29 de setembre 2005

HISTÒRIA DE LA SGAE (XVII): "PEL·LÍCULES FRAUDULENTES"

© Gabriel Salvadó MMV

"Cinderella man", 2005

PEL·LÍCULES FRAUDULENTES



Cal anar amb molt de compte a l'hora d'adquirir pel·lícules gravades de manera il·legal. Les detectarem perquè acostumen a ser en format DVD i les distribueixen pel carrer persones d'altres races. Tanmateix no és la raça del distribuidor el que ens ha de preocupar, sinó la qualitat de la pel·lícula, que sovint és inferior a la que es ven de manera legal. Però sortosament hi ha excepcions.
Posem un exemple. El film "Cinderella man", vist al cinema, és un drama que explica la història d'un boxejador que passa de ser famós a perdre-ho tot amb el crack de l'any 1929. Com que és un home bo i creu en Déu i la família té grans dificultats amb feines mal pagades i els seus fills passen gana. Però un dia se li gira la sort i pot tornar a combatre, i amb la motivació de la misèria i de l'amor per la seva família guanya tots els combats fins que esdevé campió del món.
Ara bé, si la veiem en format DVD adquirit il·legalment pot passar el que mostro més amunt: el protagonista no s'assembla a Russell Crowe i la Renée Zellweger no sobreactua gens. A més a més, és sensiblement més curta que l'original, que dura 144 minuts. Per tant, no sempre resulta un inconvenient adquirir una pel·lícula fraudulenta.


4 comentaris

26 de setembre 2005

HISTÒRIA DE LA SGAE (XVI): "EL PATRIARCAT"

© Gabriel Salvadó MMV

Matrimoni sexista (1918)

EL PATRIARCAT

El propassat dia 24, dia de Santa Mercè, vaig llegir en el conegut diari imprès "La Vanguardia" un article molt entretingut titulat "El sexismo que llevamos dentro", que anava signat per Maricel Chavarría. Obsessiva amb els temes que impliquen dones, l'autora (o autriu) aprofitava un libel d'Eulàlia Lledó editat per l'Institut Català de la Dona (sic) en el que, segons la senyora Chavarría, la filòloga "analiza el cómo y el porqué del uso androcéntrico y sexista de la lengua". L'articulista cita sovint la filòloga definint, per exemple, l'androcentrisme com "esa perspectiva que consiste en considerar que lo que han hecho los hombres es lo que ha hecho la humanidad y viceversa", i afegeix -perquè ella hi ha d'afegir alguna cosa- que això "legitima que una parte de la humanidad se apropie de lo que ha hecho y posibilitado la otra: las mujeres". Sense voler aquestes paraules poc meditades van en contra de la seva causa, perquè, tot i que ella es refereix sens dubte als grans progressos del món occidental, suggereix que també les coses dolentes les han fet o "possibilitat" les dones, com ara la prostitució (recordem que al capítol XIII de la "Història de la SGAE" ja em referia a l'articulista Chavarría quan parlava justament sobre aquest tema tan preocupant).
I aquesta introducció tan necessària ens du al tema principal d'aquest capítol: el patriarcat. Segons la filòloga, el sexisme és un mètode que ha utilitzat "el patriarcado para continuar manteniendo en situación de subordinación al sexo femenino". I l'autriu de l'article l'il·lustra amb una fotografia que és un fotograma de la pel·lícula "Barry Lyndon", de Stanley Kubrick. Aquesta fotografia crida l'atenció perquè el protagonista de la pel·lícula, Redmond Barry, pateix els tràgics infortunis que s'esdevenen precisament després de ser seduït, rebutjat i humiliat per la seva cosina Nora, la qual tria els homes en funció de la seva fortuna i sense el sentiment tan humà de la compassió -tret definitori dels psicòpates i de les psicòpates-. Però el més sorprenent de tot això és que l'acció transcorre a Irlanda al segle XVIII, i fins i tot els més menuts de casa saben que a Irlanda -com a tots els països de tradició celta- la dona manava i triava els marits, tenint-ne en algunes ocasions més d'un, a banda dels amants reconeguts. I que aquesta circumstància era tradicional i ben tolerada per tota la societat celta. En altres paraules: era un matriarcat.
La senyora Maricel Chavarría (que segurament deurà el seu nom propi tan poètic com l'olor dels núvols a una decisió matriarcal dels seus progenitors) oblida que precisament, dins el matrimoni, que ella anomena "patriarcat", es dóna -i cito la filòloga citada anteriorment- que "legitima que una parte de la humanidad se apropie de lo que ha hecho y posibilitado la otra: las mujeres".

8 comentaris

20 de setembre 2005

HISTÒRIA DE LA SGAE (XV): "ELS MEDIOCRES"

© Gabriel Salvadó MMV
Sergi, CI 34

ELS MEDIOCRES

Que hi hagi cada cop més còpies i distribucions il·legals d'obres amb copyright es deu a que cada cop hi ha més gent al planeta. Aquesta és la causa no només d'aquest, sinó també d'altres problemes que augmenten com més augmenta la població mundial. Per exemple, els accidents de trànsit o els homicidis. No cal pensar gaire per arribar a la conclusió de que a més gent, més problemes. Ni per deduir que si es reduís el nombre de persones es reduïria el nombre de problemes. Per tant, la solució és tan senzilla que fa caure d'esquena: cal eliminar gent amb urgència.
Ara bé, ¿quin criteri fóra el millor per triar quines persones sobren i quines no? Heus aquí una qüestió que no ens podem prendre a la lleugera. Els corrents més actuals es decanten pel que ja s’anomena “50% PEOPLE”. Són de l'opinió que tirant curt sobra aproximadament la meitat de la població, o una mica més, i que amb 3.000 milions d'habitants ja faríem. Pensen, amb bon criteri, que la tria no hauria de ser racial, ni classista, ni religiosa, ni sexual, sinó universal. I que la manera més efectiva, tant a nivell pràctic com sentimental, seria treure'ns de sobre la gent mediocre; és a dir, els que no són ni molt intel·ligents ni molt totxos. Si observem el sistema de mesurar el Cocient Intel·lectual de Binet-Simon, segons el qual el 50% de la població té un CI d'entre 90 i 109, trobem la resposta a bona part dels problemes mundials, ja que és justament aquest segment el que està al bell mig de l'escala d'intel·ligència, és a dir, la zona "normal" o "mediocre". Com més amunt de 110 més intel·ligència i com més avall de 90 allò altre que no diré per no ferir susceptibilitats. D'aquesta manera al món quedarien uns 3.000 milions d'habitants, una xifra molt més còmoda que l'actual, i el planeta estaria poblat per persones intel·ligents i persones no intel·ligents que conviurien pacíficament perquè es necessitarien els uns als altres (els uns per motius econòmics i els altres per motius en general). No hi hauria això que els progressistes anomenen “intel·ligència emocional”, és ben cert, però no caldria, ja que la part d’intel·ligència la posarien els intel·ligents i la part emocional els altres. Les persones més capacitades es podrien encarregar de les qüestions importants (culturals, polítiques i econòmiques, per exemple) sense que els interrompessin els mediocres (que, recordem-ho, ja no hi serien) i les persones més endarrerides serien una mà d'obra excel·lent i alegre que no haurien de patir pel seu modus vivendi ni per res, amb jornades laborals flexibles i gens fatigoses, tenint àmplies zones de distensió a les fàbriques i fil musical amb diferents melodies per al seu benestar, totes amb el seu corresponent copyright.
12 comentaris

19 de setembre 2005

Indignant

¿A què es dediquen els diners públics dels contribuents? Mirem-ho al diari:

“Un grup de científics han aconseguit a França utilitzar cèl·lules mare extretes d'embrions de ratolins per tractar el cor malalt de diverses ovelles, informa aquesta setmana la revista britànica The Lancet.” (El Periódico)
¿Ens prenen el pèl? ¿No hi ha res més urgent que curar ovelles? ¿Els científics han de perdre el temps fent prestidigitacions amb ovelles i ratolins?

Tots hi sortiríem guanyant si els científics es dediquessin a temes seriosos que sí que preocupen: acabar amb l’acné, curar-li la fibraòptica a Manuela de Madre, aconseguir que els vells no facin fàstic, vacunar els homosexuals, acabar amb la violència domèstica... i això que estic improvisant. La llista és llarguíssima.

5 comentaris

18 de setembre 2005

Neruda millorat

Pablo Neruda, Veinte poemas de amor y una canción desesperada (1924) + Private nº 132, Loba con piel de cordero (1994)

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Y Charles no se cree que estés hecha una loba de campeonato.
¿Cómo podríamos convencerle?

Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.
Por ejemplo, Laurence nunca lleva bragas... por lo que pueda pasar.
Y le encanta contentar a los invitados tanto como a su maridito.

Como todas las cosas están llenas de mi alma.
¡O más aún! Compréndelo, cariño.
Me traes unos invitados a casa, que cualquiera se resiste.

Emerges de las cosas, llena del alma mía.

Mariposa de sueño, te pareces a mi alma.
-¿Qué opinas ahora, Charles? -Luego te lo digo.
Y te pareces a la palabra melancolía.
Sí, Charles, sí; soy una zorra de lo peor, y me encanta tu polla.


Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Es la sobremesa más animada que he vivido nunca.
Sobremesa... ¡uy! La cafetera debe estar a punto de explotar.
Pero estas pollas también lo están... ¡¡y tienen prioridad!!

Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
Me encanta ser empalada por los amigos de mi esposo.
Déjame que me calle con el silencio tuyo.

Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
¡Resulta todo tan íntimo!
¡Oooh! Pero, pero... este chico me vuelve loca.
Eres como la noche, callada y constelada.
No puedo parar de correrme.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.
¡¡Se han puesto de acuerdo para follarme a dúo!!

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Qué feliz soy, ¡¡¡qué realizada me siento!!!
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Ya que no hay café, al menos dadme vuestra leche.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Cariño, tú primero. ¡Mmmmh! ¡Uau!
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.
¿Te quieres unir al círculo de amigos de mi marido?

Com es pot veure, el resultat és satisfactori i els poemes són molt més bons, més frescos i més moderns. Ja podem actualitzar l'avorridíssima poesia de Carme Riera, Vázquez-Montalbán, Mossèn Cinto Verdaguer i molts altres.
4 comentaris

15 de setembre 2005

Estafa literària

M’agrada llegir abans de dormir. És una tradició familiar que ens ve d’antic. Dels homo erectus, si fa no fa. Uns dies enrera, mentre tombava per una coneguda llibreria sota l’atenta mirada del segurata, vaig topar amb un llibre que em va cridar l’atenció de seguida. Pràcticament instantàniament. Es deia Breve historia del tiempo, d’un tal Stephen Hawking. El títol no em va dir res, però ja se sap que en aquests temps que corren, els títols són francament millorables i, sospito, sempre es redacten a últim moment i de mala gana, sota pressió de l’editorial i de la impremta. Què els he de dir!: La pell freda (Vés quin fart de pensar), Pandora al Congo (s’hi trobarà amb el Tin-tin?), La plaça del diamant (apologia antiglobalitzadora, potser?). En fi, la llista és feixuga i interminable. Per sort aquest llibre, Breve historia del tiempo, duia subtítol (una pedanteria, d’altra banda): del big bang a los agujeros negros. A la portada una mena de fenomen meteorològic que ràpidament vaig reconèixer: la famosa tornado Katrina. I vaig lligar caps: Katrina + big bangs = Nova Orleans. El que no m’acabava de quadrar era això de “forats negres”. Els bons músics de jazz són negres, però, per què “forats”? Una referència a l’homosexualitat, tal volta? Sempre he detestat Nova Orleans. M’ha semblat una ciutat carregada de supersticions, prejudicis, vudú i un carnaval d’allò més escandalós. En canvi m’encanten les big bangs i tot el jazz en general i s’ha de reconèixer que a Nova Orleans hi havia molt bones big bangs. Decidit. Ja tenia lectura per aquell vespre.

Un cop a casa em vaig posar el pijama i em vaig allitar, delitós per veure de què anava aquell llibre que, a priori, reunia dos al·licients llaminers: el jazz i la destrucció de Nova Orleans. Però només obrir-lo em van caure les ànimes al terra. Vaig veure la fotografia de l’autor a la solapa. Mare santa de Déu! El tal Stephen Hawking és un èmul del Ramón Sampedro (aquell barrut que va treure un llibre amb una foto IDÈNTICA al cartell de Mar Adentro). M’havien enganyat? Què pot explicar sobre jazz un paio què, evidentment, no podia tenir el més mínim sentit del ritme més enllà de les pestanyes? Era allò una altra apologia de l’eutanàsia, tan en boga últimament? Doncs sí. El llibre comença amb un pròleg del cèlebre parapsicòleg Carl Sagan. Me’l salto sense remordiments. No vull fullaraca New Age de xamans de mig pèl.

Capítol I. El tal Hawking comença el seu pamflet parlant, ni més ni menys, que de l’UNIVERS! Dels enormes espais siderals i tots aquests topicassos. Per un moment vaig pensar que l’autor era argentí. La novel·la continua amb la pitjor descripció de Nova Orleans que he llegit mai: vaguetats sobre “àtoms” i “expansió al llarg del temps”. Calma. Donem-li un marge de confiança. Un paio que ha escrit un pilot de pàgines amb un llapis a la boca es mereix un cert respecte. Van passant les pàgines. No pillo res. Suposo que deu ser una introducció. A la sisena pàgina, a la fi, apareix el que suposo deu ser el protagonista, un tal Newton. El paio treballa... MIRANT PER TELESCOPIS! Estic a punt de llençar el llibre contra la paret, indignat per aquesta presa de pèl, però em reprimeixo. Els veïns ja m’han advertit que els molesta el soroll dels llibre contra la paret. En fi. Sóc masoquista de mena. Vegem què ens diu aquest pseudo-deixeble de Paulo Coelho. El tal Newton no només té una feina ridícula sinó que a més és una mena d’asceta, que es regeix per les seves pròpies normes; concretament les anomena, arrogantment, “Tres lleis de Newton”. I quines seran aquestes lleis? Respectaràs la Mare Natura? Seràs bo amb la comunitat? Doncs no. La seva primera llei ve a ser que si no té força es manté quiet o camina recte (????). La segona també té tela: “Si tinc forces canvio de direcció”. I la tercera, la répànoiche: “Si m’empenyen, jo m’hi torno”. Déu n’hi doret. Doncs resulta que un psicòtic d’aquest calibre té amiguets: un tal Kepler i un tal Einstein (vaja, què original). El més demencial és que el Kepler TAMBÉ treballa amb el tema dels telescopis! I jo em pregunto, des quan Nova Orleans ha sigut el centre mundial de l’astronomia? Eh? Que m’ho expliquin, perquè em sembla que aquí algú està deixant volar la imaginació una mica massa. Juro per Déu que si l’altre, l’Einstein també es dedica als telescopis, tanco el llibre i s’ha acabat. Doncs bé. Per sort l’Einstein treballa d’oficinista... a Zurich ni més ni menys. Deu ser que els ha anat a visitar, suposo, de vacances. Les següents pàgines són totalment decebedores, amb més descripcions nocturnes de Nova Orleans. Stephen Hawking entra en detalls absolutament prescindibles, com ara de què estan fetes les estrelles que es veuen al cel de Nova Orleans.

Em salto els dos capítols següents, per repetitius i críptics. Vaig directament al capítol quatre: Big bang. Anem al tema jazzístic, que és el que ens interessa. Potser no hauria d’haver obviat dos capítols perquè ara hi surten nous personatges, un tal Roger Penrose i un tal (agafin-se fort) STEPHEN HAWKING. No dono crèdit. Pot ser que aquest paio sigui tan barrut de sortir a la seva pròpia novel·la com a personatge? Doncs sí, i no només això. Ell i Penrose descobreixen una big bang en un lloc molt allunyat de l’”univers” (sic) i la presenten al món fins que tothom l’accepta i es fa famosa. Deuen ser una mena de mànagers o productors musicals, imagino. Aquí començo a tremolar. L’autor es prepara per descriure com actua la big bang. A veure si, com a mínim, té una mica d’idea de jazz. Diu que al principi estaven concentradíssims i que hi havia una gran massa en un espai molt petit (una manera rebuscada de dir “un garito a rebentar”) i de cop i volta... una explosió gegant. (¡!) (¿?) Uns paios, des de Palomar, ni més ni menys, veuen aquesta explosió, com no podia ser d’una altra manera, AMB UN TELESCOPI! Ignoro completament el simbolisme del telescopi però crec rotundament que m’estic perdent quelcom. El que segueix és confusió. Després de l’atemptat la big bang es separa “en totes direccions” (sic). Encara que sembli increïble, després hi ha pàgines i més pàgines on s’insisteix un cop i un altre amb els telescopis. Del Newton i tota la colla, ni rastre. En canvi, per la cara, fa aparèixer una mena de tribu urbana o secta perillosa i secreta (suposo) anomenada els “quarks”. Explica l’autor quina relació hi ha entre aquests paios i la malaguanyada big bang? No. Només diu que els “quarks” són difícils de quantificar i quan se’ls enfoca amb llum marxen. Molt bé. Queda clar. Vetlladament està parlant del Ku Klux Klan. Són ells que van posar la bomba al garito on tocava la big bang? No, si encara al final tot farà sentit.

Aleshores Hawking, sense venir al cas, engega una subtrama romàntica forçada de totes totes. Ens comença a parlar de l’atracció irresistible entre dos “quarks” (però el molt astut no ens en diu els noms!). I, sorpresa! Tenim notícies de l’amic del Newton, el senyor Einstein. Escriu una carta des de Zurich dient que el temps és relatiu i la distància també i tots aquests tòpics d’enamorats. Però... de qui està enamorat? Del Newton? Doncs possiblement, perquè llavors Hawking ens parla del Newton, però només diu que el seu estat és de gravetat. Ha emmalaltit d’amor? Ni flowers. Sense donar més detall ens recorda que la big bang es continua separant cada cop més i que, tot i que és relatiu, es troben amb un mecànic, en Planck, que porta un taller que es diu “mecànica quàntica” amb un soci anomenat Heisenberg que, pel que sembla, no és bona peça, ja que en principi diu que tot és incert i és incapaç de dir on són els cotxes i a quina velocitat van. No cal dir que aquí ja renuncio a trobar-hi qualsevol mena de lògica a la novel·la. La curiositat per veure si l’amic Hawking és capaç de resoldre aquest desaguissé és més forta que la son. Torna a aparèixer l’Einstein, que aquest cop se’n va de vacances al desert de Nevada amb un noi (un xapero?) anomenat Oppenheimer. Al mig del desert fan proves nuclears. Newton, gelós, marxa al segle XVII, on troba feina a càrrec de la corona britànica i refà la seva vida. Einstein i Oppenheimer discuteixen al mig del desert perquè un diu que no vol jugar als daus amb Déu. Kepler, a la seva bola, mira pel telescopi les òrbites dels planetes sobre Nova Orleans. La big bang diu que un dia tornarà a ajuntar-se al mateix punt d’on van sortir i formaran un grup nou anomenat big crunch. Fi. I jo em pregunto, senyor Hawking big crunch, no seria més profitós per a la Literatura que vostè s’hagués dedicat a la petanca paralímpica?

18 comentaris

Retorn del fill pròdig de l'SGAE

Senyor Salvadó:

Bentornat a aquesta, la seva Ítaca, d’on mai no hauria d’haver marxat. M’omple de joia veure que torna al meu costat tot i que m’entristeix (bastant) que aquest retorn sigui autista. Ni una sola paraula de conhort, ni un sol mot dedicat al seu col·lega Perelló, qui tant l’ha enyorat, fill de la grandíssima perra! La Literatura torna a engegar-se. Ja només falta el peus-d’ànec del senyor Orteu per tal que puguem tornar a TRES, el novel·lot que ens traurà del ninguneig .

0 comentaris

14 de setembre 2005

HISTÒRIA DE LA SGAE (XIV): "ELS CONTES PER A NENS"

© Gabriel Salvadó MMV

El gripau Vicenç a "Les històries del Bosc".

ELS CONTES PER A NENS

Un dels escàndols més grans en el món editorial és la literatura infantil. Contes escrits per a un públic molt jove i fàcilment influenciable són pretesament educatius i promouen uns valor hipòcrites sobre la vida. A "Les històries del Bosc", per exemple, els nens poden llegir les aventures del gripau Vicenç, la rateta Emília i el talp Cosme, que viuen en harmonia en el seu bosquet pacífic i acollidor. En una d'aquestes històries la rateta Emília juga amb el talp Cosme a la petanca mentre el gripau Vicenç ensenya l'abecedari al ratet Josep Maria. No hi ha violència ni comunisme, sinó lliçons d'amor i "savoir faire". Però quan els lectors d'aquests contes arriben a l'adolescència, es troben que la vida està plena d'obstacles i de violacions en massa.

© Gabriel Salvadó MMV

El gripau Vicenç a l'Institut Francesc Macià de Cornellà.

Així, mentre la SGAE continua gestionant els drets d'autor d'aquestes històries, un jove va haver de disseccionar el gripau Vicenç a l'Institut Francesc Macià de Cornellà. ¿És així, com educa la SGAE els nostres nois?
1 comentaris

12 de setembre 2005

HISTÒRIA DE LA SGAE (XIII): "LES PUTES"

© Gabriel Salvadó MMV
Pressumpta puta.



LES PUTES



El dia 12 de setembre, a la pàgina 29 del conegut diari barceloní "La Vanguardia", hi havia una entrevista amb la dona Sihem Habchi, que és vicepresidenta del moviment franco-feminista "Ni putes ni soumises". La pressumpta periodista Maricel Chavarría li fa unes quantes preguntes amb la finalitat de que la dona entrevistada afirmi que cal il·legalitzar la prostitució, sense sortir-se'n. Primer li fa la següent: "¿Qué opina usted respecto a prohibirla o legalizarla?", i veient que no li contesta exactament el que vol sentir, li torna a preguntar: "¿Una sociedad que legaliza la prostitución refleja un vacío en la igualdad de sexos?". Llavors la dona Sihem contesta: "Lo que no puede ser es que las mujeres acepten este como un trabajo cualquiera: es la mercantilización del cuerpo."
És un diàleg brillant, però la qüestió sobre si cal o no legalitzar la prostitució, que es deixa de banda, no és poca cosa, tenint en compte les noves tecnologies que podrien perjudicar seriosament el futur de les putes, tal com passa amb la malmesa indústria discogràfica o audiovisual. L'accés a internet ha facilitat l'ús del sexe de manera fraudulenta, i algú hauria de fer una estadística sobre l'augment de les masturbacions pirates i contactes de baix preu entre persones que fan perdre milions d'euros a tot el món. I per això algú hauria de proposar un cànon sobre les tovalloletes que es llencen, la crema hidratant i altres productes. Perquè si no legalitzem les coses l'economia sexual pot patir un revés que sentenciaria de mort les putes tal com les coneixem avui en dia.

5 comentaris

11 de setembre 2005

La maledicció del pallasso

Pensava compartir amb tots els lectors d'aquest estimable blog un post ben divertit, ple d'enginy i de fotografies de subnormals, però quan em disposava a fer-ho m'ha passat quelcom estrany: com si sortís del meu cos i em veiés a mi mateix des de l'altra punta de l'habitació, allà on col·loco els envasos de plàstic buits. Llavors he vist un paio pàl·lid, en calçotets, segut davant l'ordinador amb la panxeta fent-li bossa. I m'ha fet molta pena. Sobretot perquè era jo mateix.

M'he adonat que estava trist, que no tenia cap ganes d'escriure coses divertides sobre deficients. M'he sentit trist perquè fa mesos que els ectoplàstics Orteu i Salvadó no fan cap pel nostre blog. Bé, el zoquet senyor Salvadó sí, per posar-hi uns enllaços a altres pàgines seves.

M'he sentit trist perquè fa dies que no veig la meva senyora, principalment perquè tinc molta feina i, en part, perquè vam tenir una discusió monumental.

M'he sentit trist perquè l'altre dia em van donar una notícia francament desagradable sobre una persona que estimo.

I per això m'ha fet pena veure un paio pàl·lid i en calçotets, amb el cigarret a la boca, maleïnt interiorment el món i sa puta mare.

El paio segut davant l'ordinador ha vist un comentari al seu blog:

"Senyor Perelló, per llegir coses culturals ja tenim altres blogs. A vostè el volem tal com és. No fa falta que aparenti el que no és".
Llavors m'he acostat al paio en calçotets. En veure'm s'ha espantat. Li he dit: "No aparentis el que no ets" i ell, no gaire inspirat, m'ha preguntat: "I què sóc?". Li he passat la mà pel cabell i tots dos ens hem sentit francament violents, sobtadament fent el gai.
Vesti la giubba e la faccia infarina.
La gente paga e rider vuole qua.
E se Arlecchin t'invola Colombina,
ridi, Pagliaccio... e ognun applaudirà!
Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto;
in una smorfia il singhiozzo e'l dolor...
Ridi, Pagliaccio, sul tuo amore in franto!
Ridi del duol t'avvelena il cor!
14 comentaris

10 de setembre 2005

El poder infinit dels imbècils

Tinc a les meves mans el número 32 (de l'edició digital) de la publicació de referència Paper de Vidre. La sempre incisiva Teresa Borque ens parla, al seu article, de la cèlebre versió de La guerra dels mons que va radiodifondre l'inefable Mercury Theatre d'Orson Welles el 30 d'octubre de 1938. Conclou l'autora:
Dos temores quedaron constatados a partir de entonces: el poder infinito de los mass media y la falsa seguridad del mundo desarrollado, aparentemente blindado contra las amenazas externas.
Bé. Discrepo contundentment de mrs. Borque, que s'apunta al tòpic chauviniste llargament repetit pels professionals de la comunicació.

En primer lloc hi havia diverses evidències que demostraven que es tractava d'una ficció. Qui vulgui sentir la gravació completa ho pot fer aquí. Això només constataria un poder infinit, i no el dels mass media: el poder infinit de la credulitat d'alguns imbècils ignorants.

En segon lloc, la repercussió directa i real del programa no es pot demostrar, més enllà de les trucades que van rebre tant la ràdio com les comissaries de policia. El que va passar és que els mateixos mass media van magnificar-ne les repercussions els dies posteriors perquè la notícia tenia ganxo. Els titulars catastrofistes i exagerats dels diaris van fer famosa aquella emissió a posteriori. És a dir, el que es va demostrar és el poder infinit dels mass media per caure en el sensacionalisme. És molt diferent dir que el programa d'Orson Welles va constatar el poder infinit dels mass media o dir que la repercussió que li van donar els mass media posteriorment és el que realment va constatar el poder infinit dels mass media.

Però a la reflexió de mrs. Borque hi ha una altra afirmació poc rigorosa. Costa de creure que al període d'entreguerres, amb els efectes de la Gran Depressió del 29 encara cuejant, el món desenvolupat gaudís de "falsa seguretat" o que estigués "aparentment blindat contra les amenaces externes".

Després, l'autora enllaça aquestes reflexions amb una altra igualment taxativa:
Al-Qaeda es una organización que ha sembrado el terror en el seno de la cotidianeidad occidental sirviéndose de la espectacularidad de los medios de comunicación que nos son propios.
Abans de fixar-me en el contingut d'aquesta frase m'agradaria fer notar que no entenc què vol dir això de "medios de comunicación que nos son propios". De qui són els mitjans? Al Qaeda té un mitjà de comunicació propi? O és que l'autora insinua que el terrorisme no ha de repercutir en els mass media?

El terrorisme va entendre abans que ningú allò de que "el mitjà és el missatge". Una bomba no només és una bomba sinó una campanya publicitària multimèdia espectacular per se. Atreu l'atenció immediatament per raons òbvies. En canvi, els mass media li fan una publicitat gratuïta extraordinària. Un gos mossegant un home no és notícia; un home que mossega un gos sí que ho és. Que no hi hagi un atemptat no és mai notícia, excepte quan la norma és que constantment hi hagi atemptats (Bagdad, Getxo als anys 80...).

Els mitjans de comunicació de masses, com qualsevol altre tipus d'"altaveu" tenen la tendència a amplificar només l'estridència, la dissonància, les freqüències extremes. Com qui du la música a tot volum al cotxe amb les finestres abaixades; què escolta, normalment? La Gasolina o el relaxant cant de les balenes de Puerto Madryn? Jo diria que La Gasolina. I encara hi ha vianants que, en sentir aquesta estridència, no només l'accepten sinó que s'hi afegeixen taral·lejant-la. És a dir, igual que hi ha "altaveus" també hi ha "imbècils" que se'ls escolten.
5 comentaris

Solució al dèficit sanitari

El dèficit de la financiació sanitària té solució. I la solució és la solidaritat.

Les malalties cardio-vasculars són la principal causa de mort en població adulta a Espanya. El sedentarisme, l'obesitat, l'hipertensió i l'alt índex de colesterol són extraordinaris trampolins cap a l'atac de cor o altres malalties que, pel que intueixo, al govern i a l'opinió pública no els semblen alarmants. Si no, no entenc perquè no s'exigeix un impost sobre tot el que pugui causar alguna d'aquestes dolències, com passa amb el tabac.

Des fa anys el tabac té un impost que, en ocasions, suposa el 80% del preu del producte. Cada increment dels impostos del tabac és aplaudit per la ciutadania responsable. Segons el ciutadà mig, els fumadors han de pagar el que costa el tractament de les malalties que generen. Bé. Estic esperant que m'arribi el càncer per poder gaudir de la murterada de diners que he anat donant al sistema sanitari i que, confio, es tradueixi en màquines avançadíssimes i caríssims tractaments de quimioteràpia. Això o, com a mínim, que m'atengui una doctora en top less.

Per això penso que no només els fumadors mereixem del plaer de ser solidaris. Hi ha nombrosos grups de risc que també haurien d'anar fent un raconet per pagar els seus tractaments a la sanitat pública: els sedentaris, els hipertensos, la gent amb el colesterol alt...

Modestament, proposo un impost de gravi els sofàs (per la seva relació amb el sedentarisme), la pastisseria industrial, els menjars greixosos i la carn vermella (per la seva relació amb el colesterol) i, entre d'altres, la televisió (perquè pot provocar hipertensió). No cal que d'entrada l'impost representi el 80% del total. Seria una bestiesa: el pot de fabada asturiana passaria de costar 2€ a 10€, o un sofà normalet d'IKEA, de 300€ a 1500€.

Quan vaig al metge sovint em sorprén no trobar-hi cues de fumadors cancerosos col·lapsant la sala d'espera. En canvi hi ha gran quantitat de dones de mitjana edat que, a primera vista, un podria catalogar d'hipocondríaques. Es podria taxar la condició de dona de mitjana edat, també.

Hi ha molt terreny on encara podem demostrar la solidaritat, amics.

Alguns potser ho trobaran exagerat, però, per posar un exemple, els CDs ja porten un impost (perquè poden provocar pirateria). Bé, alguns hi estan en contra perquè els sembla un robatori descarat. Jo els considero uns insolidaris.
4 comentaris

01 de setembre 2005

Diagnòstic

La meva doctora homeòpata em diu que puc estar tranquil, que no tinc símptomes greus d'homosexualitat més enllà de l'amaneració pròpia de les persones sensibles.

La meva doctora homeòpata porta bata blanca i em dóna confiança. Té el diploma universitari penjat a la consulta, al costat de l'horòscop xinès i d'un mapa energètic de la planta dels peus.

La meva doctora homeòpata m'escolta sense presses i em posa un CD amb càntics dels innuits i sons new age mentre m'atén.

La meva doctora homeòpata m'ha receptat uns comprimits d'oscilococilum i m'ha dit que llegeixi PHP a fondo i que en pocs dies els temors i els nervis s'esvairan.

Em sembla que estimo la meva doctora homeòpata.
8 comentaris

Sensibilitat i profunditat

Com que no tinc temps ni ganes d'escriure però tampoc no vull decebre els milers de centenars de lectors d'aquest estimable blog, copio un poema, per la cara, que veig que "es porta" molt i que dóna prestigi.

Lamentablement no tinc la versió original en portuguès del poema. Sé que això em donaria bonus, però què hi farem...



(...)

¡No me cojáis del brazo!
No me gusta que me cojan del brazo. Quiero ser solo.
¡Ya he dicho que soy solo!
(...)



Francisco Pessoa
LISBON REVISITED (1923)
11 comentaris