Països Baixos vaig pensar, pour descontée, que es referien a Liliput. Però no. De forma equívoca hom es referia a Holanda, per la qual cosa, el meu treball previ de documentació basat en Els viatges de Gulliver se'n va anar directament al guano.

Els holandesos són força diferents dels nans agressius que habiten Liliput però, tot i això, de seguida vaig agafar-li el pols a la fascinant ciutat d'Amsterdam. El resultat es pot resumir en una paraula: decebedor. ¿Què es pot esperar d'un poble que té com a màxima figura literària una nena que escrivia un diari d'amagat dels pares i dels nazis? ¿Què es pot esperar d'una ciutadania que es passa el dia prenent estupefaents, freqüentant prostíbuls i practicant l'eutanàsia?

Si a tot això afegim que hi vaig perdre l'encenedor, s'entendrà que a hores d'ara no vulgui tornar a Amsterdam mai més.

Tot i l'odi que sento cap a la ciutat dels canals, Amsterdam continua tenint una història; aquesta: un grup d'holandesos d'abans de Crist va arribar a la vora del riu Amstel i va fundar Amsterdam (del neerlandès "Amster", que vol dir petit rosegador domèstic semblant al ratolí, i "Dam", que és una exclamació que vol dir "maleït"). Anys més tard els romans hi van portar el blat i el cannabis i van marxar. Entre el 1500 i el 1800 va succeir quelcom desagradable amb el Comte-Duc d'Olivares i, finalment, durant la guerra de Bòsnia, uns quants Cascos Blaus van tolerar una matança de civils per part de l'exèrcit local. Tot plegat una història rica que ha convertit aquesta ciutat en la capital dels casaments homosexuals i dels ciclistes, en aquest ordre.
0 comentaris

25 de maig 2005

HISTÒRIA DE LA SGAE (IV): "UN AMOR PROHIBIT"

(c) Gabriel Salvadó MMV
Melinda Oé (1897-1922)



UN AMOR PROHIBIT


Melinda Oé, de soltera Schultz, es va casar amb un agricultor negre de Higginsville, Missouri. Es creu que fou un amant de la Melinda, Peter Taylor Alkire, qui va composar el tema "Oé, oé, oé!", tan popular avui en dia als estadis de futbol. I per tractar-se d'una composició feta per un negre el seu autor no ha gaudit del reconeixement que hauria tingut un blanc com, posem per cas, Cole Porter.

(c) Gabriel Salvadó MMV
Emmanuel Kaufman (1856-1931)

Però documents trobats recentment demostren que l'amant de Melinda no va ser en Peter Alkire, sinó el compositor austríac Emmanuel Kaufman, qui, per raons socials de l'època, va mantenir el secret tant del seu idili amb la Melinda com de l'autoria de la cançó.

3 comentaris

23 de maig 2005

HISTÒRIA DE LA SGAE (III): "MARMADUKE PACKENHAM III"

(c) Gabriel Salvadó MMV
Marmaduke Packenham III, "MP3" (1836-1911)



MARMADUKE PACKENHAM III

De ben petit, aquest anglès de Liverpool va veure com morien el seu pare i tots els seus germans de malaties venèries un any després que contractessin els serveis d'una institutriu francesa. En quedar sols ell i la seva mare va créixer en un ambient emocionalment inestable i de dependència mútua. Anys més tard, quan per motius professionals va haver de traslladar-se a Londres sense la seva estimada mare, començà a tenir atacs de melanconia cada cop més severs. L'única cosa que l'alleujava eren les operetes de Gilbert & Sullivan, tal com escriu en una carta de 1873:
"Mama, no passa un dia sense que pensi en tu, excepte els dissabtes, que és quan vaig a sentir l'extraordinària música de Gilbert & Sullivan. T'agradaria molt. Algun dia te la portaré a casa".


(c) Gabriel Salvadó MMV
El primer "MP3", de l'any 1876


L'amor per la mama feu que al cap de pocs anys tingués llest l'aparell que anomenà "Marmaduke Packenham III", que per raons d'espai fou finalment batejat amb les sigles "MP3". Lamentablement, però, quan va arribar a Liverpool amb el flamant enginy la seva mare havia mort de tristesa.
1 comentaris

22 de maig 2005

HISTÒRIA DE LA SGAE (II): "DÉVALD VIDOR DVORZSAK"

(c) Gabriel Salvadó MMV
Dévald Vidor Dvorzsak, "D.V.D." (1923-1978)



DÉVALD VIDOR DVORZSAK

Aquest hongarès amant del cinema i antic discòbol tenia l'ambició d'unir les seves grans aficions en una de sola, és a dir, convertir una pel·lícula en un disc. Ho aconseguí l'any 1959, però en l'àmbit econòmic del CAEM, governat per la URSS, això es veia amb desconfiança i ben aviat va ser investigat i perseguit. Dvorzsak va ser torturat i confinat durant anys. Això el desanimà bastant i perdé la il·lusió per les coses i començà a beure i a fumar. Als bars de Budapest tothom el coneixia com a D.V.D., i quan trobava algun estranger mirava de donar-li un paquet, on hi havia el disc, i on només hi deia "Philips. Holland. D.V.D.". Dvorzsak, morí de càncer de bufeta als cinquanta-cinc anys, però sembla que d'alguna manera el paquet arribà al seu destinatari.

2 comentaris

21 de maig 2005

HISTÒRIA DE LA SGAE (I): "JACQUES-YVES DE LA CINTE"

(c) Gabriel Salvadó MMV
Jacques-Yves de la Cinte, marquès de Cassette (1803-1831)



JACQUES-YVES DE LA CINTE

Va inventar el sistema compacte que du el seu nom. Es tractava d'una capsa de fusta de bruc que contenia dues bobines que giraven i permetien que la cinta es cargolés per una banda mentre per l'altra es decargolava. Era un home molt apassionat de la Margot Salope, el pare de la qual, músic de professió, mai va permetre que l'inventor d'un enginy tan maligne es casés amb la seva filla. Jacques-Yves es va suicidar quan encara no havia fet els vint-i-vuit anys.

11 comentaris

14 de maig 2005

Trist aniversari

Avui fa vuitanta anys que Gerardo Yagüe fou fulminantment cessat al capdavant de la revista La Nueva Ambigüedad de Lima. Diuen que el poeta Enrique Fritzman va voler penjar un poema pamfletari a l'entrada de les oficines de la publicació; una mena de soflama irada de suport a Yagüe. Mentre ho provava, el poeta fou bruscament agredit per Gerardo Yagüe.

El poema deia així:
Un héroe llamado Gerardito
d'Enrique Fritzman

No lo echen,
boludos.
3 comentaris

13 de maig 2005

Efemèrides

Avui es compleixen noranta-tres anys de la publicació d'una de les joies poètiques del segle XX: El amor brusco, d'Enrique Fritzman. El poema aparegué a la revista La Nueva Ambigüedad de Lima el 13 de maig de 1912, i hem d'agrair al seu director (homosexual perdut) Gerardo Yagüe que l'hi publiqués a Fritzman a canvi d'una palla.

El amor brusco
d'Enrique Fritzman

Te quiero,
etcétera.
8 comentaris

11 de maig 2005

EN DEFENSA DEL MEU AMIC

Cal excusar el Sr. Perelló. Ha estat de viatge a un país molt llunyà i encara més deplorable que aquest. És possible que tardi un temps en refer-se. De mentres valdria la pena no tenir gaire en compte els posts tristos que pugui penjar. Si voleu criticar algú, critiqueu-me a mi o, encara millor, al Sr. Orteu, que ha preferit abandonar el seu admirable gat a canvi de tenir dos cadells humans.
6 comentaris

10 de maig 2005

Petites coses que fan que la vida valgui la pena

Mirar com gira la roba dins la rentadora. El primer pet del matí. Mirar el desfragmentador de disc de Windows. Anar de ventre i no deixar rastre a la tassa. No tenir un sol pensament sexual en tot el dia. Que la veïna no toqui el piano. No trobar-me l'Alejandro. Un bon pet dins el llit.
0 comentaris

09 de maig 2005

RESPOSTA A UN LECTOR

(c) Gabriel Salvadó MMV

Tot i que no en tenim costum, i que de cap manera s'ha d'entendre com a un precedent, un comentari d'un lector m'ha sorprès per una coincidència, si més no, txuspi. El que lector ens diu no té cap mena d'interès, evidentment, però sí el seu nom, ja que es tracta ni més ni menys que de l'Enriqueta Llopis, de Cardedeu.
Això no tindria res de particular si no fóra que jo, com a col·leccionista de curiositats, disposo d'un plec de cartes i targetes postals de la família Llopis de Cardedeu. I entre el plec he trobat una fotografia que va enviar el senyor Joaquim Llopis a la que llavors era la seva puteta, car no estaven casats. El senyor Joaquim Llopis va morir solter, però sabem que va tenir una filla a la qual va reconèixer poc abans de morir i a la qual va donar el cognom: l'Enriqueta Llopis. L'Enriqueta, per tant, és filla d'en Joaquim i d'una dona inconeguda i indecent, per la qual cosa podem concloure que l'Enriqueta Llopis és una filla de puta.
9 comentaris

Dels autors de 'No a Madrid 2012'

Després de l'excel·lent rebuda per part de les nostres àvies del best seller No a Madrid 2012 ens centrem i reprenem l'escriptura del pròxim bombasse editorial: TRES o les insòlites aventures arreu del món d'un vell, un nan i un invertit contra-natura.

L'èxit fulminant de No a Madrid 2012 (ja no es troba pràcticament a cap llibreria) ens anima a prosseguir amb una obra més ambiciosa, amb més paraulotes i on, finalment, puguin aparéixer Josep Lluís Carod Rovira i Oliver Khan. Fa un parell de dies la maquinària es va tornar a engegar i, sense dubte, aviat veurà la llum la nostra opus magna.

Estimats lectors, tot i saber que em jugo una denúncia dels meus amics i col·legues Salvadó i Orteu, els ofereixo en primícia un terç del capítol XXV de la Part Segona.

Després d’engegar successivament el netejaparabrises, tocar el clàxon, accionar el radio-fonògraf i fer saltar vàries vegades l’encenedor del salpicateur, Guilleminot va trobar finalment el contacte. El motor va retronar formidablement com un ogre que crida perquè la seva dona és un putot berbener. Uns quants moviments en fals més i el vell va aconseguir posar primera. Orteau no parava de donar indicacions confuses:

—A fons recte... bla, bla... precaució: ésser contingent a sinistra... bla, bla... aquest arbre d’aquí al davant pot ser real, però, què és «real» i què és «arbre»?... Bla, bla... Plató diria que anem de pet contra el món de les idees concretat en una paret... bla, bla...

I, pour descomtée, només pitjar el gas es van estimbar vectorialment contra l’edifici de duanes. Per sort el camió era de fabricació ucraïnesa i resistí prou bé l’explosió en cadena dels vint barrils de combustible.

Un cop extingides les paoroses flames, els tres aventurers van tornar a la cabina, ara convertida en una berlina descapotable. Es posaren en marxa de nou, amb les dificultats naturals que comportava haver perdut tres rodes, però amb un avantatge inesperat. Ara no calien les indicacions de monsieur Orteau, car el deplorable estat en que havia quedat el motor (que expel•lia un raig d’aigua bullint i amenaçava d’esclatar en qualsevol instant) no els permetia una velocitat superior a les vint iardes per hora i Guilleminot podia baixar del camió, avançar uns metres i palpar de primera mà l’orografia del terreny; després tornava a la cabina i, si era necessari, corregia el rumb. Gràcies a la prudent velocitat Danielowicz va deixar de sentir vertigen i es va poder concentrar en aguantar amb totes les seves forces la caixa del camió que, amb la violència de l’explosió, s’havia desprès totalment de la resta del vehicle. No era fàcil. Només podia aguantar-la amb una mà ja que l’altra la tenia ocupada en tapar el boquet immens del bidó d’aigua, que rajava a mansalva. La resta de béns havien pogut recuperar-los en un cert bon estat. La roba, per exemple. Van aconseguir salvar algunes mànigues i uns quants botons que, donat el cas, els podien servir per fer una funda de paraigües. Amb les armes no van tenir tanta sort. Al trobar-se al costat dels dipòsits de combustible s’havien volatilitzat totes a excepció d’un rifle de precisió amb mirilla telescòpica que, gràcies a déu, encara estava operatiu en un 5% i amb una mica de perícia es podia utilitzar de boomerang.
10 comentaris

08 de maig 2005

Haiku

Gràcies al meu periple pel sud-est asiàtic he entrat en contacte amb els haikus. Debuto en aquest art amb una petita mostra que resumeix el que he après en aquest viatge:

Tire fuerte de
la anilla, pero nunca
dentro del avión.

15 comentaris

02 de maig 2005

HOMENATGE A UN HOME REBEL

Aquest esperit lliure que és en Perelló, que recentment ha decidit no treballar amb els seus companys Orteu i jo mateix en una feina que ara no ve al cas, es mereix el meu més sentit homenatge. Voldria cantar-li una cançó que va fer popular The Toy Dolls l'any 1984. Es diu "Nellie the elephant", però on diu "Nellie", per no crear confusions, he posat "Perelló".

(c) Gabriel Salvadó MMV

"Perelló The Elephant"

To Bombay
A travelling circus came
They brought an intelegent elephant
and Perelló was her name

One dark night
she slipt her iron chain, and of she ran
to Hindustan and was never seen again

oooooooooooooooooo...
Perelló the elephant pack her trunk and
said goodbye to the circus
of she road with a trumety trump
trump trump trump

Perelló the elephant packed her trunk
and trumbled of to the jungle
of she road with a thrumety trump
trump trump trump

Night by night she danced to the circus band
When Perelló was leading the big parade she looked
so proud and grand

No more tricks for Perelló to performe
They taught her how to take a bow and she tooked
to crowd by storm

oooooooooooooooooo...
Perelló the elephant pack her trunk and
said goodbye to the circus
of she road with a trumety trump
trump trump trump

Perelló the elephant packed her trunk
and trumbled of to the jungle
of she road with a thrumety trump
trump trump trump

The head of the heard was calling far far away
they meet one night in silver light
on the road to Mandaley

oooooooooooooooooo...
Perelló the elephant pack her trunk and
said goodbye to the circus
of she road with a trumety trump
trump trump trump

Perelló the elephant packed her trunk
and trumbled of to the jungle
of she road with a thrumety trump
trump trump trump
13 comentaris

AK-47

L'AK-47 es una arma lleugera de fabricacio sovietica emprada per l'exercit nordvietnamita durant l'anomenada "Guerra del Viettnam". Aquest tipus de fusell es lleuger, precis i fiable, i aixo no ho dic per dir, sino per experiencia.
Ahir vaig tenir l'oportunitat unica de disparar amb aquesta meravella que tants maldecaps va donar als nordamericans.
A la localitat de Cu Chi s'hi troba el complexe de tunels de Cu Chi; una extensa galeria de tunels excavats sota terra pels charlies i que els servia d'amagatall per donar pel sac als ianquis. La visita turistica als tunes inclou l'opcio de fer practiques de tir amb armament real. Amb tot tipus d'armament. Des de pistoles fins a fusells king size.
Els que, com jo, no hem tingut l'oportunitat de fer el servei militar i no hem tingut acces a les armes de foc sempre ens podem conformar amb iniciatives de paisos ridiculs com aquest. Una bala, un dolar.
Per desgracia no em va ser permes de disparar a objectius en moviment, sino a una diana situada a unes quantes iardes. Tot i no haver disparat a la meva vida, els gens violents que m'acompanyen es van activar i vaig encertar al centre.
El retroces, pero, em va provocar una luxacio lleu a l'espatlla i la deflagracio una sordera practicament total durant la resta del dia. Cal afegir que les ulleres van sortir disparades cap a enrera i cap a un punt indeterminat de la selva. Per una banda les probabilitats de trobar un bon optic (fins i tot un optic no amateur) al pais son irrisories, pero per l'altra, les possibilitats de trepitjar una mina oblidada al mig de la selva son moderadament molt altes, per tant em vaig decidir a donar-les per perdudes i renovar la meva imatge amb una autentica muntura Saigon-style.
Se que aquest post encendra l'enveja desenfrenada del senyor Salvado, pero tant em fot. Jo he disparat un AK-47 i ell no.
1 comentaris

01 de maig 2005

SAIGON I LES ARTS GRÀFIQUES

(c) Richard Vogel

El senyor Perelló, que ens dóna la pallissa amb les seves cròniques de viatges sense sentit però ben remunerats, té raó en una cosa. Tot i que Saigon i el que ens explica no té cap mena d'importància, hi ha un fet indiscutible; els americans van tenir molt de mèrit. En una època en que no hi havia el Photoshop per a retocar fotografies, van ser els únics de tenir els pebrots d'anar a retocar l'objecte. Ara, gràcies en bona part a aquells homes valents, la tècnica ha avançat molt i ja no cal, però els hauríem d'estar agraïts de la mateixa manera que estem agraïts a Leonardo da Vinci per haver quasi-inventat moltes coses.
1 comentaris