22 de maig 2006

El meu primer atac de pànic

L'últim bon estiu va ser el del 99. A l'estiu del 99 tenia amics. Després, ja no. Es van esfumar. D'un dia per l'altre, per coses de la vida que encara no arribo a assimilar.

El segon diumenge de setembre em vaig despertar de matinada. De cop i volta vaig sentir pànic. Em feia pànic la foscor i em feia pànic la certesa que mai més no es faria de dia. Era un malson en directe. Com si el temps s'hagués aturat i m'hagués quedat tancat en una bombolla negra. Condemnat a la nit eterna, sol. Necessitava parlar amb algú; qui fos, però em sentia tan aïllat que tenia l'absoluta seguretat que no hi havia ningú més. La gent que necessitava eren monstres estranys. Durant no sé quanta estona vaig estar-me assegut al menjador, espantat, amb el cervell descontrolat, patinant, com si se li hagués sortit la cadena a la bici. Era un curtcircuit. Era com morir-se. Pitjor. Era pitjor que ser mort.

No sé com em vaig trobar al carrer. Suposo que l'Àngel de la Guarda es va fer càrrec de la situació i va prendre els comandaments. Em va dur a l'ambulatori que hi ha a dos carrers de casa, a urgències. "M'estic morint", li vaig dir al noi del taulell. Em va demanar la data de naixement i la va escriure sobre el volant. "És per esculpir-la a la làpida", vaig pensar. Al cap d'un minut o dos, o trenta em vaig trobar al davant d'una doctora. "Em fa por que no es faci de dia", li vaig dir, i ella no va fer cap gest, ni cap somriure, com si li estigués dient la cosa més sensata del món. Em va donar una pastilla de gran calibre. "Pren-te això i veuràs com pots dormir". "I si no puc dormir?", li vaig preguntar. "Ja veuràs com sí que pots", i va fer un somriure que em va servir d'armistici interior.

Em vaig prendre el pastillot quan vaig arribar a casa. Als deu minuts em vaig sentir bé. Vaig notar que ja no pensava en res, però sense pensar-hi. Em sentia en pau amb la paret del menjador: no podia deixar de mirar-la. "Això és la felicitat: mirar la paret i no pensar res. Res. Res." Dels estius de després del 99 pràcticament ni me'n recordo.

5 Comentaris:

Blogger Prozacat diu...

ei bon amic, vós en preneu més que no pas jo de pastillots, pel que veig. una abraçada

23 de maig, 2006 22:50  
Blogger Mireia diu...

Perelló, "sursum corda" home, que tu escrius molt be i tens molta gràcia, i es cert que tots tenim moments de depre, però qui tingués el teu talent!, mira que si et poses trist encara et castigaré a coregir els 40 exàmens d'Història de l'Art que hem queden per demà, i mira quin hora es, ànims home, que tu mas fet riure molt moltes vegades amb les teves idees, que si tu et demipremeixes els altres ja podem plegar. Petons i tu tira endavant.

24 de maig, 2006 01:37  
Blogger Biel Perelló diu...

Senyors:
els agraeixo els seus ànims però no estic deprimit, ni tan sols demiprimit. Els hi ho puc demostrar: Ha ha ha ha ha ha ha aha ha ahaha haha ahahaha ha haha ha, etc.

24 de maig, 2006 07:45  
Anonymous "el culito" diu...

Això em recorda un cop que vaig estar ingressat en un hospital i em van donar morfina; em vaig llevar a mitja nit i vaig sortir de l'habitació amb pilotes, amb el suero penjant del braç, caminant pels passadissos com un zombi, i al fons del passadís una infermera em senyalava i venia corrent cap a mi, i jo pensava quin somni més guapo.

24 de maig, 2006 13:03  
Anonymous karbeis diu...

Em trec el barret novament (mentida, el duia tret de l'article anterior).

P.D.: Les mans comencen a sagnar. Però tranquil: he dit que no pararia i no paro. Seguiré aplaudint.

07 de juny, 2006 19:08  

Publica un comentari a l'entrada

<< Principal