14 de juliol 2005

Enrique Fritzman: Cronologia (II)

Extret del llibre E. Fritzman's anthology: an ordinary approach de Mr. Nevil Rogers, esq. Publicat el 1923 per la London Legacy Press.

1893-1896
Anys d'incertesa (també coneguts com Anys de Gal·les).
L'any 1893 Enrique guanya, als deu anys, el XLVI Certamen de Poesía Para Adultos Consagrados de Bogotá, reservat exclussivament a escriptors amb una llarga reputació i membres de l'Acadèmia. Ell, naturalment, firma amb pseudònim: Wilfredo San Emeterio, i fa que la seva mare, disfressada de venerable ancià, reculli el premi. L'obra premiada, Paisajes de la lejanía, es publicà i fou un gran èxit internacional, tot i que Enrique hagués de mantenir-se en l'anonimat. Malgrat això, la vida havia de continuar i, mentre la seva mare es dedicava a treballar a les mines de Gal·les, ell malvivia als carrers de Colòmbia recollint i revenent deixalles amb alt poder contaminant.

No serà fins el 1896 que, seguint un carregament de deixalles de plom al port, topa de nou amb Roberto Gonçales, que el col·loca en el mercant Noites do Glamur, on, explotat pel mateix Gonçales, esdevé Prostitut de Primera. D'aquella època en queda Èglogues sodomítiques, també conegudes per Les sodomítiques, de gran bellesa mètrica. Durant el cru hivern a l'Atlàntic, Enrique treballa de valent, i poc després de deixar les Açores contrau una forta gonorrea acompanyada d'alta febre i de deliris que fan temer per la seva vida. Els tripulants, alarmats, obliguen Enrique a restar al llit sol fins arribar a Porto. Durant els dos dies de viatge, el jove poeta pateix marejos insuportables i temibles al·lucinacions suposadament premonitòries (recollides en part en alguns poemes i als seus dietaris) on preveu greus desgràcies familiars. Durant la seva convalescència a l'hospital Medina de Alentejo de Porto, Fritzman comença a planejar en secret com fugir de la tutel·la de Roberto Gonçales i reunir-se amb la seva mare, aleshores ja una reputada sindicalista que havia estat a punt d’ésser linxada en dues ocasions. Després de tres setmanes debatent-se entre la vida i la mort, Enrique, ja recuperat, és rebut a bord amb gran entusiasme i camaraderia per part dels mariners, que s'havien negat a salpar sense ell, en senyal de gratitud.

Durant la nit del 16 de setembre esdevé la cèlebre fuga de la pell de búfal, fet que serà crucial per a la vida d'Enrique, i que relata a la seva obra Asín me ejcapé del Noites do Glamur. Fingint normalitat amb la resta de companys de viatge, Fritzman feia els últims retocs al seu pla de fugida. No arribaria mai a Finlàndia amb el Noites de Glamur, com tots esperaven, sinó que, lluny d'això, durant tota la tarda havia estat deambulant per les bodegues del vaixell, buscant un carregament de pells destinat a Oslo. Un cop localitzat, va ser fàcil per al noi amagar-ne una de búfal a la cambra que compartia amb Gonçales i dos nois més. Tot estava llest: eren a punt de deixar enrera el canal de la Mànega i navegaven prop de la costa de Gal·les. Aprofitant la posta de sol, quan els mariners acostumaven a llençar la xarxa per pescar bacallà, Fritzman va sortir a coberta sigilosament, tapat amb la pell de búfal i es va llençar per la borda, segur de que no el veia ningú. Amb grans esforços es va conduir contracorrent cap a la xarxa, per quedar-hi deliberadament enganxat.

D'aquesta manera, quan la van hissar, els mariners van tornar-la a buidar al mar en veure, decebuts, que el que hi havien atrapat era un búfal, sense pensar ni per un moment que estaven donant la llibertat a Enrique Fritzman.

Després de divuit dies, el 4 d’octubre arriba a les mines de Denbigh, on espera retrobar-se amb la seva mare. Però novament la desgràcia cau damunt la família Fritzman, aquest cop en la seva pròpia persona, quan és disparat per una partida de caça en ser confós amb un búfal, malgrat els gestos que feia amb les mans i els seus crits dient que era un humà. Malferit, el van dur a la cuina de les mines, on, en el moment de pelar-lo, van descobrir que era una persona. Frustrats, els miners el van dur al dispensari, on va perdre la mà esquerre en una operació a cor obert. Quan va recuperar la consciència va poder dir qui era i la seva mare el va anar a buscar enmig d’un emotiu núvol de sutge i carbó.

Ingressa a l’escola de la mina, on és l’únic alumne, ja que tots els nens treballen amb els adults. Durant tot el curs llegeix els grans poetes congolenys i rellegeix el Codi Civil. Gran influència de Gustavo Vizcaino Casas, avi del conegut escriptor. Contundent fracàs escolar. Sobresurt en Literatura Estranya, però s’oblida d’estudiar totes les altres assignatures. El declaren no apte per a les tasques intel·lectuals i ingressa a la mina com a maquillador, la feina més bruta de totes (les seves sol.licituds per al càrrec de prostitut són ignorades sistemàticament). Recaiguda. Tus flegmes sagnants.

2 Comentaris:

Blogger EVF diu...

Em va afalagar molt el seu comentari esquizofrènic de l'altre dia al meu blog. Jo mateix sóc un pou de contradiccions, però el rècord de canviar diametralment d'opinió en 8 minuts no l'he batut.
Voldria puntualitzar que el símil Windows=castellà no em convenç; jo diria més aviat Windows=anglès i Linux=castellà i Solaris=català.

I respecte d'el seu article aquest d'avui, vull felicitar-lo per haver aconseguit, per primer cop en el seu blog, superar l'entrega I (o Pròleg) dels seus articles i endinsar-se en el capítol II. Dintre de poc es trobarà fent el capítol XVII de la Història de la S-GAY del seu amic Salvadó.

14 de juliol, 2005 13:54  
Anonymous Anònim diu...

Algú té hora?

14 de juliol, 2005 16:51  

Publica un comentari a l'entrada

<< Principal