Star Wars III: una aproximació

Com gran seguidor que sóc de la nissaga d'Star Wars no podia esperar ni un dia més per gaudir de l'últim i fenomenal Star Wars III: Episode III: The Revenge of The Syths.

Fem una mica de resum dels episodis anteriors (I i II):

El jove Yoda no veu amb bons ulls l'esclat de la guerra galàctica. Entre tant, un jove Jedi que acabarà sent un assassí mira de passar l'estona construint un C-3PO. La tensió es fa insuportable. Hi ha una reina.

Bé. L'Episodi III d'Star Wars III comença exactament en aquest punt. Com sempre, les majestuoses lletres que formen la paraula "Star Wars III" apareixen esplendoroses en dolby stereo. Fenomenals títols de l'enyorat Saul Bass que ens situen ràpidament al mig de la situació: "¡GUERRA! Etc"

I després, acció, acció i més acció. Drama del bo i més acció. Tragèdia. Un xic d'humor. Acció i tragèdia. Drama. Tragèdia. Acció dramàtica. Tragèdia dramàtica. Acció humorística. I així fins dues hores i quaranta minuts.

Aquest vindria a ser un resum breu de l'argument d'Star Wars III: The Episode III, tot i que, òbviament, es tracta només d'una brevíssima descripció superficial.

El que interessa és que Star Wars III: Return of the Episode III és la millor pel·lícula que s'ha fet mai sobre el problema basc. És clar que sobren escenes romàntiques, plagiades de Shakespeare, que no afegeixen res al tema d'Euskadi. Però en definitiva només calen alguns canvis de nom de protagonistes i/o llocs per copsar el profund missatge de Lucas. Així doncs haurem de fer els següents canvis:

Darth Sidious ... Sabino Arana
Yoda ... Rafa Zohuier
Mace Windu ... Ikastola
Gollum ... Gregorio Peces-Barba
Naboo ... Zarauz
R2-D2 ... Fernando Savater
Kashyyyk ... Ermua
Padmé ... Yoyes
Jar Jar Binks ... Josu Jon Imaz
Ewok ... Pototo

Ara bé, aquesta densitat dramàtica no us ha de fer enrera. Lucas ha combinat perfectament la reflexió intel·lectual amb picades d'ullet comercials en clau homòfoba i anti-islamista que us deixaran enganxats al seient.

Si us agrada el cinema d'acció "del bo", aquest film no "us decebrà". És més: "us" agradarà.

Moscou I -Pròleg-

Moscou és una merda punxada en un pal.

I ara anem a allò que interessa: els Amebes (o alguna cosa així) i la nostra estimada i admirada El cançoner de la Loly ens envien una enquesta. El tont de la fauve del senyor Salvadó ha respost el qüestionari a l'altra punta de la internet. Per sort, jo, amatent, recupero aquí les seves delirants respostes i els hi afegeixo les meves. Les del senyor Orteu me les he inventat:

Gabriel Salvadó i Biel Perelló
presenten

Els Mêmes

Deu àlbums de la meva col.lecció:
[Salvadó]: The Dubliners, etc.

[Perelló]: Operación Triunfo, "Gala 2", Operación Triunfo, "Gala 3", Operación Triunfo, "Gala 4", Operación Triunfo 2, "Gala 2", Operación Triunfo 2, "Gala 3", Operación Triunfo 2, "Gala 4", Operación Triunfo 3, "Gala 2", Operación Triunfo, "Gala 3", Operación Triunfo, "Gala 4", Operación Triunfo, "Homenaje a Disney".

[Orteu]: Communards.

Discos que et fa vergonya trobar buscant resposta al punt anterior:
[Salvadó]:Manu Chao

[Perelló]: Cap.

[Orteu]: Uh?

Quantitat total de música baixada al meu ordinador:
[Salvadó]:Poca.

[Perelló]: 165 bytes.

[Orteu]: No entenc la pregunta.

Últim CD que he comprat:
[Salvadó]:ZZ Top, “The first album”.

[Perelló]: No ho recordo.

[Orteu]: Communards.

Última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:
[Salvadó]: Una de The Dubliners.

[Perelló]: No ho recordo.

[Orteu]: Tiru-liru-liiiiiii. Tiru-tiru-liru (aprox)

Cançons que escolto que signifiquen alguna cosa per a mi:
[Salvadó]: Una de The Dubliners.

[Perelló]: Varien constantment.

[Orteu]: Algunes de Communards.

Llibres que llegeixo durant l'any:
[Salvadó]:Sencers, entre molt pocs i zero.

[Perelló]: Sobre la mitjana europea.

[Orteu]: Quin any?

Llibreria o biblioteca:
[Salvadó]:Llibreria per llegir, biblioteca per posar-me calent.

[Perelló]: Llibreria des del 1996.

[Orteu]: Uh?

Últim llibre llegit:
[Salvadó]:Un sobre The Dubliners.

[Perelló]: "Rússia i Bielorrússia", guia de Lonely Planet.

[Orteu]: Sí.

Llibres que llegeixo aquests dies:
[Salvadó]:Un sobre The Dubliners.

[Perelló]: Cap ni un.

[Orteu]: Dicsionari Catalá.

Cinc llibres que m'han marcat:
[Salvadó]:Un sobre The Dubliners.

[Perelló]: "Así se hacen películas de dibujos", d'Ed Tietjens i "Súper Humor XX", de Francisco Ibáñez.

[Orteu]: Què vol dir "marcat"? Signat? Tinc les lletres dels Communards signades per l'Ignasi Riera. No sé si val. Ho sento.

Cinc persones a qui passo aquesta cosa:
A Arcadi Espada, als amics de Libertad Digital, i a J. M. Terricabras.

HISTÒRIA DE LA SGAE (XII): "ARTISTES AMB 'DUENDE'"

El Bicho (1894-1962), amb el seu "duende" José Ignacio.

ARTISTES AMB "DUENDE"

La majoria d'artistes es fan, però alguns en neixen. En alguns àmbits de la genialitat d'això es diu tenir "duende" (follet). Hi ha hagut grandíssims artistes amb follet. L'exemple de Farruquito ens ensenya que aquesta mena de persones, en tenir un "duende", es mesuren per la seva qualitat artística i no pas humana, i superen la condició de persona per esdevenir infra-déus o supra-homínids.

HISTÒRIA DE LA SGAE (XI): "SÓNAR"

SÓNAR

El Sónar, el festival de la "música avançada" i les "arts multimèdia" ha triat per a la seva campanya de promoció una sèrie de cartells fets amb molta intel·ligència. Són retrats de persones que han estafat i/o robat. Quinquis cèlebres. Però, segons l'organització del festival, "personatges populars que han construït la seva pròpia escala de valors al marge del que estableix la llei". Ara bé, hi falta un retrat. L'estafa més gran de l'era moderna, l'enganyifa que fa més anys que dura i la que acumula més fortunes: la cultura pop. O el propi Sónar, que la representa. Cal pensar que els organitzadors són tan intel·ligents que ens volen presentar els delinqüents com a gent simpàtica, "autèntics herois populars", com diuen ells, per tal que no sospitem que el que practiquen ells mateixos -és a dir, robar i estafar- és dolent. O potser és ironia, i aleshores hem de pensar que lloant els delinqüents la gent notarà aquest gest còmplice, aquesta picada d'ullet perquè entre les persones civilitzades sabem que robar no s'ha de fer i ells s'ho prenen amb aquesta conya tan "cool" que no sembla conya perquè de fet no ho és.

Fotografia truculenta

Ja que el senyor Salvadó fa cas omís de les meves peticions reiterades de retirar la nefasta fotografia que tanca aquesta extraordinària pàgina, em veig obligat a contraatacar. Adjunto una instantània del miserable en qüestió.

El senyor Salvadó va ser despatxat de la feina com a guionista del programa de l'AC per "reajustaments de plantilla", segons ell, tot i que em consta que hi ha una querella pel mig on hi apareixen les paraules "insubordinació", "tocaments", "amenaces" i "fum de pipa". Afortunadament acaba de trobar feina de pallasso-terapeuta a la secció d'oncologia de l'Hospital Niño Dios de Sant Cosme.

Afers Exteriors

M'omple d'orgull poder dir ben fort que treballo a la tele. Així: "TREBALLO A LA TELE". I no només treballo a la tele sinó, possiblement, al millor talk-show de TV3: Afers Exteriors, de Miquel Calçada. Finalment, després d'una recerca que m'ha obligat a recórrer, contra la meva voluntat, mig món en business class, la setmana que ve comencem la gravació de la tercera temporada del programa. Possiblement serà l'última. Els països triats són aquests:

Angola
Costa d'Ivori
Iraq
Nigèria
Uzbekistan
Zimbabwe
Timor Oriental
Somàlia
Sierra Leone
Algèria
Tajikistan
Haití
Iemen
Bolívia
Afganistan
Txetxènia
Molvanîa
Congo
Iraq
Corea del Nord
Caixmir
Andorra

HISTÒRIA DE LA SGAE (X): "VERSIONS"

Una dona burgesa interpretant "Terror en el hipermercado", d'Alaska y los Pegamoides.


VERSIONS

Hi ha gent que té una gran afició a fer versions d'una cançó i a interpretar-la fraudulentament davant un grup reduït de persones. Entre les famílies benestants això és una tradició que ve de lluny, i gaudeixen tant de l'audició -sovint seguida de consum d'estupefaents i tabac- com del repte que suposa no ser enxampats. Un risc divertit però relatiu, ja que són persones amb un alt poder adquisitiu a qui no suposa una despesa important haver de pagar la fiança per lliurar-se de la presó. Una cosa semblant al que passa amb els participants del rally Gumball 3000, la majoria dels quals no tenen problemes econòmics.

LA BÍBLIA TXATXI (I)

En el principi, Déu va crear el cel i la terra.

1 En el principi, Déu va crear el cel i la terra.
2 La terra era caòtica i desolada, les te­nebres cobrien la superfície de l’abis­me i l’esperit de Déu planava per da­munt les aigües.
3 I Déu digué: “Que hi hagi llum o algo, no?”; i hi hagué llum.
4 Déu veié que la llum era txatxi, i va separar la llum de les tenebres.
5 A la llum, Déu la va anomenar “dia txatxi”, i a les tenebres, les anomenà “nit txunga”. Hi hagué un vespre i vingué un matí, i es complí el primer dia.
6 Déu digué: “Que hi hagi un firma­ment o algo entre les aigües que mantingui separa­des les unes de les altres.” I fou així.
7 I Déu va fer aquest firmament que separa les aigües que hi ha sota el firmament de les aigües que hi ha al damunt;
8 i, a aquest firmament, Déu l’anomenà “cel txatxi”. Hi hagué un vespre i vingué un matí, i es complí el segon dia.
9 Déu digué: “Dabuten. Ara que les aigües de sota el cel s’acumulin en un mateix lloc i apa­regui la massa sòlida.” I fou així.
10 I Déu, a la massa sòlida, l’anomenà “terra guai”; i al cúmul de les aigües, “mar guai”. I Déu veié que això era txatxi.

Retrets lletjos

He llegit per algun lloc uns retrets ben lletjos. Diuen que allà on la gent és culta, etc, els blogs mobilitzen milions de persones i fan dimitir presidents. I que aquí res de res.

El Washington Post va fer dimitir un president. Quants presidents han fet dimitir l'Avui, El Periódico, La Vanguardia, El Temps, El Patufet?

Aproximadament zero.

En canvi, l'ABC va fer dimitir el Conseller en Cap.

Potser és que a Catalunya no hi ha tradició d'aquest tipus. I no passa res. Tenim el Tió. Anem a la nostra. No ens agrada que els diaris facin dimitir ningú. Millor que recullin fites més agradables, com ara la foto dels 6 trilions de catalans i catalanes que van sortir al carrer per batre el rècord del Món de manifestants contra la guerra.

PS.- Senyor Salvadó: retiri immediatament la fotografia que adorna el peu de pàgina

HISTÒRIA DE LA SGAE (IX): "PLAGIAR EL MORIR-SE"

Santa Teresa de Jesús (1515-1582)

PLAGIAR EL MORIR-SE

Morir-se és un tema freqüent del qual abusen en totes les arts artistes de tota mena. Ha estat així des de fa molt de temps, però avui comento un cas flagrant pel que té de trampós i vil. Tots coneixem la pel·lícula "Mar adentro" d'Alejandro Amenábar sobre el morir-se de Ramon Sampedro, i inclús molts de vosaltres l'heu vista. El tema -el més vell del món- no és gens original, però aquí el protagonista té pressa per dinyar-la. Això ja ho deia, i millor, la gran Santa Teresa de Jesús en el seu "Vivo sin vivir en mí", que recordem, contenia versos bonics perquè sí, com ara:

"Sólo con la confianza
vivo de que he de morir,
porque muriendo, el vivir
me asegura mi esperanza.
Muerte do el vivir se alcanza,
no te tardes, que te espero,
que muero porque no muero."

Amenábar no només ha plagiat això, sinó que s'ha servit d'un actor de la família Bardem, que, recordem-ho, són coneguts per la seva intolerància amb els que no respecten les fortunes dels famosos i que, segons ells, "roben" l'art dels altres.

La CATosfera dels pebrots

Es veu que per escriure un blog en català ja formes part d'allò que alguns anomenen CATosfera. Doncs bé. Que es fotin la CATosfera pel cul. Se n'hauria de dir SARDANosfera. Tota aquesta xerrameca teòrica-meta-meliquista sobre el boum dels blogs fa tuf d'Associació d'Amics d'Star Trek. O de Comunitat de veïns, on hi ha el president de l'escala i els seus aduladors o detractors. Jerarquies per la patilla. Terratinents virtuals. Els blogs no són més que el Messenger dels post-adolescents.

Orteu i dos paios més

Al senyor Salvadó i a qui pugui interessar:

He descobert amb estupor que no som els únics que tenim això que alguns anomenen blog. És més, acabo de descobrir que a la cosmopolita vila de Sant Cugat D.F. s'hi està cel·lebrant una mena de trobada de motards en la què en lloc de motards hi ha persones que escriuen blogs.

Deixant de banda el fet força usual que no hi hem estat convidats, he procedit a la lectura del diari de sessions que signa l'Excel·lentíssim mecanògraf Toni Sala i, a l'ast!, quina ha estat la meva sorpresa en comprovar que el nostre bon amic, compadrito i co-protagonista del novel·lot TRES, sir Màrius Serra ha llegit un dels articles sobre l'SGAE que vostè mateix, senyor Salvadó, va escrivint per aquí. Ara bé, no llenci des campaines au vol ni s'ho prengui com un triomf personal. Sospito que el multimilionari Serra ha citat el seu post per fer-ne escarni i mofa, ja que el diari de sessions atesta rotundament que la gent ha "rigut". No és per menys. Aprofito l'avinentesa per declarar-me contrari a aquesta basoure d'articles apologètics que dedica al seu amic Teddy Bautista amb clares intencions que li paguin més drets d'autor dels que li pertoquen. Sàpiga que no només no aconseguirà beneficis sinó que, a sobre, ha quedat davant els assistents del conclave com allò que és: un absolut gilipolles.

Malauradament aquest secretari que pren nota de l'acte, i que fa un seguiment tipus Carrusel Deportivo de la SER, ha citat la font de tan ridícul escrit com "el blog d'Orteu i dos guionistes més". I no és que vulgui compartir el dubtós honor de ser tingut en públic com un imbècil, però això m'ha semblat tremendament escandalós. Vostè i jo ja podem fer el que sigui que el mèrit sempre se'l durà el miserable homo habilis Orteu. Un paio que figura als crèdits d'aquest estimable blog però que no escriu un post des fa mesos. I no només culpo el mec-et-tref del senyor Orteu, sinó també els organitzadors de la trobada de motards que no són motards sinó gent que escriu blogs, que contracten un secretari de pacotilla que dóna informacions esbiaixades i que no fan més que enfonsar-nos en l'ombra abismal del voraç Orteu.

Canon literari de Biel Perelló

Voltant per la Internet he trobat una manca important de bones pàgines sobre literatura. Amb la quantitat de chouminades que s'arriben a publicar cada any, és fàcil perdre's allò que realment val la pena. Modestament proposo el meu cànon literari que, per evitar confusions, he batejat com "Canon literari de Biel Perelló". És aquest:

Canon literari de Biel Perelló
per Biel Perelló

1. El Sulfato Atómico, de Francisco Ibáñez
2. TRES, d'Orteu, Perelló i Salvadó

HISTÒRIA DE LA SGAE (VIII): "ADÉU A UN ARTISTA INCOMPARABLE"

Jon Idígoras, El txikito de Amorebieta

ADÉU A UN ARTISTA INCOMPARABLE

Avui ha mort a Bilbao un dels novilleros més populars d'Euskal Herria. Jon Idígoras va transformar l'art del toreo i el va dur al segle XXI. No cal dir gairebé res d'aquest artista, que es va ficar en política per poder introduir les corridas a les presons i acostar l'art del toreo al poble.
Adéu per sempre.

Creu de navalles

Els catalans, com a poble mediocre i tarat, hem hagut d'emigrar al llarg de la història. I bé que ens agrada obrir casals catalans, menjar butifarra o ballar sardanes, ja sigui a Manaus, a l'Havana o a Shanghai. I no he sentit mai el Lula, el Fidel o el Mao llençar consells desafortunadament paternalistes com ara "Aquí no tenim aquests costums ridículs; aquí hem de fer pedagogia, bla, bla..."

Doncs bé. Ara que la truita c'est tombée i que els fluxos migratoris es giren cap a casa nostra, en lloc de rebre els nouvinguts amb els braços oberts i desitjar-los tota la sort del món aixecant aquesta misèria de país tercermundista que tenim, ens dediquem a marcar-los de prop, a coaccionar-los, a ficar-nos amb els seus costums i a intentar anul·lar la seva idiosincràsia. ¿No fem bandera nosaltres de la nostra catalanitat allà on anem? Doncs, ¿per què un equatorià s'ha d'avergonyir dels seus costums? ¿Per què no ha de transmetre als seus fills la seva cultura amb orgull i perseverància?

Aquí la quitxalla a les butxaques porta tamagotxis, cromos del Ronaldinho i reproductors mp3. A l'altra banda de l'Atlàntic hi porten navalles, pistoles i punys americans. ¿I què? ¿No hem insistit en què ningú no serà discriminat pel color de la seva pell? Doncs ara només faltaria que comencéssim a discriminar per qüestions ridícules com ara què es porta a les butxaques, quantes cadenes d'or pengen del coll, que si porten la gorra de bèisbol a l'inrevés o si formen casals culturals com ara Latin Kings o altres variacions, sempre enriquidores.

Benvingut sigui el multiculturalisme, el mestissatge i la tolerància. ¿O és que no hem après res del Fòrum de les Cultures? ¿O és que l'hem de repetir? Ara resultarà que trobar-se un indi amazònic a la Haima del recinte del Fòrum és una experiència enriquidora, però en canvi trobar-se'l fent gresca al metro, fumant al vagó, compartint la seva música amb la resta de passatge, obrint el nostre ventall cultural en definitiva, ja no és tan encisador.

La nostra mainada està ensopida, idiotitzada pels videojocs, per les videoconsoles, practicant l'onanisme a totes hores. És bo i necessari que els arribin estímuls foranis que els facin retrobar amb l'essència del que és la infantesa: lluita al carrer, perill, emocions, petites ferides d'arma blanca.

Prou sancionar els nous hostes que tenim a casa i més acceptar-los. Junts ens podem enriquir espiritualment. Podem aprendre molt d'aquests herois que han deixat enrera casa, família i algun antecedent penal.

HISTÒRIA DE LA SGAE (VII): "FAMÍLIES MESQUINES"

Famíla Salaz-Morales (1909)

FAMÍLIES MESQUINES

Un autor és més gran si la seva família es comporta honestament. Un cop mort, aquest autor, que ha estat bo i brillant en la seva obra, romandrà més gran encara si la seva família està a la seva alçada. Un exemple el tenim en Federico Fellini, la vídua del qual, en morir ell, va saber estar a la seva alçada deixant-se morir de pena i de càncer.
En canvi, la vídua de l'insigne cineasta Juan Antonio Bardem, una dona sense recursos però amb molts parents rics i famosos, va acceptar una pensió vitalícia de la SGAE. No contents amb aquest tracte de favor excepcional, la seva cunyada Pilar Bardem es mostra beligerant i mesquina amb aquells que no respecten la riquesa dels famosos. El precedent més clar d'això és la família Salaz-Morales, que, en morir el patriarca (genial poeta i fonògraf) van decidir dissecar-lo i mitjançant un mecanisme rudimentari el portaven de tournés fent veure que era viu i que recitava els seus versos, cobrant-ne ells els honoraris.