07 d’octubre 2005

Em poso profund

Quan era petit, als exàmens, utilitzava el conegut truc de, fos quina fos la pregunta, fer-m’ho venir bé per parlar del tema que dominava. Posem per cas que l’examen era d’Història i la pregunta era sobre el descobriment d’Amèrica. Jo no tenia ni idea de com havia anat tot plegat però, en canvi, havia estudiat l’art barroc. El repte consistia en aconseguir parlar del barroc i que semblés que estava parlant del descobriment d’Amèrica. I em funcionava. Amb el temps vaig anar perfeccionant l’estratègia. El dia abans de l’examen m’aprenia dues o tres dates importants i un parell de cites ampul·loses. D’una forma o d’una altra, les col·locaria al paper.

A la facultat vaig arribar a un nivell de virtuosisme notable i progressivament m’arriscava amb conceptes cada cop més allunyats de la matèria. Per a un examen de Redacció Periodística memoritzava una fórmula química, conceptes de biologia i una frase de Richard Nixon. Per a un de Comunicació de Masses, fonaments de l’astronomia Inca i les millors plusmarques de Mèxic ’68.

I continuava funcionant.

Al llarg dels anys, sense saber-ho, m’havia fet autodidacta de la retòrica.

Inevitablement he acabat escrivint guions de televisió

Però això no és important. És només un record que m’ha vingut al cap aquest matí mentre pensava si la professió ha condicionat la meva manera de pensar o si, tal com crec, la meva forma de pensar ha condicionat la meva professió.

L’altre dia, al Saló de lectura, l’atractiu Joan-Daniel Bezsonoff (a qui no coneixia), repetia un tòpic força conegut: més o menys que la gent amb una vida interessant no escriu, justament perquè té una vida interessant per viure. No hi estic totalment d’acord, però em va dur a pensar que escriure, en el meu cas, és una conseqüència d’adaptació al medi.

Igual que, de petit, als exàmens, la necessitat feia que m’empesqués formes astutes de transformar coneixements minsos i aïllats en coneixements vastos i generals, de gran, m’he vist impulsat a transformar el dolor, el fracàs i altres vivències en la meva forma de guanyar-me la vida.

Quan em passa una desgràcia, quan em donen una mala notícia, fins i tot quan el món em cau a sobre, no sé reaccionar d’una altra manera: m’obsessiono pensant com ho expressaré en un paper, de forma maquillada. Serà un post? Serà al nostre novel·lot TRES? Serà un guió de molta rissa?

18 Comentaris:

Blogger el teu bebè diu...

Aquest post és profund, sí, m'ha fet pensar. Jo no he tingut mai una vida interessant ni escric assíduament. M'he de tallar les venes, per això? Tinc la ganiveta a punt, però francament em fa molta mandra morir ara mateix. És bonic pensar que seré un personatge anònim sense descendència.

07 d’octubre, 2005 18:58  
Blogger Biel Perelló diu...

Senyor el teu bebè:

És vostè molt lliure per tallar-se allò que vulgui (només faltaria! Per sort vivim en Democràcia). Per les seves paraules dedueixo que potser m'he explicat molt malament. Només volia dir que cadascú expulsa els sentiments (o els somatitza) com pot. En el meu cas només ho puc fer escrivint paraules. No ho considero saludable; més aviat al contrari: ho considero una incapacitat.

07 d’octubre, 2005 20:59  
Anonymous Anònim diu...

biel m'agrades molt. Sóc un tio i m'emociona molt tot el que llegeixo escrit per tu i et mossegaria l'orella aquesta que tens. ànims, tu tens moltes qualitats i tot el que escrius i ha gent com jo que anònimament ho seuim, xaval.

07 d’octubre, 2005 21:04  
Anonymous Anònim diu...

vull dir que ho seguim. O jo sí que ho segueixo. Biel, no sé si és el prozac o la solitud però no deixis mai d'escriure.

07 d’octubre, 2005 21:06  
Blogger Pedro diu...

Sincerament va estar bastant millor aquell boig d'en Sánchez-Piñol a saló de lectura que l'altre boig d'en Bezsonoff, de qui he llegit la guerra dels cornuts, bastant bona per cert. En Manzano no va explotar la seva amistat.
Per cert, llegeixo amb alegria que el senyor Orteu ha deixat la recerca i la documentació d'afers exteriros. Ens prepara un nou programa a Catalunya Cultura amb el DR Soler?

08 d’octubre, 2005 01:00  
Anonymous Marion Nixon diu...

ereu vostè, doncs l'autor d'aquell memorable article que s'anomenava "Nixon, del cefalòpod al trinitrotolué (TNT). La quimiografia definitiva."? Jo sempre havia pensat que era obra d'un catedràtic de Redacció Periodística de no recordo quina universitat.

Li he de dir, com filla del meu pare, R.N., que em va influenciar de tal manera que vaig dedicar-me en cos i ànima a l'estudi dels cefalòpods, i aquí teniu les meves modestes aportacions al tema.

Gràcies, moltes gràcies per la seva inspiració.

08 d’octubre, 2005 10:41  
Blogger el teu bebè diu...

No em tallaré res, no perquè visquem en Democràcia, sinó perquè ja he esmentat que em fa mandra morir ara mateix. Pel que fa a la seva deducció, pot estar ben segur que ja s'ha explicat força bé: he entès que vostè expulsa (i/o somatitza) els sentiments com bonament pot: per la ploma (teclat, al seu cas). Amb tots els respectes, senyor Perelló, jo no ho considero una incapacitat: crec que escriu molt bé i comunica millor els seus sentiments quan es posa profund. Jo li poso un 9. El punt que queda és per picar-lo.

08 d’octubre, 2005 15:17  
Anonymous "el culito" diu...

Perelló, molt bona, ja vaig veure allò de l'AK-47 per la tele!! I el poeta quina caseta que tenia el paio... n'hi ha que s'ho munten bé. Per cert, a veure si feu una mica més de propaganda, jo sóc un fan del Dr. Soler i no en sabia res que tenia una programa de radio.

08 d’octubre, 2005 15:21  
Blogger Biel Perelló diu...

Senyor anònim:
li agraeixo les seves paraules senzilles i tendres. Sàpiga, però, que la meva senyora i jo ens posem molt violents quan algú em vol mossegar l'orella. Ai, el Prozac, el millor amic de l'home...
--------

Senyor Pedro:
aquell paio que hi havia al Saló de lectura era el Sánchez Piñol? Estava convençut que era el Joan Pera.
---------

Sra. Nixon:
el seu llibre té molt bona pinta. Segur que a mon pare li fa molta il·lusió rebre'l per Reis.
-----------

Senyor el teu bebè:
el felicito pel seu blog. És tendre. De tota manera insisteixo en que, tot i que literàriament pugui ser positiu, em considero incapacitat per dur una vida normal i equilibrada.
----------------

Senyor "el culito":
no tinc ni idea si el Dr. Soler té un programa de ràdio. En cas que sigui així desconec també si el senyor Orteu hi està implicat.
I sí, quins bons records els de l'AK-47. Sense dubte un dels moments més feliços de la meva vida.

09 d’octubre, 2005 13:47  
Anonymous lwliaf diu...

Sr. Perelló, em sap molt de greu que aquest blog s'hagi convertit en el seu diari personal. No m'interessa gens saber com va acabar aprovant la carrera, o si utilitza l'escriptura per exorcitzar els seus dimonis o per netejar-se el cul.
Algún cop això tornarà a ser el blog de tres guionistes o continuarà essent el lloc on un pringat fa psicoanàlisi gratuït?

09 d’octubre, 2005 18:52  
Blogger el de la 13 diu...

Sr Perelló i a qui pugui interessar:

Havia promès a ma mare no tornar a visitar el seu blog, i molt menys a deixar-hi cap comentari ( ella no creu que el seu webleaug faci cap bé a la meva virilitat, ja m'entén). Però l'inusual catàleg coloristes imbècils que s'hi pot trobar, fa que sempre trobi un moment per escapolir-me de la seva über-protecció per visitar-los (a vosté i als coloristes). Un mai en marxa decebut. Sense anar més lluny, el senyor lwliaf (sens dubte un pseudònim d'en Quim Monzó) m'ha impresionat força gratament. Seguiré amb interès la seva trajectòria. Aptituds no semblen faltar-li.

per la resta, només volia oferir-me per substituir al sr. Orteu. El meu llogarret web no disposa d'una fauna comparable. Mediti-hi-lo.

09 d’octubre, 2005 19:47  
Anonymous Anònim diu...

Hola sr Perelló, sóc l'anònim prozacat d'abans. Em sap greu que em refregui la seva heterosexualitat pels morros i que em trobi senzill i tendre. Amb tot jo seguiré seguint-lo amb estusiasta distància amb la sorda esperança que algun dia lamenti no haver embogit perseguint el meu anonimat. Estic tope pedant i aquesta orella i aquest clatell perquè ens el posa? segurament és una metàfora però a mi em va fer sentir ganes de mossegar-lo. No s'amoïni, mossegaré a qualsevol xaval que es posi a l'abast avui mateix. El que vull que sàpiga és que té un seguidor de moment força incondicional ... al tantu.

09 d’octubre, 2005 20:25  
Blogger Biel Perelló diu...

Senyors, no ens atabalem:

senyor lwliaf, potser vostè no entén les coses ja que es veu que és estranger. No m'agrada la seva homofòbia, o és que no li sembla bé que aquest estimable blog hagi esdevingut darrerament una mena de casal Lambda on tots i totes són benvinguts i benvingudes?
Si em paga una quantitat de diners raonable aquest blog serà el que vostè vulgui, mentrestant serà el que ens sembli als senyors Orteu, Salvadó i a mi mateix. Si aquests dos desgraciats no apareixen per aquí no hi puc fer res i això em posa trist, és a dir, profund.

Senyor el de la 13, dubto que lwliaf sigui mr. Quim Monzó. Si s'hi fixa veurà que al seu comentari hi ha adjectius. Respecte al qualificatiu "colorista" crec que es queda curt. Pel que fa a la seva proposta només puc aconsellar-li una cosa: afegeixi al seu blog els senyors Salvadó i Orteu com a col·laboradors. Com que tampoc no hi escriuran res pot aprofitar-se de la seva tirada comercial, com faig jo. Li plouran els carallots, no ho dubti.

Senyor anònim prozacat, no acostumo a refregar la meva heterosexualitat contra ningú (excepte als autobusos molt plens). "Paraules senzilles i tendres" era una metàfora extraordinària manllevada del difunt Serrat per dir "paraules d'amor", no s'irriti. Si persisteix amb la seva amenaça de queixalar-me hauré de prendre mesures legals i acabarà vostè a la garjola. Recordi: és un home, per tant està sota sospita.

Acabo amb una reflexió. Un dia el senyor Monzó va dir que internet era com el Far West. A mi més aviat, pel que vaig veient, em sembla una barreja de Mongòlia i frenopàtic.

09 d’octubre, 2005 22:03  
Anonymous Anònim diu...

veig que tots sou una colla pessigolla que us coneixeu ja de fa temps i jo sóc nou i breu en aquest món de solituds no confessades. sóc el sr. prozacat, sr. Biel. Jo també tinc un blog que comparteixo amb uns amics i que també només rep algun escrit meu i algun comentari seu, breu i escàs... i no tinc tants lectors com té vostè, li ho dic per si l'ajuda. Vostè quan m'ha sacat a col.lació la seva senyora ha estat amb una clara finalitat loquesiguifòbica i jo no li ho tinc en compte, només ho constato, perquè tots necessitem terapeutes i il.luminats que ens il.luminin i recordi que jo a vostè l'admiro gratuïtament durant uns dies. El que no entenia gaire -ara ja m'és igual- és que els seus lectors es diguin culet, el teu bebè, toca'm la figa i coses així... i també no sé ni qui és vostè ni si té gaire prestigi, també li agrariria, admirat ídol, que si té algun curriculum me'l faci arribar o me'n faci un resum, ja que vull saber a qui idolatro i per quines raons. muak.

09 d’octubre, 2005 22:57  
Anonymous Anònim diu...

ah... Biel, m'agradaria tutejar-lo però adpoto aquest tractament de vostè, tan poc genuí en la nostrada llengua, perquè veig que és general en el seu blog. I sobretot, no em tingui en compte cap comentari desafortunat que pugui haver-li fet perquè em sabria molt de greu. Sé que vostè no és fòbic, o no ho és gaire, malgrat aquestes rises amb el casal Lambda i tal, i segueix essent per a mi un misteri el tema de l'orella seva, i el clatell aquest... i hi seguiré meditant. Espero no ser ni una molèstia ni una càrrega per a vostè. segon muak, aquest amb bastant de ploma...

09 d’octubre, 2005 23:02  
Blogger Nikochan diu...

"m’he vist impulsat a transformar el dolor"

"mossegaré a qualsevol xaval que es posi a l'abast"

"Vostè quan m'ha sacat a col.lació la seva senyora ha estat amb una clara finalitat loquesiguifòbica"

Què coi ha passat mentre era fora? Senyors, que es troben bé?

09 d’octubre, 2005 23:43  
Anonymous "el culito" diu...

Senyor Perelló:

Si per una "vida normal i equilibrada" es refereix a pagar hipoteques, jornada de 8 hores, vestits de tres peces, televisors grans que t'hi cagues, reproductors de DVD, obrellaunes elèctrics, mobles de l'IKEA, parir una colla de mocosos malcriats destinats a substituir-te i passar les tardes de diumenge veient programes idiotitzants que aixafen l'esperit, cregui'm que no es perd res que valgui la pena.

10 d’octubre, 2005 12:20  
Anonymous Anònim diu...

prozacat dixit:
sr. Perelló espero no haver estat en res ofensiu ni desagradable malgrat aquest silenci seu que em fa tanta tristesa.
posi's profund, faci'ns rises, ensenyi'ns aquesta orella.

11 d’octubre, 2005 22:30  

Publica un comentari a l'entrada

<< Principal