No a l'Estatut

Ni estatut, ni dominis a la internet, ni seleccions esportives, ni conglomerats financers; el que Catalunya necessita per fer-se respectar és la Bomba Atòmica.

No entenc com s'ha deixat de banda aquesta alternativa. Suposo que és culpa de les pressions de Joan Saura i del lobby vegetarià-animista però un autre coq chanterait si la Generalitat disposés d'un assortit arsenal nuclear.

Una societat com la catalana, que s'autodefineix com a exemplar i participativa, hauria d'implicar-se en una causa justa com aquesta. Que els veïns s'organitzin per enriquir urani, que els ateneus i els casals es mullin. Ja n'hi ha prou de fer el préssec!

Per un govern catalanista i d'esquerres, fabriquem d'una puta vegada la Bomba.

Frustrat

Una vegada li vaig demanar un autògraf a Roman Polanski. “Can you give me an autograph, Mr. Scorsese?”. Em va mirar i va dir: “What?”. “Are you Martin Scorsese?”. I em va llençar el bolígraf i el paper pel cap. Per gracioset. Llavors ja era un gracioset suïcida. Tot i això respecto molt en Polanski. I també Scorsese.

Algun dia jo també faré una pel·lícula i als premis Ondas em podré disculpar amb el Polanski. “It was a joke, my darling”. I segurament m’encaixarà la mà com si fóssim vells amics.

L’altre dia li vaig confessar a la meva senyora que sóc un frustrat. Jo no volia estudiar periodisme. Mai no he tingut vocació de periodista. És més; em repugnen els periodistes. Són escòria. Els meus companys de promoció ho poden corroborar. Però això ja no li vaig dir a la meva senyora. “Cari, sóc un frustrat”. I la frustració es va fer paraula: jo el que volia era fer cine. Però no vaig gosar ni insinuar-ho a casa quan tocava. Abans hauria preferit dir, què sé jo... que era lesbiana, per exemple.

En aquella època el cine era cosa de Fassbinders, Eloys de la Iglesia o Eusebios Poncela. Era ART gai, així, en majúscula. Jo no volia que la meva família es sentís avergonyida de mi.

Així em vaig convertir en frustrat. I ho va pagar el pobre Roman.

Però algun dia faré una pel·lícula. Potser. O potser no. Perquè tampoc no sé què explicar. No tinc el pols narratiu de l’Scorsese. Ell ho té fàcil perquè és italoamericà i va créixer a Little Italy. Sempre fa pel·lícules sobre coses que coneix (llevat d’una o dues). Però jo no conec res. Jo no vaig créixer a Little Italy, malauradament, sinó al puto carrer General Riera, on ningú no portava pistola i em sabria realment greu acabar explicant històries de la generació del Naranjito i monyades d’aquestes.

Jo no vivia envoltat de capellans i mafiosos. Jo vivia a la meva habitació, amb un paper pintat que em va desequil·librar emocionalment, i amb pànic a caure per la finestra des del vuitè pis. És a dir, que amb aquest material no es pot fer El baile de los vampiros, com si diguéssim. Polanski va conèixer els nazis i jo no. La seva família va morir als camps de concentració i la meva no. La meva àvia va morir de càncer i a mi em van distreure portant-me al cine, a veure Herbie torero.

I am a frustrated, mr. Polanski.

I love Jordany

La ironia a temps. La setmana passada es va emetre el capítol de Jordània a l’Afers Exteriors, un programa on he treballat (ja no cal amagar-ho). Hores d’ara em pregunto que hauria passat a TV3 si el capítol s’hagués d’emetre demà. Segurament m’haurien obligat a refer el guió de dalt a baix en 9 hores.

Permetin-me, estimats lectors, que em posi sentimental. A Amman hi vaig fer uns quants amics (no anals, evidentment) i ara pateixo per ells. Tothom deu recordar l’extraordinària crònica que hi vaig fer. No me n’amago: I love Jordany. I avui més que mai.

Els jordans que vaig conèixer em van semblar pacífics i molt bona gent. Posats a trobar-los alguna pega només puc dir que el nostre conductor s’adormia al volant. Nimietats. O que vam estar en contacte amb restes d’explosius, tal i com van esbrinar sagaçment les autoritats aeroportuàries del Canadà quan em van arrestar en trobar indicis d’una mena de dinamita a la motxilla que havia portat durant tot el viatge a Jordània. Però això no és més que una anècdota.

Són els desavantatges de viatjar molt i gratis: fas amics arreu del món i pateixes per ells.