17 d’agost 2005

Assaig de càntic per als senyors Orteu i Salvadó

Que no recordeu, amics, quan ens havíem de menjar el món? Serà, oh, amics meus, que el món se'ns ha acabat cruspint a nosaltres? Aquelles reunions al Happy Books, quan cadascú portava la feina de la setmana sota el braç, esperant el veredicte dels altres dos. Oh, amics meus! La realitat ens separa. Els deliris juvenils duren poc. Recordo amb nostàlgia quan el crit de guerra del senyor Orteu era "Per això som tres!". Ara, vostès dos són Tr3s D i jo aquí solet, morint de ràbia i de dolor i de pena. Quants projectes! Quants desenganys! Quantes portes que se'ns han tancat als morros i quantes ni tan sols hem gosat obrir! Ai quin dolor i quina pena! Quan fèiem les bessones enyoràvem la feina al Vang, quan fèiem el Night Club enyoràvem les bessones. I ara, qui no enyora el Night Club? Nosaltres no semblem d'aquí i no sé què coi farem aquí. Suposo que el Tr3s D. Llàstima de país que, a sobre de petit, és tarat. Perquè alguns encara pensen que ser seriós és l'antítesi de l'humor, com la nit és l'antítesi del dia i es pensen que són fenòmens incompatibles. Perquè aquí, en aquest petit país tan trist i dissortat, tan maltractat fiscalment, només riuen els que llegeixen El jueves o els que confonen ser de la broma amb tenir sentit de l'humor. I el sentit de l'humor és una benedicció del bon Déu, que ens fa suportable la feixuga feina de viure. I el sentit de l'humor està més a prop del calvinisme que de la rialla tonta. Dissortats aquells que han de riure d'amagat per no semblar fútils o aquells que es prenen massa seriosament a ells mateixos. Oh, quant dolor, quanta pena i quanta ràbia! I què divertit que era, és i serà, amics Orteu i Salvadó, mamonassos singulars.

Que Déu els beneeixi.

I don't care if it rains or freezes, long as I got my Plastic Jesus
riding on the dashboard of my car...

6 Comentaris:

Blogger Nikochan diu...

Un mestre que vaig tenir em va parlar de vostè i em va dir, literalment, això:

"De tots és sabut que tendeix al pessimisme, que la seva infància deuria ser traumàtica i que qualsevol cosa li és bona per deprimir-se: Per això la vida l'ha portat a ser un bon humorista.
El Biel seria hores d'ara un bon hippy i per això li surt aquesta vena. I això el fa gran. El cinisme, el sarcasme i l'ironia mouen el món als qui creiem en l'humor com una manera d'entendre la vida. El Biel, descrivint-se no fa més que humor, perquè és la seva vida. Potser a ell no li faci gràcia, però... els personatges de sitcom tampoc riuen del que els passa. Ser guionista val la pena si és que has estat infectat amb aquest virus del guionatge".

Imagino que al meu mestre no l'importarà que reprodueixi les seves paraules, he obviat els paràgrafs que contenien termes com ara "capullo", "ploramiques de merda", "victimista xueta" o "nenaza".

17 d’agost, 2005 02:28  
Blogger Biel Perelló diu...

Així doncs vostè va ser alumne del meu pare. Sempre he discrepat de la seva manera de sentar càtedra, especialment de l'alegria amb què empra termes com ara 'hippy', 'sitcom' o 'has'. I és que ell mai m'ha vist com un ésser humà sinó com una màquina d'entreteniment per als altres.

17 d’agost, 2005 08:07  
Anonymous Juan Placenta diu...

Perelló, crec que vostè és massa modest. No em mal entengui, vostè és un geni, d'això no hi ha dubte, però a vegades trobo que li falta una mica d'empenta, mala llet... perquè no dir-ho: odi. L'odi és la gasolina del món.

17 d’agost, 2005 17:11  
Anonymous anònima diu...

Si es tracta d'adular el Perelló jo, sense cap mena de dubte, voto SÍ. Adulem-lo tots, perquè creiem en ell, sabem que pot fer grans coses, si més no, coses diferents. Només li falta fer-les (i que els altres dos mequetrefs l'ajudin una mica, caratxu!).

17 d’agost, 2005 19:03  
Blogger EVF diu...

Senyor Perelló,
Aprofito l'avinentesa per agrair-li el pas pel meu humil blog i els comentaris que hi va deixant. Perquè no pensi que sóc un desagraït perquè no el visito jo a vostè, apa, li faig una visita de cortesia.
Li porto un cistell d'embotits de la meva àvia, i una ampolla de bon vi que li alegrarà la sang. La dona l'ha vist molt fotut en aquest trist, ensems que èpic i nostàlgic post, i m'ha dit "porta-li això al Sr. Perelló, per animar-lo, que m'ha semblat que estava molt trist. Sobre tot, ves pel camí del bosc, que m'han dit que hi ha unes llobes que tenen un clauet".
Com deia doncs, m'ha commogut el post, m'ha recordat el to quasi adolescent, com de tragèdia grega de la bona, de "Portrait of the Artist as a Young Man", recomanable novel·la de Joyce que evidentment no he llegit. L'he vist molt fotut, vaja.
Ja per acabar, aprofito també per felicitar-lo retrospectivament per tots aquests programes i suplements culturals dels quals desconeixia que vostè hagués estat coautor. I no desesperi, si aquells altres dos tenen un programa per ells, vostè també va tenir el programa aquest de viatges del Company.
I sobre tot, manté vostè tot sol aquest estimable blog en un nivell de qualitat extraordinari; un cop més, foti'ls fora del seu blog, a aquell parell!

18 d’agost, 2005 15:21  
Blogger Biel Perelló diu...

Gràcies a tots per les seves fellatios d'ànim.

19 d’agost, 2005 01:20  

Publica un comentari a l'entrada

<< Principal