10 de desembre 2006

Bona nit i bona sort

(Travis seu a una cabina de peepshow davant un fals mirall, que li permet veure però no ser vist. Es comunica a través d’un auricular de telèfon. A l’altra banda Jane entra i obre el llum. L’habitació està decorada com un bar. Jane porta un vestit negre curt. Sembla contenta.)

Jane: Hola.

Travis: Hola.

Travis: Et puc explicar una cosa?

Jane: Esclar. El que vulguis.

Travis: És una història de les llargues.

Jane: Tinc un munt de temps.

(Travis tomba la cadira i es posa d’esquena a la finestra.)

Travis: Vaig conéixer una gent...

Jane: Quina gent?

Travis: Dues persones. S’estimaven. La noia era... molt jove, sobre els disset o els divuit, crec. I el noi era... força més gran. Era un paio rabiós i salvatge. I ella era maquíssima, saps?

Jane: Sí.

Travis: I plegats, feien de tot una aventura, i ella estava encantada. Un simple tomb a la xarcuteria era una aventura. Sempre reien de pocasoltades. A ell li agradava fer-la riure. I no es preocupaven de res més perquè tot el que volien era estar junts. Sempre estaven junts.

Jane: Sembla que eren feliços.

Travis: Sí, ho eren. Eren realment feliços. I ell... l’estimava més del que creia possible. No podia suportar allunyar-se’n durant el dia per anar a treballar... per això va plegar de la feina. Només per estar amb ella. Llavors aconseguia una altra feina quan es quedaven sense diners, i llavors ho tornava a deixar. Però aviat, ella es va començar a preocupar.

Jane: Per què?

Travis: Pels diners, suposo. No en tenien prou. Sense saber quan arribaria el següent sou.

Jane: Conec aquesta sensació.

Travis: Llavors ell va començar a sentir-se... malament per dins.

Jane: Què vols dir?

Travis: Bé, ell sabia que havia de treballar per a ella, però no podia separar-se d’ella, tampoc.

Jane: Entenc.

Travis: I quan més temps estava lluny d’ella, més boig es tornava. Fins que, es va tornar realment boig. Va començar a imaginar coses.

Jane: Com quines?

Travis: Va començar a pensar que ella estava veient altres homes d’amagat. Arribava de la feina i l’acusava de passar el dia amb algú altre. Aleshores la renyava i començava a trencar coses a la caravana.

(Jane es sorpren de sobte.)

Jane: La caravana?

(Hi ha una llarga pausa.)

Travis: Sí, vivien en una caravana.

Jane: Perdoni’m, senyor, però, no va venir per aquí l’altre dia?

Travis: No.

Jane: Oh, per un moment m’ha semblat reconéixer la seva veu.

Travis: No, no devia ser jo.

Jane: Ahà. Sisplau, continui.

(Ella fa veure que no el coneix. Travis somriu.)

Travis: En fi, ell va començar a beure molt. I estava fora de casa fins molt tard per posar-la a prova.

Jane: Què vol dir amb “posar-la a prova” ?

Travis: Per veure si es posava gelosa.

(Jane somriu.)

Jane: Ah! Ahahà.

Travis: Volia posar-la gelosa, però no ho aconseguia. Ella només estava preocupada per ell, però això el feia tornar més boig.

Jane: Per què?

Travis: Perquè creia que, si ella mai no es sentia gelosa, volia dir que no l’importava. La gelosia era un senyal d’amor cap a ell. I, llavors, una nit... una nit, ella li va dir que estava embarassada. Estava de tres o quatre mesos, i ell no se n’havia adonat. I aleshores, de sobte, tot va canviar. Ell va deixar de beure i va trobar una feina estable. Estava convençut que ella l’estimava perquè portava a dins el seu fill. I s’anava a dedicar a fer una llar per a ella. Però llavors va començar a passar una cosa divertida.

Jane: Quina?

Travis: Al principi ell no ho va notar. Ella va començar a canviar. Des del dia que el nen va néixer, ella s’irritava per qualsevol cosa. Tot la molestava. Fins i tot el nen li semblava una injustícia. Ell va continuar intentant fer tot bé per a ella. Li comprava coses. La treia a sopar un cop a la setmana. Però res no semblava satisfer-la. Durant dos anys ell va lluitar per tornar les coses al seu lloc, com quan es van conéixer, però finalment es va adonar que no funcionaria mai. Per això es va amorrar a l’ampolla un altre cop. Però aquesta vegada... a sac. Aquesta vegada, quan ell arribava tard a casa, borratxo, ella no estava preocupada per ell, ni gelosa, només estava enrabiada. Ella l’acusava de tenir-la presonera per haver-li fet un fill. Li deia que somiava amb fugir. Només somiava amb això: fugir. Es veia corrent de nit, nua, per l’autopista, corrent a través dels camps, baixant per la vora del riu, sempre corrent. I sempre, just quan estava a punt d’aconseguir-ho, ell apareixia. Ell l’aturava d’alguna manera. Tan sols apareixia i l’aturava. I quan ella li va explicar aquests somnis, ell la va creure. Sabia que l’havia d’aturar o que la perdria per sempre. Per això li va lligar una campaneta al turmell, per sentir-la de nit si intentava sortir del llit. Però ella va aprendre a ofegar la campaneta ficant-hi un mitjó, i fer camí des del llit cap a la nit. Ell la va agafar una nit quan el mitjó va caure i la va sentir provant de córrer cap a la carretera. La va agafar i la va arrossegar cap a la caravana, i la va lligar a la pota del llit amb el cinturó.

(Jane plora. Les llàgrimes li cauen galta avall.)

Travis: La va deixar allà i va tornar al llit i es va estirar, escoltant els seus crits. I va sentir els crits del seu fill, i es va sorprendre per que ja no sentia res. Tot el que volia era dormir. I per primer cop, va desitjar ser molt lluny. Perdut en un profund, gran país on ningú el conegués. Algun lloc sense idioma ni carrers. Va somiar amb aquest lloc sense nom. I quan es va despertar, s’estava cremant. Hi havia flames blaves cremant els llençols del llit. Va córrer a través de les flames cap a les dues úniques persones que estimava... però no hi eren. Els seus braços estaven cremant i va saltar fora i va rodolar pel terra humit. Llavors va córrer. Mai no va mirar enrera cap al foc. Tan sols va córrer. Va córrer fins que va sortir el sol i llavors ja no va poder córrer més. I quan el sol es va pondre, va córrer un altre cop. Durant cinc dies va córrer així fins que tot rastre humà havia desaparegut.

(Jane s’eixuga les llàgrimes i s’amorra al vidre.)

Jane: Travis?

(Travis es gira, de cara a Jane. Mou la cadira fins que estan cara a cara. La seva imatge es reflecteix en la d’ella.)

Travis: Si tanques el llum allà dins, em podràs veure?

Jane: No ho sé. No ho he provat mai.

(Ella tanca el llum. Travis s’enfoca la làmpara directament a la cara. Funciona: El mirall es fa transparent i ara Jane el veu.)

Travis: Em pots veure?

Jane: Sí.

Travis: Em reconeixes?

Jane: Oh, Travis.

Travis: He portat en Hunter amb mi...

(Jane està astorada.)

Travis: No el vols veure?

Jane: Tinc tantes ganes de veure’l que no m’atrevia a pensar amb ell. Elena em va continuar enviant fotos d’ell fins que li vaig dir prou. No podia suportar el dolor de veure’l crèixer.

Travis: Per què no te’l vas endur amb tu?

Jane: No podia, Travis. No tenia el que ell necessitava. I no el volia fer servir per omplir el meu buit.

Travis: Bé, ell ara et necessita, Martha. I et vol veure.

Jane: Sí?

Travis: Sí. T’està esperant.

Jane: On?

Travis: Fora de la ciutat. A un hotel, El Meridian. Habitació 1520... 1520.

(Ell começa a penjar. Jane es posa dreta.)

Jane: No aniràs a marxar, oi?

(Travis torna a agafar l’auricular. Llarga pausa.)

Travis: No em puc quedar, Jane.

Jane: No te’n vagis ara. No te’n vagis ara!

(S’asseu contra la finestra, d’esquena a Travis.)

Jane: Solia... Solia fer-te llargs discursos després que marxessis. Solia parlar-te tota l’estona encara que estigués sola. Vaig deambular durant mesos parlant-te. Ara no sé què dir. Era més fàcil quan només t’imaginava. Fins i tot imaginava que em contestaves. Teníem llargues converses. Era ben bé com si hi fossis. Et podia sentir, et podia veure, olorar-te. Podia sentir la teva veu. De vegades la teva veu em despertava. Em despertava a mitja nit, com quan eres a l’habitació amb mi. Llavors... a poc a poc desapareixia. No et podia imaginar més. Intentava parlar-te en veu alta, com solia fer, però ja no hi havia res. No et podia sentir. Llavors... em vaig donar per vençuda. Tot es va aturar. Tu... vas desaparèixer. I ara treballo aquí. Sento la teva veu cada dia. Tots els homes tenen la teva veu.

Travis: Li diré a en Hunter que hi aniràs.

Jane: Travis?

Travis: Què?

Jane: Hi aniré.

Travis: Bé.

Jane: Hotel Meridian?

Travis: Sí. Habitació 1520.

(Penja l’auricular i marxa ràpid. Jane roman seguda una bona estona. Llavors, s’aixeca, obre el llum i surt de l’habitació. Només hi queda el mirall.)

9 Comentaris:

Anonymous Enriqueta Llopis (Cardedeu) diu...

És superguai, molt txuli. El personatge d'ella té una gran entitat psicològica. Dabuten.

10 de desembre, 2006 18:17  
Blogger Prozacat diu...

hola senyor Perelló i adlatteres,
com va tot? fa temps q no entrava, potser un any, potser menys...
celebro retrobar-lo aquí i veure que hi ha fotos seves pertot.

10 de desembre, 2006 23:02  
Anonymous Enriqueta Llopis (Cardedeu) diu...

¿Com està, senyor Prozacat? Fa temps que no el veiem pel seu blog, i n'estem totes dolgudes. L'enyorem. L'hi dic de debó.

11 de desembre, 2006 19:27  
Blogger Jordi Ventura Padró diu...

Biel, això és un final?
Ens estàs insinuant alguna cosa?
T'has comprat una parcela deserta a Molvania (lloc on, d'altra banda, vas ser engendrat)?
Preocupant.

13 de desembre, 2006 11:02  
Blogger Prozacat diu...

estic força bé senyora enriqueta Llopis de Cardedeu. és veritat que la meva vida ciber ha disminuït molt, és que m'he reincorporat al món laboral i al món en general i no tinc massa temps de fer ciber. Però sempre enyoro el senyor Perelló, perquè em va fer molta companyia sense saber-ho en un moment que jo estava molt sol.
En fi, no vull fer la llagrimeta, si aconsegueixo fer alguna cosa que no sigui massa ridícula escriuré al meu blog només perquè vostè m'ho ha demanat, senyora Enriqueta.

15 de desembre, 2006 23:01  
Anonymous Enriqueta Llopis (Cardedeu) diu...

I jo que n'estaré ben contenta. Quan li deia que l'enyorem l'hi deia ben de debò. Una abraçada.

15 de desembre, 2006 23:35  
Anonymous Anònim diu...

"París, Texas" (1984) de Wim Wenders. Inoblidable!

02 de gener, 2007 21:50  
Blogger Desmodrònic diu...

Inoblidable Nastassja Kinski als annals (ei!) i/o anuaris del Peep-Show.

03 de gener, 2007 23:25  
Blogger mai9 diu...

esteu més callats que ERC, a veure qui és el Carretero que diu algo.

25 de gener, 2007 00:51  

Publica un comentari a l'entrada

<< Principal