10 de setembre 2005

El poder infinit dels imbècils

Tinc a les meves mans el número 32 (de l'edició digital) de la publicació de referència Paper de Vidre. La sempre incisiva Teresa Borque ens parla, al seu article, de la cèlebre versió de La guerra dels mons que va radiodifondre l'inefable Mercury Theatre d'Orson Welles el 30 d'octubre de 1938. Conclou l'autora:
Dos temores quedaron constatados a partir de entonces: el poder infinito de los mass media y la falsa seguridad del mundo desarrollado, aparentemente blindado contra las amenazas externas.
Bé. Discrepo contundentment de mrs. Borque, que s'apunta al tòpic chauviniste llargament repetit pels professionals de la comunicació.

En primer lloc hi havia diverses evidències que demostraven que es tractava d'una ficció. Qui vulgui sentir la gravació completa ho pot fer aquí. Això només constataria un poder infinit, i no el dels mass media: el poder infinit de la credulitat d'alguns imbècils ignorants.

En segon lloc, la repercussió directa i real del programa no es pot demostrar, més enllà de les trucades que van rebre tant la ràdio com les comissaries de policia. El que va passar és que els mateixos mass media van magnificar-ne les repercussions els dies posteriors perquè la notícia tenia ganxo. Els titulars catastrofistes i exagerats dels diaris van fer famosa aquella emissió a posteriori. És a dir, el que es va demostrar és el poder infinit dels mass media per caure en el sensacionalisme. És molt diferent dir que el programa d'Orson Welles va constatar el poder infinit dels mass media o dir que la repercussió que li van donar els mass media posteriorment és el que realment va constatar el poder infinit dels mass media.

Però a la reflexió de mrs. Borque hi ha una altra afirmació poc rigorosa. Costa de creure que al període d'entreguerres, amb els efectes de la Gran Depressió del 29 encara cuejant, el món desenvolupat gaudís de "falsa seguretat" o que estigués "aparentment blindat contra les amenaces externes".

Després, l'autora enllaça aquestes reflexions amb una altra igualment taxativa:
Al-Qaeda es una organización que ha sembrado el terror en el seno de la cotidianeidad occidental sirviéndose de la espectacularidad de los medios de comunicación que nos son propios.
Abans de fixar-me en el contingut d'aquesta frase m'agradaria fer notar que no entenc què vol dir això de "medios de comunicación que nos son propios". De qui són els mitjans? Al Qaeda té un mitjà de comunicació propi? O és que l'autora insinua que el terrorisme no ha de repercutir en els mass media?

El terrorisme va entendre abans que ningú allò de que "el mitjà és el missatge". Una bomba no només és una bomba sinó una campanya publicitària multimèdia espectacular per se. Atreu l'atenció immediatament per raons òbvies. En canvi, els mass media li fan una publicitat gratuïta extraordinària. Un gos mossegant un home no és notícia; un home que mossega un gos sí que ho és. Que no hi hagi un atemptat no és mai notícia, excepte quan la norma és que constantment hi hagi atemptats (Bagdad, Getxo als anys 80...).

Els mitjans de comunicació de masses, com qualsevol altre tipus d'"altaveu" tenen la tendència a amplificar només l'estridència, la dissonància, les freqüències extremes. Com qui du la música a tot volum al cotxe amb les finestres abaixades; què escolta, normalment? La Gasolina o el relaxant cant de les balenes de Puerto Madryn? Jo diria que La Gasolina. I encara hi ha vianants que, en sentir aquesta estridència, no només l'accepten sinó que s'hi afegeixen taral·lejant-la. És a dir, igual que hi ha "altaveus" també hi ha "imbècils" que se'ls escolten.

5 Comentaris:

Anonymous Macias Pajas diu...

Senyor Perelló, per llegir coses culturals ja tenim altres blogs. A vostè el volem tal com és. No fa falta que aparenti el que no és.

Afectuosament,

11 de setembre, 2005 12:07  
Anonymous "el culito" diu...

Em recorda aquella temporada que queien trossos de gel del cel. Per un moment vaig pensar que s'havien invertit els papers, o sigui la gent prenent el pèl als mitjans de comunicació (que hi van caure de plè). De totes maneres la desinformació creada pel periodisme és una broma només, són uns aficionats comparats amb els veritables mestres de la manipulació psicològica: els publicistes.

11 de setembre, 2005 15:24  
Blogger Nikochan diu...

I què me'n diuen de l'efecte 2000? I de l'Euro? I de la farmacèutica d'Olot?

11 de setembre, 2005 22:08  
Blogger Biel Perelló diu...

Senyors "el culito" i Nikochan:

potser el més greu no és la credulitat de les masses, sinó l'estultícia dels que, teòricament, tenen estudis, són cultes, bla, bla, bla...
Els recomano l'article de "Paper de vidre" de l'autora en qüestió. Si hi troben un bri d'intel·ligència, comuniquin-m'ho.

--------
Senyor Pajas:

Ja m'encasella? Tan aviat? Si no fa ni un any que vam engegar el blog!
No vull esdevenir una mena de King África de l'internet, repetint sempre la mateixa melodia.

12 de setembre, 2005 01:14  
Anonymous TERESA BORQUE diu...

Hola,

Sóc l'autora en qüestió. M'ha encantat veure que com a mínim alguna de les coses que un escriu provoquen cert debat inteligent. Encara us donaré més la raó si us dic que la meva professió és precisament el periodisme televisiu i que, per tant, el "chauvinisme" del que parles em cau a mida. Si alguna cosa conec són els mitjans de comunicació. És veritat que els mass media, com els he anomenat, fan sensacionalisme moltes vegades i exgeren els efectes reals que un fet va tenir sobre la societat. Però en el cas de Welles que conec prou bé, estic segura que ell va buscar aquest efecte abans que els mitjans s'en fessin ressó de les conseqüències de l'emissió. A més d'escoltar el programa original cal tenir present el com es va emetre aquest programa. Al principi, el guió avisa que allò és una ficció però és que aquesta part del guió s'emet en moment de mínima audiència ja que altre emissora està fent el programa més escoltat d'aquella franja horària. Welles fa coincidir el principi de la ficció de "La guerra de los mundos" amb el final del programa de la competència. Quan va acabar, i abans que els mitjans s'en fessin ressó de "l'impacte" que va tenir, la policia va anar a l'estudi a confiscar tots els guions de "La guerra de los mundos". D'això s'en diu tenir poder. I amplio el concepte al fet que molts coneixen la realitat del món que els mitjans volen que tinguin. El que els mitjans no expliquen no sol existir per la majoria i certa minoria. D'això s'en diu poder infinit.

D'altra banda, efectivament Al Qaeda té el seu mitjà de comunicació i és la televisió de Qatar "Al Jazzeera". I com dius, el terrorisme sap cridar l'atenció i fer-se servir de l'espectacularitat però un tret al cap no és el mateix, en aquest sentit, a unes torres bessones desplomant-se. No ho creus així? Si no hagués televisió, em pots assegurar que aquell atemptat tindria el mateix significat?

Em sembla d'un ingenu gairebé ignorant despreciar la credulitat de la majoria dels "imbècils". Ja m'explicaras quina és la teva font d'informació que et permet construir una imatge del món tan independent i verídica.

Per últim, crec que no parlava d'una falsa seguretat dels anys 20 però tot i així et recordo que la majoria de la classe benestant alemanya com els Estats Units -per enumerar dos casos- no sospitaven de fins a quin punt les idees d'un extremista com Hitler els anava a esquitxar. Tampoc, dècades després, els americans no s'imaginarien un atac frontal dins de les seves fronteres ni nosaltres una matança indiscriminada en una estació de tren. Perquè nosaltres, els del món occidental, quan sentim a parlar de "por a perdre la vida pel carrer en qualsevol moment" pensem en Isarel i quan sentim a parlar de pandèmies pensem en Àfrica. D'això s'en diu falsa seguretat.

Em venia de gust aclarir algunes qüestions d'aquest article i us convido que continueu llegint "Paper de vidre". Aprofito per recomenar-te alguns articles anteriors, que reconec estan millor escrits i reflexionats, i a aquè continuïs buscant aquesta "brizna de inteligencia" en la meva persona.

02 de novembre, 2005 17:39  

Publica un comentari a l'entrada

<< Principal