M’agrada llegir abans de dormir. És una tradició familiar que ens ve d’antic. Dels homo erectus, si fa no fa. Uns dies enrera, mentre tombava per una coneguda llibreria sota l’atenta mirada del segurata, vaig topar amb un llibre que em va cridar l’atenció de seguida. Pràcticament instantàniament. Es deia Breve historia del tiempo, d’un tal Stephen Hawking. El títol no em va dir res, però ja se sap que en aquests temps que corren, els títols són francament millorables i, sospito, sempre es redacten a últim moment i de mala gana, sota pressió de l’editorial i de la impremta. Què els he de dir!: La pell freda (Vés quin fart de pensar), Pandora al Congo (s’hi trobarà amb el Tin-tin?), La plaça del diamant (apologia antiglobalitzadora, potser?). En fi, la llista és feixuga i interminable. Per sort aquest llibre, Breve historia del tiempo, duia subtítol (una pedanteria, d’altra banda): del big bang a los agujeros negros. A la portada una mena de fenomen meteorològic que ràpidament vaig reconèixer: la famosa tornado Katrina. I vaig lligar caps: Katrina + big bangs = Nova Orleans. El que no m’acabava de quadrar era això de “forats negres”. Els bons músics de jazz són negres, però, per què “forats”? Una referència a l’homosexualitat, tal volta? Sempre he detestat Nova Orleans. M’ha semblat una ciutat carregada de supersticions, prejudicis, vudú i un carnaval d’allò més escandalós. En canvi m’encanten les big bangs i tot el jazz en general i s’ha de reconèixer que a Nova Orleans hi havia molt bones big bangs. Decidit. Ja tenia lectura per aquell vespre.
Un cop a casa em vaig posar el pijama i em vaig allitar, delitós per veure de què anava aquell llibre que, a priori, reunia dos al·licients llaminers: el jazz i la destrucció de Nova Orleans. Però només obrir-lo em van caure les ànimes al terra. Vaig veure la fotografia de l’autor a la solapa. Mare santa de Déu! El tal Stephen Hawking és un èmul del Ramón Sampedro (aquell barrut que va treure un llibre amb una foto IDÈNTICA al cartell de Mar Adentro). M’havien enganyat? Què pot explicar sobre jazz un paio què, evidentment, no podia tenir el més mínim sentit del ritme més enllà de les pestanyes? Era allò una altra apologia de l’eutanàsia, tan en boga últimament? Doncs sí. El llibre comença amb un pròleg del cèlebre parapsicòleg Carl Sagan. Me’l salto sense remordiments. No vull fullaraca New Age de xamans de mig pèl.
Capítol I. El tal Hawking comença el seu pamflet parlant, ni més ni menys, que de l’UNIVERS! Dels enormes espais siderals i tots aquests topicassos. Per un moment vaig pensar que l’autor era argentí. La novel·la continua amb la pitjor descripció de Nova Orleans que he llegit mai: vaguetats sobre “àtoms” i “expansió al llarg del temps”. Calma. Donem-li un marge de confiança. Un paio que ha escrit un pilot de pàgines amb un llapis a la boca es mereix un cert respecte. Van passant les pàgines. No pillo res. Suposo que deu ser una introducció. A la sisena pàgina, a la fi, apareix el que suposo deu ser el protagonista, un tal Newton. El paio treballa... MIRANT PER TELESCOPIS! Estic a punt de llençar el llibre contra la paret, indignat per aquesta presa de pèl, però em reprimeixo. Els veïns ja m’han advertit que els molesta el soroll dels llibre contra la paret. En fi. Sóc masoquista de mena. Vegem què ens diu aquest pseudo-deixeble de Paulo Coelho. El tal Newton no només té una feina ridícula sinó que a més és una mena d’asceta, que es regeix per les seves pròpies normes; concretament les anomena, arrogantment, “Tres lleis de Newton”. I quines seran aquestes lleis? Respectaràs la Mare Natura? Seràs bo amb la comunitat? Doncs no. La seva primera llei ve a ser que si no té força es manté quiet o camina recte (????). La segona també té tela: “Si tinc forces canvio de direcció”. I la tercera, la répànoiche: “Si m’empenyen, jo m’hi torno”. Déu n’hi doret. Doncs resulta que un psicòtic d’aquest calibre té amiguets: un tal Kepler i un tal Einstein (vaja, què original). El més demencial és que el Kepler TAMBÉ treballa amb el tema dels telescopis! I jo em pregunto, des quan Nova Orleans ha sigut el centre mundial de l’astronomia? Eh? Que m’ho expliquin, perquè em sembla que aquí algú està deixant volar la imaginació una mica massa. Juro per Déu que si l’altre, l’Einstein també es dedica als telescopis, tanco el llibre i s’ha acabat. Doncs bé. Per sort l’Einstein treballa d’oficinista... a Zurich ni més ni menys. Deu ser que els ha anat a visitar, suposo, de vacances. Les següents pàgines són totalment decebedores, amb més descripcions nocturnes de Nova Orleans. Stephen Hawking entra en detalls absolutament prescindibles, com ara de què estan fetes les estrelles que es veuen al cel de Nova Orleans.
Em salto els dos capítols següents, per repetitius i críptics. Vaig directament al capítol quatre: Big bang. Anem al tema jazzístic, que és el que ens interessa. Potser no hauria d’haver obviat dos capítols perquè ara hi surten nous personatges, un tal Roger Penrose i un tal (agafin-se fort) STEPHEN HAWKING. No dono crèdit. Pot ser que aquest paio sigui tan barrut de sortir a la seva pròpia novel·la com a personatge? Doncs sí, i no només això. Ell i Penrose descobreixen una big bang en un lloc molt allunyat de l’”univers” (sic) i la presenten al món fins que tothom l’accepta i es fa famosa. Deuen ser una mena de mànagers o productors musicals, imagino. Aquí començo a tremolar. L’autor es prepara per descriure com actua la big bang. A veure si, com a mínim, té una mica d’idea de jazz. Diu que al principi estaven concentradíssims i que hi havia una gran massa en un espai molt petit (una manera rebuscada de dir “un garito a rebentar”) i de cop i volta... una explosió gegant. (¡!) (¿?) Uns paios, des de Palomar, ni més ni menys, veuen aquesta explosió, com no podia ser d’una altra manera, AMB UN TELESCOPI! Ignoro completament el simbolisme del telescopi però crec rotundament que m’estic perdent quelcom. El que segueix és confusió. Després de l’atemptat la big bang es separa “en totes direccions” (sic). Encara que sembli increïble, després hi ha pàgines i més pàgines on s’insisteix un cop i un altre amb els telescopis. Del Newton i tota la colla, ni rastre. En canvi, per la cara, fa aparèixer una mena de tribu urbana o secta perillosa i secreta (suposo) anomenada els “quarks”. Explica l’autor quina relació hi ha entre aquests paios i la malaguanyada big bang? No. Només diu que els “quarks” són difícils de quantificar i quan se’ls enfoca amb llum marxen. Molt bé. Queda clar. Vetlladament està parlant del Ku Klux Klan. Són ells que van posar la bomba al garito on tocava la big bang? No, si encara al final tot farà sentit.
Aleshores Hawking, sense venir al cas, engega una subtrama romàntica forçada de totes totes. Ens comença a parlar de l’atracció irresistible entre dos “quarks” (però el molt astut no ens en diu els noms!). I, sorpresa! Tenim notícies de l’amic del Newton, el senyor Einstein. Escriu una carta des de Zurich dient que el temps és relatiu i la distància també i tots aquests tòpics d’enamorats. Però... de qui està enamorat? Del Newton? Doncs possiblement, perquè llavors Hawking ens parla del Newton, però només diu que el seu estat és de gravetat. Ha emmalaltit d’amor? Ni flowers. Sense donar més detall ens recorda que la big bang es continua separant cada cop més i que, tot i que és relatiu, es troben amb un mecànic, en Planck, que porta un taller que es diu “mecànica quàntica” amb un soci anomenat Heisenberg que, pel que sembla, no és bona peça, ja que en principi diu que tot és incert i és incapaç de dir on són els cotxes i a quina velocitat van. No cal dir que aquí ja renuncio a trobar-hi qualsevol mena de lògica a la novel·la. La curiositat per veure si l’amic Hawking és capaç de resoldre aquest desaguissé és més forta que la son. Torna a aparèixer l’Einstein, que aquest cop se’n va de vacances al desert de Nevada amb un noi (un xapero?) anomenat Oppenheimer. Al mig del desert fan proves nuclears. Newton, gelós, marxa al segle XVII, on troba feina a càrrec de la corona britànica i refà la seva vida. Einstein i Oppenheimer discuteixen al mig del desert perquè un diu que no vol jugar als daus amb Déu. Kepler, a la seva bola, mira pel telescopi les òrbites dels planetes sobre Nova Orleans. La big bang diu que un dia tornarà a ajuntar-se al mateix punt d’on van sortir i formaran un grup nou anomenat big crunch. Fi. I jo em pregunto, senyor Hawking big crunch, no seria més profitós per a la Literatura que vostè s’hagués dedicat a la petanca paralímpica?
