23 de juliol 2005

Apadrina un post

No dono a l'abast. No puc mantenir jo sol aquest estimable blog. Acostumat com estic a cobrar fortes sumes de diners per escriure, dedicar-me al blog em provoca pèrdues de molts milers d'euros. Dono per extingida fa temps la col·laboració del senyor Orteu, singular batraci elongat, i per legalment finiquitada la implicació del senyor Salvadó, addicte a begudes d'alt octanatge. Per tant, seguint l'estúpida iniciativa recollida aquí pel blogaire cataping (un dels 10 blogs més decebedors del país) convido els lectors que propossin títol (només títol) per a un futur post que voldrien apadrinar en aquest blog. La proposta guanyadora tindrà aquí el seu post. Els 5.000 primers participants rebran una ronyonera unisex en color burdeus i plata.

ACTUALITZACIÓ A 29 DE JULIOL DEL PRESENT

Clos el termini de concurs són presentades les següents propostes:

-Biel Perelló: Historial de desastres sexuals (Pròleg), d'Anonymous
-Ni calvo ni con dos pelucas; Perelló a secas, de subal
-Com suicidar-se i no morir en l'intent, d'"el culito"
-Autobiografia d'una vaca morta, d'"el culito"
-Perelló, allò..., d'Enriqueta Llopis (Cardedeu)
-Scottish Fitba Association, d'Anonymous

El veredicte es farà públic en breu. Quant als premis en metàl·lic, els resultats són aquests:
-Anonymous: 1667 ronyoneres.
-"el culito": 1667 ronyoneres.
-subal: 833 ronyoneres.
-Enriqueta Llopis (Cardedeu): 833 ronyoneres.

Els premiats rebran llurs obsequis durant aquest trimestre, via helicòpter. Es prega estar atents al cel.

12 comentaris

22 de juliol 2005

Enrique Fritzman: Poemes (II)

No se me pega esta tirita (1905-1909)

No se me pega esta tirita
en el dedo meñique
¡Me cago en la hostia, Enrique!
Me tapas la luz; ¡quita!
necesito ver cuál es
la razón de este revés.
Ahora que te has quitao
ya me entero del percal
mira que soy animal
¡la ponía pol' otro lao!
la tenía asín, ya ves
por el lado que no es.
Ay tirita buena
te voy a poner ahora
en mi dedito que yora
y siente penita pena
porque sólo en un mes
s'ha dao muchos traspiés.

...
NOTA PER A EDITORS: Aquest poema forma part d'una
Antologia a cura del senyor Salvadó i de qui això escriu. Contactes aquí. Horari oficina. Ens desplacem.
1 comentaris

21 de juliol 2005

Enrique Fritzman: Poemes (I)

Tango Núm. 1 (circa 1910)

Di'm, per déu, que m'has donat,
pèrfida atzavara, recotxinota lamelera,
que estic tan acabat
i ja ni sé pas qui sóc.
Que no t'importa res però res en absolut
que et truqui a altes hores de la matinada
i que desperti els teus pares plorant
i que em diguin que avui també dorms a casa d'aquell pringat.
Ganyepa guripa pitufa.
Que espero que te'nrecordis d'aquells dies
del meu piset de lloguer
i els encontres de rafinyé.
Ai, Borrell vuit dos,
primer pis ascensor.
Ai, gasela, turment i perdició.
Garrufa, pebet·ta descangaiada.
Que xungo i que potxo que estic;
més fet una piltrafa
que què sé jo què...
ai las! la mala vida!
Que ni els amics em truquen
per anar a fer cerveses,
i aquell gosset tan bonicó que em regalàs,
en veure'm acabat, l'altre dia es va ginyar i va pirar.
Que tot és mentida,
que sempre plou tard i malament,
que me tens de genolls
fet un sarape, un gigó, un mitjatropa.
Refraca tudora sincopera
mala dona gamèlia solé
malona fel·lona tanganera.
Ravel·lina fanaca ganyé

...
NOTA PER A EDITORS AVISPATS: Aquest poema forma part d'una
Antologia a cura del senyor Salvadó i de qui això escriu. Contactes aquí. Horari oficina. Ens desplacem.
1 comentaris

15 de juliol 2005

Enrique Fritzman: Cronologia (i IV)

Extret del llibre E. Fritzman's anthology: an ordinary approach de Mr. Nevil Rogers, esq. Publicat el 1923 per la London Legacy Press.

Febrer de 1910

Primer accident d’aviació. Durant la convalescència es dedica a escriure les seves memòries. Rep una carta de Noèlia; és una amenaça de mort.

1911-1913
Pel març viatja de París a Praga. Li agrada tant que repeteix el viatge cada deu dies durant dos anys. Pel camí escriu abundant obra poètica, avui en poder del jutge. Gran desgràcia familiar. Mor el seu pare d’un atac d’epil·lèpsia mentre s’afaitava. Dolgut, escriu A la merda amb els Epitafis.

1914
Comença la I Guerra Mundial. Enrique, d’ideals romàntics, s’allista al bàndol dels cartaginesos. Gran decepció en saber que no participen. Recomanat per l’empleat de la guixeta, s’allista al bàndol Aliat com a pilot.

1914-1917
Durant la guerra, la seva funció és sobrevolar l’enemic, espiar-lo, i descriure amb tot detall les seves posicions mitjançant l’escritura aèria amb el fum del motor. Durant el conflicte les seves obres són publicades a Londres, i adquireix un cert renom en alguns cercles literaris.

Febrer de 1917
Gairebé al final de la guerra, Enrique Fritzman mor a causa d’un atac de gasos. Mai no es va recuperar el seu cadàver.

Maig de 1917
El seu avió és vist sobrevolant Barcelona sense ningú a bord.

Octubre de 1921
El seu avió és vist sobrevolant Barcelona sense ningú a bord per segon cop. És nomenat Català Universal per la seva relació amb la capital.

Juliol de 1928
El seu avió és vist sobrevolant Barcelona sense ningú a bord per tercera i última vegada.

...

NOTA: El senyor Salvadó amenaça amb dir-me "idiota" si no aclareixo que tant ell com jo estem treballant en una tesi conjunta sobre Fritzman, rescatant de l'oblit llur biografia i llurs poemes, sovint innecessàriament. Al setembre sabrem la nota: jo aspiro al Notable; el senyor Salvadó exigirà la Matrícula d'Honor.
0 comentaris

Enrique Fritzman: Cronologia (III)

Extret del llibre E. Fritzman's anthology: an ordinary approach de Mr. Nevil Rogers, esq. Publicat el 1923 per la London Legacy Press.

Novembre de 1894

Nova desgràcia familiar: el seu pare mor en ser sepultat per un esfondrament a casa seva. Escriu Epitafi III, avui perdut.

1895
Tradicional Cerimònia d’Iniciació Sexual del País de Gal·les. Li donen un arc i tres fletxes i el deixen sol enmig de Cardiff; no podrà tornar fins que no compleixi setze anys. Es perd el seu rastre fins el 1898.

1897
Durant un míting a les mines, la seva mare pateix un nou intent de linxament. Aquest cop, però, encerten a ficar-li el cap dins la corda i mor.

1898-1907
Buenos Aires. Anys de Glòria.
Apareix en públic a la capital Argentina. Celebra nombroses conferències, on és admirat sobretot pel seu arc.

Setembre de 1898
Fritzman coneix Noelia Martí, amb qui es relacionarà fins el final de la seva vida de totes les formes possibles.

1901
Fritzman destrueix bona part dels seus manuscrits en una foguera, en un accés d'histèria després de veure un partit de futbol.

1904
Primer intent de suïcidi. Falla i, per error, mata un home que ni tan sols coneixia. Només li queden dues fletxes.

1905
La tomba de Mildred Fynn és profanada pel pare de Fritzman. Jacob Fritzman mor a la cadira elèctrica i rep un premi pòstum com a primer executat amb aquest mitjà. Enrique escriu Epitafi IV.

1908
La Dècada Ominosa.
Enrique trasllada la seva residència a França. Sol i abatut, s’aficiona a l’alcohol. Per sort, no se’l beu, només el col·lecciona. Això, però, serà la causa de la seva decadència econòmica. Depressió post-part.

1909
Escriu alguns poemes recordant Noèlia i lamentant-se no haver-li enviat la seva nova adreça. Viu sense cap amic a París. Troba una modesta feina com a neteja-vidres.

Gener de 1910
Aconsellat pel seu administrador, estudia pilotatge aeri. Aconsegueix la màxima nota en Escriptura de Lletres Al Cel Amb El Fum Del Motor. Cada dia s’enlaira per escriure N-O-È-L-I-A.
2 comentaris

14 de juliol 2005

Enrique Fritzman: Cronologia (II)

Extret del llibre E. Fritzman's anthology: an ordinary approach de Mr. Nevil Rogers, esq. Publicat el 1923 per la London Legacy Press.

1893-1896
Anys d'incertesa (també coneguts com Anys de Gal·les).
L'any 1893 Enrique guanya, als deu anys, el XLVI Certamen de Poesía Para Adultos Consagrados de Bogotá, reservat exclussivament a escriptors amb una llarga reputació i membres de l'Acadèmia. Ell, naturalment, firma amb pseudònim: Wilfredo San Emeterio, i fa que la seva mare, disfressada de venerable ancià, reculli el premi. L'obra premiada, Paisajes de la lejanía, es publicà i fou un gran èxit internacional, tot i que Enrique hagués de mantenir-se en l'anonimat. Malgrat això, la vida havia de continuar i, mentre la seva mare es dedicava a treballar a les mines de Gal·les, ell malvivia als carrers de Colòmbia recollint i revenent deixalles amb alt poder contaminant.

No serà fins el 1896 que, seguint un carregament de deixalles de plom al port, topa de nou amb Roberto Gonçales, que el col·loca en el mercant Noites do Glamur, on, explotat pel mateix Gonçales, esdevé Prostitut de Primera. D'aquella època en queda Èglogues sodomítiques, també conegudes per Les sodomítiques, de gran bellesa mètrica. Durant el cru hivern a l'Atlàntic, Enrique treballa de valent, i poc després de deixar les Açores contrau una forta gonorrea acompanyada d'alta febre i de deliris que fan temer per la seva vida. Els tripulants, alarmats, obliguen Enrique a restar al llit sol fins arribar a Porto. Durant els dos dies de viatge, el jove poeta pateix marejos insuportables i temibles al·lucinacions suposadament premonitòries (recollides en part en alguns poemes i als seus dietaris) on preveu greus desgràcies familiars. Durant la seva convalescència a l'hospital Medina de Alentejo de Porto, Fritzman comença a planejar en secret com fugir de la tutel·la de Roberto Gonçales i reunir-se amb la seva mare, aleshores ja una reputada sindicalista que havia estat a punt d’ésser linxada en dues ocasions. Després de tres setmanes debatent-se entre la vida i la mort, Enrique, ja recuperat, és rebut a bord amb gran entusiasme i camaraderia per part dels mariners, que s'havien negat a salpar sense ell, en senyal de gratitud.

Durant la nit del 16 de setembre esdevé la cèlebre fuga de la pell de búfal, fet que serà crucial per a la vida d'Enrique, i que relata a la seva obra Asín me ejcapé del Noites do Glamur. Fingint normalitat amb la resta de companys de viatge, Fritzman feia els últims retocs al seu pla de fugida. No arribaria mai a Finlàndia amb el Noites de Glamur, com tots esperaven, sinó que, lluny d'això, durant tota la tarda havia estat deambulant per les bodegues del vaixell, buscant un carregament de pells destinat a Oslo. Un cop localitzat, va ser fàcil per al noi amagar-ne una de búfal a la cambra que compartia amb Gonçales i dos nois més. Tot estava llest: eren a punt de deixar enrera el canal de la Mànega i navegaven prop de la costa de Gal·les. Aprofitant la posta de sol, quan els mariners acostumaven a llençar la xarxa per pescar bacallà, Fritzman va sortir a coberta sigilosament, tapat amb la pell de búfal i es va llençar per la borda, segur de que no el veia ningú. Amb grans esforços es va conduir contracorrent cap a la xarxa, per quedar-hi deliberadament enganxat.

D'aquesta manera, quan la van hissar, els mariners van tornar-la a buidar al mar en veure, decebuts, que el que hi havien atrapat era un búfal, sense pensar ni per un moment que estaven donant la llibertat a Enrique Fritzman.

Després de divuit dies, el 4 d’octubre arriba a les mines de Denbigh, on espera retrobar-se amb la seva mare. Però novament la desgràcia cau damunt la família Fritzman, aquest cop en la seva pròpia persona, quan és disparat per una partida de caça en ser confós amb un búfal, malgrat els gestos que feia amb les mans i els seus crits dient que era un humà. Malferit, el van dur a la cuina de les mines, on, en el moment de pelar-lo, van descobrir que era una persona. Frustrats, els miners el van dur al dispensari, on va perdre la mà esquerre en una operació a cor obert. Quan va recuperar la consciència va poder dir qui era i la seva mare el va anar a buscar enmig d’un emotiu núvol de sutge i carbó.

Ingressa a l’escola de la mina, on és l’únic alumne, ja que tots els nens treballen amb els adults. Durant tot el curs llegeix els grans poetes congolenys i rellegeix el Codi Civil. Gran influència de Gustavo Vizcaino Casas, avi del conegut escriptor. Contundent fracàs escolar. Sobresurt en Literatura Estranya, però s’oblida d’estudiar totes les altres assignatures. El declaren no apte per a les tasques intel·lectuals i ingressa a la mina com a maquillador, la feina més bruta de totes (les seves sol.licituds per al càrrec de prostitut són ignorades sistemàticament). Recaiguda. Tus flegmes sagnants.
2 comentaris

Enrique Fritzman: Cronologia (I)

Extret del llibre E. Fritzman's anthology: an ordinary approach de Mr. Nevil Rogers, esq. Publicat el 1923 per la London Legacy Press.

1883
Enrique Fritzman neix al port d'Amsterdam, fill d'André de Montparnasse i de Mildred Fynn. André de Montparnasse havia nascut a Armènia però, en convertir-se al judaisme per casar-se amb Mildred i nacionalitzar-se argentí, es va canviar el nom per Jacob Fritzman. Mildred Fynn era argentina, filla d'emigrants basco-sefardites.

1885
Primera gira mundial d'Enrique com a nen prodigi. Des de ben petit havia demostrat habilitats que el farien un virtuós de la pizza. Recorregué Europa i Amèrica del Nord fent rodar la massa amb un sol dit.

1886
La família s'estableix a Sant Petersburg. Enrique rep classes de llengua francesa i el seu pare és contractat pel Tsar com a catador de vins. Aprofitant el moment, funden la companyia Fritzman Hut, primera pizzeria russa. Dues setmanes després de la inauguració, la desgràcia cau sobre la família, ja que el pare mor, enverinat mentre catava uns vins mongols. Tot i la pèrdua, Enrique i la seva mare continuen el negoci familiar.

1889-1892
Primera Etapa Portuguesa.
Un decret del 1888 prohibeix les pizzes a Rússia. Enrique i la seva mare han de fugir a Portugal, on hi ha una gran demanda i un mercat verge. Primers poemes. Estudia piano, cultura clàssica i pesca submarina. Pocs mesos després d'arribar a Portugal, el pare contrau la rosa i el seu estat empitjora encara més. El cadaver és deportat. El petit Enrique demostra destresa amb el piano i amb el llaç agafant escamarlans però és en aquesta època que comença a dispersar-se i se'l pot veure en llocs diferents al mateix temps. Durant aquesta etapa freqüenta les tavernes del Barrio Alto de Lisboa i, amagat sota el pseudònim de Pedro de Souça, participa en competicions clandestines de fado. S'endinsa en el món dels mariners i estableix amistat amb el jove taxidermista Roberto Gonçales, qui li descobreix la bellesa de les postes de sol a la vora del Tajo i els encants de la vida nocturna.
1 comentaris

13 de juliol 2005

Gent simpàtica que porta pistola

La simpatia dels empleats de seguretat als controls dels aeroports és per tots coneguda. Quantes anècdotes, quants moments divertits, de franca companyonia (si no empatia pura i dura) he compartit amb aquests professionals amb pistola.

Gràcies a la meva feina, els darrers mesos he hagut de trobar-me cara a cara amb ells una vintena de vegades i puc assegurar que és un autèntic plaer compartir amb aquestes persones el moment màgic de passar per sota el marc detector. Sempre que el travesso m'agafa una sensació estranya, com si hagués de canviar de dimensió, com si a causa de les radiacions (que sense dubte emet el giny) hagués de mutar per esdevenir un superheroi, com ara Batman o Gene Kelly.

A l'aeroport de Montreal vaig tenir la mala sort de portar "restes d'explosiu" al meu equipatge de mà i vaig ser arrestat durant aproximadament dues hores mentre la policia contactava amb la Interpol i regirava les meves maletes. Tot va ser una falsa alarma, un excés de zel, una anècdota. Durant aquelles dues hores interminables vaig compartir l'estona amb una policia italo-canadenca i amb un agent amb tics nerviosos i els puc assegurar que va ser tan gran la simpatia mútua que, en més d'un moment, vaig estar temptat de treure'm els pantalons per demostrar que em trobava molt a gust. Segur que ho haurien entès i, fins i tot, potser m'haurien imitat.

És més; el pròxim cop que hagi de fer cua per passar el control de seguretat em trauré els pantalons, els calçotets i em tiraré enrera la pell del prepuci per mostrar que no duc explosius plàstics adherits al gland. I l'hi penso posar a la cara a l'agent de torn, que segur que s'ho prendrà com una conya marinera, esclatarà en grans rialles i em donarà un amistós cop de porra a l'espinada.
4 comentaris

12 de juliol 2005

Manual de l'embaràs modern (I)

Amiga meva, enhorabona:

Durant els propers mesos viuràs una de les experiències més meravelloses que pot sentir una dona: l'embaràs.

L'embaràs es divideix en tres fases principals:
a) Coit
b) Gestació i vòmits
c) Expulsió

Fins fa relativament poc el coit era l'única manera d'aconseguir l'embaràs. Gràcies a Déu i a les modernes lleis i tecnologies, avui és possible aconseguir un embaràs sense haver de ser penetrada. Les famílies monoparentals i lèsbiques estan de moda. Per quedar embarassada només necessitarem dos elements:
-1 vagina en bon estat.
-Una culleradeta d'esperma.




Qualsevol dona d'avui en dia pot accedir a uns mil·lilitres d'esperma. Ara bé, atenció! L'esperma ha de ser de mascle humà i ha de ser inserit dins la vagina amb unes mínimes condicions higièniques:
a) Renta't les mans, especialment les ungles amb abundant aigua i sabó.
b) Localitza la vagina amb l'ajut d'un mirallet. Si necessites ajuda no dubtis en recórrer a alguna amiga o familiar.
c) Introdueix l'esperma lentament amb un bastonet de cotó o amb una cullereta de cafè fins que quedis embarassada.

És important realitzar aquest procés en un ambient agradable, relaxat i tranquil (a l'hora del berenar, per exemple) ja que, si no, es podria produir un terrible embaràs no desitjat.

Alguns especialistes recomanen moure la pelvis en cercles durant uns minuts per tal que l'esperma i la vagina es barregin correctament. D'altres opinen que n'hi ha prou amb tapar l'orifici vaginal amb un morter durant 48 hores per evitar un avortament.

Passats dos dies el moment crític ja ha passat. Si no hi ha rebuig per part de l'organisme receptor (el teu cos) ja pots dir-te: "Estic embarassada".

Pròxim capítol: Gestació i vòmits.
3 comentaris

10 de juliol 2005

El xoc de civilitzacions

La cultura islàmica té un problema amb els mitjans de transport. El problema no és l'odi religiós, la pobresa, o la injustícia. El problema és que al Corà no es fa referència als cotxes ni als trens, ni tan sols als avions. Tal volta si s'hi afegís una breu referència a les normes bàsiques de seguretat vial, un autre coq chanterait.

Des d'occident hem de fer pedagogia. A Iraq no cal acabar amb la insurgència sinó obrir una important xarxa d'autoescoles per explicar-los que, per conduir, no cal carregar l'automòbil amb dinamita o que, per frenar, no cal estavellar el cotxe contra una cua d'un centre de reclutament de policia. D'igual manera, a Europa, s'hauria de multar contundentment tot aquell que utilitzi el transport públic portant explosius a la motxilla. I, per descomptat, s'hauria de prohibir expressament que un musulmà intenti aterrar un avió al pis 80 d'un gratacels. A França s'entesten a prohibir que les noies emigrants vagin cobertes amb la capa típica i, en canvi, no fan res per explicar els musulmans que un Renault no reacciona igual que un camell.

Malauradament tot aquest tema torna a estar de moda per un desgraciat incident que ens ha colpit recentment: la detenció d'un cantant musulmà anomenat Farruquito que va fer tot el possible per no atropellar un peató, infructuosament.
2 comentaris

05 de juliol 2005

Notes per a una novel·la

INTROITO

Mentre els senyors Orteu i Salvadó ignoren que ens uneix un vincle literari no tan sols en forma de webleaug sinó de novel·la rotatòria que du per nom TRES i es dediquen a perdre el temps amb un dels més grans pamplines de la televisió mundial, jo em veig sacsejat per la necessitat de crear i de donar el millor de mi mateix. Podria fer-ho a la feina, però, malauradament, el meu talent topa inexorablement amb un escull destructor: les dones. Un cop em van aconsellar: "Si treballes amb dones, no t'hi esforcis, no hi posis il·lusió. Elles ho ensorraran". I, caram, quina raó que tenien!

És per això que he decidit esbossar el que serà el meu deboutte en solitari, tan brillant, auguro, com el de Ringo Starr.

EL TEMA

El projectil ja era a dins l'immens canó. Els vuit homes enfilaren l'escala amb emoció, alguns remenant el mocador, acomiadant-se. Dins la bala que els portaria a l'espai, els vuit aventurers anaren directament al moble bar, a servir-se un cognac. Pel radiomegàfon els avisaren que faltava un minut per disparar-los. Anaren a seure tots menys en Cambó, que restà dret recolzat sobre el moble bar. "Que no seieu, Cambó? Penseu que el sotrac serà considerable", digué en Pompeu Fabra. "Bah", digué el polític remenant el cognac dins la copa, ". Més sotracs hi ha al parlament". Alguns rigueren i el Notari fou requerit per tal que l'ocurrència constés a l'acta del viatge. "Senyors", digué en Brmnjjhd aixecant llur copa, ", proposo un brindis". I en el moment de continuar, el canó fou disparat amb una explosió d'upa i els vuit ocupants per poc que no rodolen pel terra. "Recoi! M'he tacat el guardapit", es lamentà en Brmjjhd. Però no era moment de lamentar-se. Volaven disparats cap al cel, a una velocitat de 13.000 iardes per segon. Tots volien treure el cap per la finestra, per guaitar l'espectacular vista aèria, però en Gaudí, amb seny, els aconsellà que no s'esveressin, que la impressió els podia fer venir vertigens.

NOTA: He batejat un dels personatges com Brmjjhd per donar-li a la història ecos monzonians.
4 comentaris