31 d’octubre 2005

La idea cadàver

Tinc la convicció que les idees circulen en parelles, com els mitjons. Quan tinc una idea que em sembla brillant immediatament surt algú i se m’avança. És a dir, que tots dos vam tenir la mateixa idea aproximadament al mateix temps. No m’ha passat una ni dos ni tres vegades. M’ha passat moltes vegades.

L’últim cas sagnant me’l vaig trobar dissabte. Vaig anar al cinema a veure el drama musical La novia cadáver (The corpus bridde) i, en una escena concreta, em van caure els testicles al terra i els ulls se’m van omplir de llàgrimes. Per què? A l’escena un grup de morts ressusciten i es troben amb els vius. En un primer moment tothom s’espanta fins que els vius comencen a reconèixer els parents difunts.

Aquesta mateixa idea em va venir al cap fa temps i pensava fer-ne quelcom algun dia. M’havia documentat sobre el nombre d’enterraments fets a Barcelona els últims 100 anys, sobre el PIB generat pels barcelonins i volia demostrar que la resurrecció dels morts no faria res més que ensorrar l’Estat del Benestar. Això se’m va acudir veient l’excel·lent drama musical Thriller de Michael Jackson. Recordem que l’acció del drama musical transcorre en un poblet on, sobtadament, ressusciten els difunts enterrats al cementiri. Era dêcàlàix que, un cop superat l’ensurt inicial, els morts i els vius es reconeixerien i es sentirien profundament emocionats per retrobar-se i lleugerament avergonyits per haver causat por i per haver sentit por, respectivament.

Però, i després? Què se’n faria de tota aquella gentada? D’aquells nouvinguts? Haurien de “viure” a algun lloc. S’haurien de guanyar la “vida”. Els nens morts vius haurien d’anar a escola, els joves haurien de treballar, els vells (la majoria dels morts, presumiblement) haurien de rebre pensions i gaudir d’una vellesa digna.

Si això passés a Barcelona suposaria un desafiament colossal a la capacitat multicultural i mestissa de BCN-) posa’t guapa.

És a dir, una població d’uns 2 milions d’habitants, calculem, passaria ipso facto a tenir-ne més del doble, amb la qual cosa els serveis socials quedarien instantàniament desbordats. La vivenda pujaria de preu estratosfèricament, a causa de l’espectacular demanda. Hi hauria un boom del totxo. És de preveure que molts dels morts haurien de treballar al sector de la construcció. Els menys afortunats quedarien a l’atur i haurien de rebre subsidis. La saturació a les escoles seria un problema, ja que un gran nombre dels ressuscitats serien nens, segons les dades demogràfiques de mortalitat infantil dels últims cent anys.

El problema de la immigració quedaria eclipsat per l’aparició de ghettos d’ultramorts. La sanitat pública entraria en una espiral autodestructiva que no es podria solucionar ni triplicant el preu del tabac. La pressió fiscal a la què es veuria sotmesa la població activa per tal de mantenir el sistema de pensions seria tremenda. La xarxa de transports públics seria ridículament insuficient.

Etc.

Per això quan vaig veure l’escena de la pel·lícula on un noiet reconeix el seu avi entre la munió de zombis la mandíbula se’m va desencaixar, vaig veure clar que quan tinc una idea algú altre a l’altra punta del món també la té i que, la propera vegada he de ser més ràpid.

25 comentaris

28 d’octubre 2005

Falsos rumors de la TV

No sé si algun cop he dit que, gràcies a Déu, tinc la feina més meravellosa i fantàstica del món: la feina de treballar a la televisió.

Segurament els fidels lectors i el públic en general sentiran enveja per no poder accedir a aquest món de glamour al qual jo sí tinc accés il·limitat. Per això la gent del carrer s’inventa històries i patranyes amb l’únic objectiu de desacreditar els professionals que treballem a la tele. Per això ha arribat el moment de desmentir, amb coneixement de causa, alguns rumors malvats sobre els meus companys de professió.

-Josep Cuní no té un braç ortopèdic.

-Àngel Casas no té cap pòster de Franco al seu despatx.

-Miquel Calçada no va morir en accident durant la gravació d’un programa.

-Carles Francino no és propietari de la granja de micos de Camarles.

-Àngels Barceló no espanta els conductors en un revolt solitari.

-Josep Maria Benet i Jornet no lloga habitacions a magribins.

-Ramon Colom no va comprar cap gos a la Xina que resultés ser una rata.

-Mari Pau Huguet no ha robat mai cap ronyó a ningú.

6 comentaris

24 d’octubre 2005

PERDÓNENME

Entiendo el catalán, pero me expreso mejor en castellano, de modo que les ruego me permitan hacerlo así.
Conozco Cataluña desde hace más de mucho tiempo y sé que es una tierra de contrastes, por lo que hay que ir con tiento. Por ejemplo, se ha hablado mucho estos días del Premio Planeta y todas esas cosas, y se le ha reprochado a Maripau que escribiera en castellano su libro, cuando es sabido por todos que en catalán no habría podido conseguir el premio. Cosas así me consternan, porque nunca se cuestionan cosas como que Ramon Pellicer se pasara al catalán cuando dejó el Canal Plus, o que incluso Mercedes Milá hablara en autónomo en un programa que hizo en TV3. Tengo entendido que incluso personas no catalanas han dicho algunas palabras o frases utilizando la lengua catalana, algunos libremente, y otros sin duda coaccionados por la presión de los dirigentes de la emisora o por miedo a represalias hacia sí mismos o hacia sus familias. Me vienen a la memoria los casos, por ejemplo, de Emilio Gutierrez Caba, Paz Padilla, Paula Vázquez o incluso personas de buena familia, como el Rey.
Por lo tanto espero no molestar a nadie, y si alguna persona no entiende algo yo le diría que visite el siguiente
enlace que es de mucho provecho y mal no le ha de hacer.
Bien, el caso es que yo quisiera recomendarles un videoclub. Se llama "Grama" y se encuentra en la calle Urgel. No es gran cosa, pero disponen de películas importantes de todo tipo, nuevas y antiguas, como "Demolition man" o "Dirty dancing". Y para los que quieran algo más intelectual yo les aconsejaría "Manhattan", de Woody Allen.
9 comentaris

23 d’octubre 2005

Història AUTÈNTICA de l'SGAE (I)

El final d'ETA

L'Ertzaintza busca una pantera en una pineda a prop de l'hospital biscaí de Gorliz (El Periódico de Catalunya)

Ja sabíem que el club terrorista ETA està en franca decadència des que va contractar els serveis de Josep Lluís Carod Rovira. Els últims atemptats ja no havien tingut com a objectiu persones, militars o automòbils, sinó matolls, papereres i coses estúpides. El que és sorprenent és que davant la manca de nous adeptes, d'una autèntica pedrera, hagin de recórrer a animals salvatges i protegits per l'UNESCO com les panteres per dur a terme els seus actes detestables.

Doncs no saben el que els vindrà a sobre! En aquesta societat del benestar les vides humanes no tenen cap valor; en canvi la gent s'indigna de forma turbulenta i organitzada per defensar causes de sèrie B, com l'alliberament de la dona, els casaments unisex, el bullying, el mobbing i els drets dels animals.

La fi d'ETA no arribarà a través de la pressió policial o de les negociacions polítiques sinó gràcies a feministes irades o ecologistes agressius.
6 comentaris

19 d’octubre 2005

HISTÒRIA DE LA SGAE (XX): "LES FRÍGIDES"

© Gabriel Salvadó MCMXCIX
Charles Baudelaire


LES FRÍGIDES
Al magnífic article de Maricel Chavarría “A la ‘superwoman’ no le apetece el sexo”, aparegut a La Vanguardia el dilluns 17 d’octubre, l’autora insisteix en el seu tema predilecte, és a dir, les dones i les seves mancances. En aquest article afirma que a la que ella anomena “superwoman” (és a dir, una dona que vol fer massa coses) li han pasat les ganes de sexe. Sobretot a les casades (“Según un estudio británico, las casadas o con pareja presentan mayor tendencia a tener problemas sexuales... ¿A quién le extraña?”). Cito coses que cita ella: “Su falta de interés por el sexo indica a menudo que están quemadas e insatisfechas en muchos aspectos de su relación”, “otra cosa es que lo que encuentras cada noche en tu cama no sea lo que esperabas” (Paula Sardelli). En definitiva, la dona està patint un canvi. No feia ni quaranta anys que havia descobert la seva sexualitat gràcies als anticonceptius, i ja l’ha perduda. Li ha durat poc, i segons sembla és per culpa de les exigències de la societat (“Al cansancio de la superwoman y al desencuentro de la pareja hay que añadir un tercer elemento decisivo: la cultura de la imagen. El sexo está de moda. Y también sus exigencias estéticas.”). I això és bo.
Els homes també han patit canvis socials, i sovint això s’ha traduït en producció artística. Al segle XIX, la crisi de la masculinitat va desembocar en el dandysme, i gràcies a això vam tenir Baudelaire i grans canvis favorables per a la cultura i la civilització occidental.
Per això no ens hauríem de preocupar gaire si la dona també pateix algun moment d’impasse, ja que això ja està comportant millores a la cultura. Alguna cosa s’està movent que ha permès que la Maria de la Pau Janer guanyi el Premi Planeta. És el començament i hem de ser optimistes.
9 comentaris

13 d’octubre 2005

HISTÒRIA DE LA SGAE (XIX): "ELS BLOGS"

© Gabriel Salvadó MMV
"Canarious, the killer", molt popular als països de la Commonwealth.

ELS BLOGS



Els últims trenta-cinc anys s'ha constatat un augment de l'ús d'internet que com a mínim fa pensar. Uns estudis de la Commonwealth demostren que un de cada diversos menors d'edat té accés a la xarxa, i el que és més preocupant: la fan servir. L'estudi també destaca un fenomen que va en alça i que preocupa a pares i mestres: els blogs. Els adolescents, i fins i tot els nens, han descobert una manera de penjar a la cosa intangible els seus pensaments i vivències particulars, deixant-los en quaderns virtuals a la vista de tothom. Hi escriuen coses íntimes que normalment no interessen als altres, i escrits barroers sobre temes indeterminats. Com que als blogs els lectors hi poden deixar els seus comentaris, sovint s'esdevé que es barallen entre ells i la cosa fa riure o bé plorar o bé res. Els pares i els mestres es reuneixen en centres d'assisstència per navegar junts per internet i llegir algunes de les coses que hi posen els que podrien ser els seus fills o nebots, però també els seus esposos o germans, ja que la cosa s'ha anat estenent fins a afectar també algunes persones adultes i sensibles.
Aquest fenomen fa que els especialistes en coses indeterminades es plantegin uns sèrie de qüestions. ¿Fins a quin punt és legal la difusió de coses a sac? ¿De quins temes parlen? ¿Per què no parlen amb els seus amics per comptes de penjar-ho a la vista de tots? ¿Quines són les causes de que hi hagi desgraciats que se sentin tan sols? ¿Com es fa un blog?
Els nens, i els que no ho són tant, han descobert en els blogs una manera de conviure sense tenir contacte físic ni haver-se de mirar a la cara. I també una manera de compartir coses estúpides com ara fotos, escrits íntims i xorrades d'aquestes, al mateix temps que senten que formen part d'un mateix grup, tenint referents comuns com ara pel·lícules de moda o música pop. Un exemple alarmant per la seva violència són les aventures del mixonet Canarious, que il·lustren aquest capítol.

5 comentaris

11 d’octubre 2005

HISTÒRIA DE LA SGAE (XVIII): "UNA DESGRÀCIA"

© Gabriel Salvadó MMV

Wallace & Gromit a "L'assumpte de la cadira", 2005

UNA DESGRÀCIA



Sembla ser que un incendi a Aardman Animations ha destruït una quantitat important del material que s'havia fet servir per a les pel·lícules de "Wallace & Gromit". No crec que en Nick Park, el que se'ls va inventar, rebi una pensió vitalícia de la SGAE com la vella Bardem, entre d'altres coses perquè ha demostrat que és capaç de treballar, com les persones honrades. Per altra banda, tot i que s'ha perdut molt de material, sortosament la crema ha arribat en un bon moment, ja que l'última pel·lícula ha estat al lloc número u als Estats Units, i perquè està a punt d'estrenar-se'n una altra joia: "L'assumpte de la cadira", en primícia en aquest blog.

1 comentaris

10 d’octubre 2005

Quaderns de pedagogia

L’hòstia racional

Un dels dubtes principals que es presenta davant el pare modern és “com educo el meu fill?”. Aquesta és una qüestió delicada, ja que l’estat estalinista en què vivim pretén substituir-nos en l’educació correcta dels nostres fills.

L’hòstia ha estat present en la pedagogia clàssica des dels temps de les grans cultures. Els grecs (ostyon, klathayotos) o els romans (vademecum) n’eren ferms defensors. Recordem que en moltes d’aquestes cultures els pares tenien dret sobre la vida del fill mentre fos menor d’edat.

Gràcies a Déu la societat ha evolucionat i hem passat del pensament místic i màgic a l’observació empírica i cartesiana. Per tant, observem:

Pensi en persones del seu entorn a qui els pares van fotre algun clatellot de petites. Hi ha alguns que avui en dia són tarats i d’altres que no ho són.

Pensi en persones del seu entorn a qui els pares NO van posar mai la mà a sobre de petites. TOTS són tarats.

És a dir, el pensament científic ha de descartar la no-violència com a eina pedagògica ja que només condueix a la tara (tharas).

En canvi observem que l’hòstia no és sinònim d’èxit pedagògic. Guardem els cinturons, de moment.

En què s’ha de basar, llavors, la ratio hòstia-èxit? En la reflexió. Introduïm aquí el concepte d’hòstia reflexiva.

Què és l’hòstia reflexiva? Molt senzill. És l’hòstia de caràcter pedagògic que s’imparteix com a conseqüència coherent del fet educatiu. És l’hòstia que sorgeix com a conseqüència de la serena meditació. Mai en calent. Mai com a resposta irracional rabiosa. L’hòstia pedagògica ha de fer més mal a l’emissor que al receptor, per entendre’ns. En cas de dubte, eviti l’hòstia. En cas que hi hagi una altra opció, eviti l’hòstia. L’hòstia reflexiva ha de servir de reforç condicionant. Ha de ser la conseqüència clara d’un binomi estímul-resposta, per tal que el nen entengui perfectament que si A llavors B. Per exemple, si el nen trenca quelcom a una botiga (A), hòstia (B).

Esperem que serveixi de guia per als pares nouvinguts.

Recordi:

1. l’hòstia és una eina preciosa. No la deixi abandonada ni la malgasti amb un ús excessiu.

2. el problema no és un pare que pega un fill sinó un pare IMBÈCIL i que no pensa.

6 comentaris

07 d’octubre 2005

Em poso profund

Quan era petit, als exàmens, utilitzava el conegut truc de, fos quina fos la pregunta, fer-m’ho venir bé per parlar del tema que dominava. Posem per cas que l’examen era d’Història i la pregunta era sobre el descobriment d’Amèrica. Jo no tenia ni idea de com havia anat tot plegat però, en canvi, havia estudiat l’art barroc. El repte consistia en aconseguir parlar del barroc i que semblés que estava parlant del descobriment d’Amèrica. I em funcionava. Amb el temps vaig anar perfeccionant l’estratègia. El dia abans de l’examen m’aprenia dues o tres dates importants i un parell de cites ampul·loses. D’una forma o d’una altra, les col·locaria al paper.

A la facultat vaig arribar a un nivell de virtuosisme notable i progressivament m’arriscava amb conceptes cada cop més allunyats de la matèria. Per a un examen de Redacció Periodística memoritzava una fórmula química, conceptes de biologia i una frase de Richard Nixon. Per a un de Comunicació de Masses, fonaments de l’astronomia Inca i les millors plusmarques de Mèxic ’68.

I continuava funcionant.

Al llarg dels anys, sense saber-ho, m’havia fet autodidacta de la retòrica.

Inevitablement he acabat escrivint guions de televisió

Però això no és important. És només un record que m’ha vingut al cap aquest matí mentre pensava si la professió ha condicionat la meva manera de pensar o si, tal com crec, la meva forma de pensar ha condicionat la meva professió.

L’altre dia, al Saló de lectura, l’atractiu Joan-Daniel Bezsonoff (a qui no coneixia), repetia un tòpic força conegut: més o menys que la gent amb una vida interessant no escriu, justament perquè té una vida interessant per viure. No hi estic totalment d’acord, però em va dur a pensar que escriure, en el meu cas, és una conseqüència d’adaptació al medi.

Igual que, de petit, als exàmens, la necessitat feia que m’empesqués formes astutes de transformar coneixements minsos i aïllats en coneixements vastos i generals, de gran, m’he vist impulsat a transformar el dolor, el fracàs i altres vivències en la meva forma de guanyar-me la vida.

Quan em passa una desgràcia, quan em donen una mala notícia, fins i tot quan el món em cau a sobre, no sé reaccionar d’una altra manera: m’obsessiono pensant com ho expressaré en un paper, de forma maquillada. Serà un post? Serà al nostre novel·lot TRES? Serà un guió de molta rissa?

18 comentaris

03 d’octubre 2005

Actes festius contra l'Estatut

Dins la campanya d'actes festius i informatius contra el projecte d'Estatut, avui s'ha fet a Madrid un eclipsi de sol. Alguns m'acusaran de centralista, però no m'ho he volgut perdre. Els madrilenys s'han desquitat magnificament del revés que va suposar que no els deixessin fer els Jocs Olímpics. Perquè diguin el que diguin des de Catalunya, a Madrid les coses es fan requetebé.

L'eclipsi, organitzat per l'Exèrcit de l'Aire i la Comunitat de Madrid ha estat un èxit aclaparador. Jo l'he observat des de primera fila, amb la cara adequadament protegida amb crema solar de factor 15, com aconsellaven els metges. Tot i les prevencinos des d'auqetsa tarda noto una cuissor extrrdoinrària als ulslls i paatexio epsiodis epsoràidscs de cguesa pacrial aj kdsf kj. Gdg dkj lñlsss jkñklsa oie ´ñjksd llkd . lj´ljág opjjñññ.
9 comentaris