17 de novembre 2005

Frustrat

Una vegada li vaig demanar un autògraf a Roman Polanski. “Can you give me an autograph, Mr. Scorsese?”. Em va mirar i va dir: “What?”. “Are you Martin Scorsese?”. I em va llençar el bolígraf i el paper pel cap. Per gracioset. Llavors ja era un gracioset suïcida. Tot i això respecto molt en Polanski. I també Scorsese.

Algun dia jo també faré una pel·lícula i als premis Ondas em podré disculpar amb el Polanski. “It was a joke, my darling”. I segurament m’encaixarà la mà com si fóssim vells amics.

L’altre dia li vaig confessar a la meva senyora que sóc un frustrat. Jo no volia estudiar periodisme. Mai no he tingut vocació de periodista. És més; em repugnen els periodistes. Són escòria. Els meus companys de promoció ho poden corroborar. Però això ja no li vaig dir a la meva senyora. “Cari, sóc un frustrat”. I la frustració es va fer paraula: jo el que volia era fer cine. Però no vaig gosar ni insinuar-ho a casa quan tocava. Abans hauria preferit dir, què sé jo... que era lesbiana, per exemple.

En aquella època el cine era cosa de Fassbinders, Eloys de la Iglesia o Eusebios Poncela. Era ART gai, així, en majúscula. Jo no volia que la meva família es sentís avergonyida de mi.

Així em vaig convertir en frustrat. I ho va pagar el pobre Roman.

Però algun dia faré una pel·lícula. Potser. O potser no. Perquè tampoc no sé què explicar. No tinc el pols narratiu de l’Scorsese. Ell ho té fàcil perquè és italoamericà i va créixer a Little Italy. Sempre fa pel·lícules sobre coses que coneix (llevat d’una o dues). Però jo no conec res. Jo no vaig créixer a Little Italy, malauradament, sinó al puto carrer General Riera, on ningú no portava pistola i em sabria realment greu acabar explicant històries de la generació del Naranjito i monyades d’aquestes.

Jo no vivia envoltat de capellans i mafiosos. Jo vivia a la meva habitació, amb un paper pintat que em va desequil·librar emocionalment, i amb pànic a caure per la finestra des del vuitè pis. És a dir, que amb aquest material no es pot fer El baile de los vampiros, com si diguéssim. Polanski va conèixer els nazis i jo no. La seva família va morir als camps de concentració i la meva no. La meva àvia va morir de càncer i a mi em van distreure portant-me al cine, a veure Herbie torero.

I am a frustrated, mr. Polanski.

15 Comentaris:

Blogger Prozacat diu...

Bon Perelló,
No sé si cinema però vostè hauria d’escriure novel.les i no pas amb aquells dos que mai no s’hi posaran sinó vostè solet. No li sàpiga greu ser un pobre nen ric i afortunat, sense més traumes que el paper de la paret de l’habitació infantil. Quan a la infantesa t’han passat coses i traumes el que fas no és fer pel.lis ni anar al psicòleg sinó amagar-les, mal dissimular-les i patir-les… una putada vaja. Si d’un senyor trauma en surt una pel.li és que o no és tan trauma o ets l’hòstia, i no gaires som l’hòstia. Quina sort tenir una dona a qui confessar tals frustracions, valori-la! Ja veig que no li fem massa gràcia les monyes ni les nostres monyarrades i no em sap cap greu, en general a nosaltres ens semblen força ridícules les heterades dels capellanets lletraferits i curts de vista. I que consti que l’idolatro. Sempre seu

17 de novembre, 2005 14:37  
Anonymous Anònim diu...

Senyor Perelló, hauria de saber que en Mac el seu blog es veu de pena. Faci alguna cosa.

17 de novembre, 2005 15:49  
Anonymous Katamoki diu...

No pateixi per no haver conegut els nazis. Ansar is alive!

17 de novembre, 2005 16:53  
Anonymous "el culito" diu...

Sr. Perelló:

Podria ser pitjor.

17 de novembre, 2005 19:42  
Blogger Guineu diu...

A mi també me va passar una cosa pareguda: vaig trobar-me amb Santiago Segura i vaig pensar-me que era Santiago Segura. La seua reacció va ser, si fa o no fa, com la de Polanski.

18 de novembre, 2005 21:53  
Anonymous Gabriela diu...

Eso te pasó por no ver el cine de Herzog ¿o también es gay?
Saludos.

18 de novembre, 2005 22:06  
Anonymous Enriqueta Llopis (Cardedeu) diu...

A mi també em va passar una cosa semblant. Un vespre vaig trobar Rudy Ventura pel carrer. Anava (ell) amb la trompeta sota el braç. Vaig estar a punt de demanar-li un autògraf, però no ho vaig fer. ¿Ho hauria hagut de fer?

20 de novembre, 2005 19:32  
Anonymous Ran diu...

A mi el cinema d'en Fassbinder m'ha traumatitzat la vida.

La meva vida va canviar després de veure Soldado americano. Sobretot l'escena final, que val a dir que és impagable. Si l'has vist, ja saps de què et parlo.

Una salutació i endavant amb el TRES.

21 de novembre, 2005 04:58  
Blogger Jordi Ventura Padró diu...

Jo volia escriure pel·lícules com les d'Eric Rohmer, però a Badalona mai vaig conèixer ni intel·lectuals ni diletants.

21 de novembre, 2005 12:43  
Anonymous Anònim diu...

Per què diu coses aquesta colla de tarats anònims sense res millor a fer que connectar-se a internet tot el dia, enlloc de dir-li tot a la seva senyora? Per què li amaga coses? és vostè un terrorista de gènere en potència? Puc denunciar-lo ja?

23 de novembre, 2005 21:06  
Blogger Prozacat diu...

sra. anònima, vostè és una autèntica terrorista sense gènere ni potència. Vostè no entén de literatura, ni de creativitat, ni de parelles ni de res.
Sr. Perelló no li foti ni cas, no li ho tingui en compte!

23 de novembre, 2005 23:58  
Anonymous Anònim diu...

Sr. Prozacat:
Per què dedueix que sóc una "sra."? És que potser creu que als homes no els afecta la violència de gènere? És que no va amb ells? És que no ha de sentir vergonya cada ésser d'aquest planeta, per petit que sigui, cada vegada que un home maltracta una dona? A més, segons he pogut veure, potser és vostè qui no té gènere. De totes maneres, resto als seus peus/es, que em cau simpàtic, pardiés!

24 de novembre, 2005 21:53  
Blogger Prozacat diu...

he deduït que vostè és una senyora perquè s'identifica amb la ídem del senyor Perelló i no pas amb ell després de llegir el seu magnífic text titola-t Frustrat. I ho he deduït per aquest afany de denunciar com a violència de gènere qualsevol conversa amb la dona d'un en la qual el senyor omet alguna dada o la senyora pensa que potser se n'ha omès alguna. Gràcies per confessar que li agrado, és un bon costum que tinc. En tot cas el joc de paraules sobre el meu no-gènere és d'un malgust i d'un carca anacrònic imperdonable: sóc tan mascle com l'hipotètic marit de vostè, senyora. Sr. Perelló espero que no se senti ferit per aquest ús inadequat del seu bloc.I és que hi ha amors que em maten.

25 de novembre, 2005 00:19  
Anonymous Anònim diu...

Sr. Prozacat: pensava que aquest era un blog de "non stop risas", lamento que l'hagin ofès els meus comentaris sobre el seu gènere, que li aseguro que m'és ben igual. En realitat estic gelosa de la relació tan especial que té amb el sr. Perelló. Resto als seus peus (més que res per si li plau trepitjar-me el cap).

30 de novembre, 2005 15:26  
Anonymous prozacat diu...

a veure no vull embolics. Vull dir no és que no vulgui jo embolics és que no vull embolicar a terceres persones. No tinc cap embolic amb el senyor propietari d'aquest bloc i no vull que senti vostè gelosia i menys la sra. Perelló.
Veu, però, com era veritat que era vostè femella? Jo no lo trepitjo a ningú el cap ni la cara ni res, en tot cas procuro ser ben borde davant brometes de pati d'escola amb el tema marikita si marikita no...
gràcies per la paciència que té vostè, senyora, amb mi. i espero que el nostre mútament admirat anfitrió no se'ns emprenyi per aquest abús al seu bloc. que sàpiga que em pot trobar en el meu bloc quan vulgui.

01 de desembre, 2005 18:06  

Publica un comentari a l'entrada

<< Principal