30 d’abril 2007

Curiositats sindicals

A Ucraïna és costum que el treballador celebri el primer de maig regalant a la seva mare una "malkinva" (sis litres i mig, aproximadament) de gasoil.

A les indústries siderúrgiques de la conca del Rhur, el primer de maig, els treballadors de més edat s’apleguen per rebre junts els resultats de revisions mèdiques i acullen amb expressions grolleres els resultats preocupants.

A les Filipines, el día del treball, els responsables de grans explotacions agràries disparen trets rasants durant tota la nit mentre els empleats beuen alcohol i corren pels camps buscant refugi.

A Bilbao els treballadors celebren el primer de maig treient la maquinària pesada al carrer, la carregant-la en camions i se l’endunt-se-la a sopar.

A França, l'u de maig els treballadors de la sanitat pública desfilen empenyent orgullosament llits amb pacients en coma.
0 comentaris

29 d’abril 2007

Newton, democràcia i pizza

Quan Newton va descobrir la llei de la gravitació universal no va reunir a tota la gent del poble per posar-la a votació. No va seguir un procediment democràtic i això va ser una sort. M’imagino tota la gent del poble intentant posar-se D’acord sobre si els cossos s’han d’atreure segons la massa que tenen. Tothom ho hauria trobat immoral. Només la gent obesa ho hauria considerat just. La llei no s’hauria aprovat mai. Bé, potser s’haurien aprovat coses secundàries com el tema de la inèrcia... però només perquè la inèrcia permet a la gent continuar fent el mateix que ha fet tota la vida.
Newton no era un demòcrata. Galileu tampoc era un demòcrata i va estar a punt de morir a la foguera, per sort, el tribunal que el jutjava va votar a favor de que no el cremessin. Aquesta és la part bona de la democràcia, que serveix per protegir als que no són demòcrates. Jo m’he fet un fart de veure pel·lícules dolentes per culpa de la democràcia. La democràcia no funciona en totes els casos i la manera més fàcil de comprovar-ho és quedar amb una colla per anar al cine. Quan quedes amb molta gent i has de decidir on aneu sempre es va a veure la pitjor pel·lícula possible. Ho tinc comprovat. És impossible anar a veure una pel·li bona amb més de dues persones. D’això es dedueix que les tres bessones no deuen tenir ni puta idea de cine.
En el futur, la democràcia es perfeccionarà molt i es convertirà en una cosa automàtica. Cada quatre anys, quan toquin eleccions, cada partit farà coalició amb una marca comercial, amb Pizza Hut, o Pizza Worl, o la Baguetina Catalana, cadascú segons el seu ideal polític. I el diumenge de la votació, sense necessitat de moure’s de casa, tothom trucarà i demanarà la pizza que més li convingui. A les dotze de la nit, es tancaran les pizzeries electorals, es farà el recompte i se sabrà quina pizza és la guanyadora i quins ingredients del programa electoral són els més demanats.
0 comentaris

28 d’abril 2007

Citröen Tiburón

Quan era petit m’agradava molt pujar al cotxe del meu tiet: un Citröen Tiburón. En aquella època els que volien fer veure que eren molt d’esquerres anaven amb altres cotxes, amb escarabats o dos cavalls, el Tiburón era de fatxes.
Ja no es fan cotxes amb noms d’animals. Ni camions. L’últim va ser el Pegaso. Pegaso, sona bé. Aparta’t, que ve un Pegaso. Hòstia, t’apartaves només de sentir el nom. L’últim cotxe amb nom d’animal que recordo va ser el Panda. Vaja mariconada de cotxe. Quina pena.
En el seu Citröen Tiburón el meu tiet fatxa hi va instal·lar un dels primera aires condicionats que hi va haver a Barcelona. Com tirava aquell aire. Li treia tanta potència al motor que només el podia connectar quan s’aturava als semàfors. L’aparell en si ocupava tant lloc que en el maleter no hi cabia res més. Ni la roda de recanvi. La roda de recanvi, al meu tiet, pel que pogués passar, se la guardaven en una benzinera de Palamós.
Quan hi pujava, allò que m’impressionava més del Citröen Tiburón era la forma del volant. No sé com explicar-ho. Era un tub que pujava, es doblegava en forma d’ela i connectava amb el cercle del volant només per un sol punt. Després he vist el mateix concepte en aquestes bicicletes de filferro que venen els ionquis pels carrers.
Una altra cosa sorprenent del cotxe és que era molt baix. Era con estar assegut a terra. Al meu tiet li encantava. Sempre anava molt cremat i mai no es saltava un semàfor. Així que veia àmbar frenava en sec i acotava el cap per veure passar minifaldilles. Que llavors n’era l’època.
Una altra peculiaritat d’aquell vehicle llegendari era el morro, que acabava en punta. No s’ha tornat a fer un cotxe igual, amb aquell morro de punta i molt baix. Quan arribava a l’hospital algú que havien atropellat, els metges ho sabien de seguida. Li veien els turmells destrossats i deien: un Citröen Tiburón. Era un cotxe fantàstic.
5 comentaris

25 d’abril 2007

El meu cosí se'n va sortir

Hi ha coses amb les que no es pot fer broma. Les malalties greus, per exemple. No s'hi pot fer broma. Cap mena de broma. No es pot fer broma amb el dolor de la gent. El meu cosí pensava exactament el mateix que jo fins que li van dir que ho tenia. A ell li van dir què tenia, però jo no ho vull repetir perquè no vull que sembli que en faig broma. Li van tir que tenia tal cosa, i ell ja sabia que no li estaven parlant del zodíac. Per entendre'ns, no li van dir que tenia capricorni.
Hi ha coses amb les que no es pot fer broma. El meu cosí pensava exactament el mateix que jo, fins que li van dir què tenia. Llavors va començar a fer-ne broma. Ningú entenia les seves bromes. A tothom li violentava molt quan començava a parlar d'aquella manera de la seva malaltia. Es pixava de riure. Només reia ell. Una dia, casualment, va conèixer a algú que també es petava de riure amb en seu humor negre, i el meu cosí li va preguntar com era. "Perquè tinc el mateix que tu", li va respondre.
Jo no faig bromes sobre malalties greus. Només faig bromes sobre malaties poc importants: grips, dolors mestruals, dislocacions, coses així, divertides... Si la malaltia es complica jo callo. Amb una mica de sort, les malalties acaben bé. El meu cosí se'n va sortir. Quan li van dir que estava curat es va apuntar en una associació d'aquestes d'ajuda als malalts. Es va apuntar a l'Associació de Malalts del Parkinson. Volia conèixer malalties noves. Anava pels hospitals fent bromes desagradables. Era la seva manera de contribuir. Vah, és el meu cosí. Ell és així.
Jo no jutjo mai a les persones. Ningú té dret de jutjar a les persones. La gent que jutja a les persones són tots uns cabrons.
3 comentaris

24 d’abril 2007

Nous refranys catalans de sempre

Gat escaldat fa mal so.
Qui gemega ja ha rebut més ofici que benefici.
El foc té aturador que ruc espatllat no.
Mai no plou a gust de bona confitura.
Qui vol lluir el seu mal espanta.
A l’estiu, tota cuca menja bé, caga fort i no té por de la mort.
Qui no és profeta somnia truites.
No diguis home del sac fins que no sigui al sac i ben lligat.
Qui de jove no canta a taula, de vell xiula a la palla.
Qui no arrisca el gat pentina.
Qui avisa no és traïdor si té un bastó que pega i no fa remor.
Cel rogent a la terra dels cecs, el borni du paraigua.
1 comentaris

23 d’abril 2007

3 llibres en 1

És possible que us agradi la lectura, que us agradi, sí, però no tant com per perdre-hi massa temps. Si és el vostre cas heu de saber que alguns llibres venen a ser la suma d'altres dos llibres. En conseqüència, llegint-ne un de fet en llegiu tres.


4 comentaris

21 d’abril 2007

Novetat editorial

Els anys de parella van passant i, novament, moltes dones cauen en la rutina de regalar un llibre per Sant Jordi. Malgrat que encara no hi ha disponible una edició en català, el llibre és fàcil de seguir gràcies a uns gràfics entenedors i unes fotografies que no resultaran ofensives a un lector no especialitzat.
1 comentaris

20 d’abril 2007

Meditació ràpida

He trobat un llibret que vaig comprar fa anys a l'estranger. És d'un tal Bader i consisteix únicament en una tria de pensaments. Pensar tothom pensa, però en aquest cas l'autor no s'ha esforçat gaire. Simplement ha provat de construir principis espirituals mesclant dues lògiques espirituals oposades: la perspicàcia del judaisme i la buidor oriental.


Si vols descobrir quin és el Camí no preguntis mai l’adreça, discuteix-la.
Tu existeix aquí i ara. Més tard, existeix en qualsevol altre lloc. Tan difícil és?
La saviesa és una il·luminació sobtada i sense paraules. Prou d’anar-ho explicant a tothom.
Marxar és arribar. Fugir és quedar-s’hi. Dir adéu és començar una llarga conversa davant la porta.
Vagis on vagis, allà seràs. L’equipatge és un altre tema.
Sigues pacient i aconseguiràs qualsevol cosa. Sigues impacient i aconseguiràs qualsevol cosa abans.
Quan juguis a bàsquet, sigues la pilota. Quan et facin seure a la banqueta, sigues la tovallola.
1 comentaris

19 d’abril 2007

Un esquema útil


2 comentaris

18 d’abril 2007

Kant i el problema extraterrestre

El problema extraterrestre no ocupa gaire pàgines en la història de la filosofia, però Immanuel Kant (1724-1804) va sentir la necessitat de parlar-ne en una obra titulada "Història general de la naturalesa i teoria del cel". Un any abans havia publicat "Sobre la qüestió de si la Terra envelleix des d’un punt de vista físic", i el següent veia la llum "Noves observacions sobre l’explicació de la teoria dels vents". Home optimista, jove i ple de confiança en el poder de la raó, Kant va afirmar que l’univers va originar-se quan una força d’atracció va oposar-se a una força de repulsió i això va fer que aparegués un moviment de rotació que formar els planetes. I ja podria ser. Actualment els físics encara no tenen motius sòlids per afirmar el contrari.
Però el prometedor filòsof kantià va fer un pas més enllà quan va afirmar, taxativament, que els humans no podíem ser els únics habitants de l’univers, que hi havia d’haver vida intel·ligent en altres planetes. I aquí va sorgir un problema teològic greu, un problema que us semblarà absurd però que no ho era en una societat (la Prússia de 1755) estrictament organitzada sobre principis religiosos. Aquest greu problema era: si altres planetes estan habitats, ¿Jesucrist ha nascut, predicat i mort a la creu també pels extraterrestres? ¿O ha nascut en cada planeta? ¿Hem estat nosaltres els primers de rebre’l? ¿A cada lloc ha predicat de la mateixa manera? ¿S’adapta a les característiques del planeta? ¿Ja ha acabat o encara és de gira?
Kant no va respondre aquestes preguntes, però sí va deixar escrit que no seria estrany que, quan morim, la nostra ànima vagi a viure a un altre planeta. És clar que, vist així, també podria ser que tots nosaltres fóssim les ànimes de marcians bons.
7 comentaris

17 d’abril 2007

Algunes reflexions sobre folklore


És una llàstima que encara ara molts centres d’esplai no permetin que els nens col·laborin amb les autoritats de trànsit els caps de setmana fent de cons a les autopistes.

És aconsellable no mantenir relacions sexuals dins l’àmbit laboral. Això que sembla una aportació moderna és, de fet, herència de la saviesa ancestral dels pastors.

No hauríem d'estar en contra dels accidents de trànsit ja que és una de les poques tradicions d’origen laic que ens posa en contacte amb una dimensió transcendent.

Per motius de seguretat, les colles castelleres haurien de fer servir només bessons per fer d’anxaneta. Així un dels dos es podria quedar a casa amb la mare.

A la Bíblia no hi ha cap referència als canalons. Això vol dir que quan celebrem el Nadal, o bé ens enganya la Bíblia o bé els canalons.

Que el peu dret no sàpigui mai què balla el peu esquerre.

La perversitat educativa del costum de fer cagar el tió no rau en el fet d'usar la violència, sinó en obtenir un benefici immediat a canvi.

Més pà que formatge. Més mel i et mato.

Si vols estar ben servit, fes de tant en tant un crit.

Quan el boletaire vol, l’acordionista hi està d’acord.

I no deixis la carretera per agafar una fulana.
0 comentaris

16 d’abril 2007

La cerimònia del te

La cerimònia del te és una tradició japonesa que commemora alguna cosa, suposo. No sé ben bé què commemora, em sembla que res. Honestament, no en sé res de la cerimònia del té. Així que en aquest tema la paraula clau és res. I passa el mateix en cerimònies d’altres infusions o aliments.


L'any 1998 a la sogra li va sortir una paella perfecta. Després de dinar tots miràvem la paella buida, no hi vèiem res i mirar aquell no res ens feia sentir feliços. Què commemora una paella? Res. Quan surt bé una paella es commemora a si mateixa. Els especialistes en cultura nipona ja em corregiran però sospito que el complicat protocol de la cerimònia del té és només carcassa. Podria representar-se igualment sense tetera, fent el gest amb tasses imaginàries, i tot plegat seria essencialment el mateix.



I és que contemplar el ritual del te et fa sentir que tota l’existència humana no és altra cosa que un gest, i percebre aquesta buidor t’asserena. Pau... Harmonia... Equilibri... Buidor... Cada matí practico la cerimònia del te, però ho faig a la manera occidental. Observo els objectes llargament, els col·loco en un ordre harmònic, pren la tetera amb cura i aboco més te fora que dins.



El te s’escampa per la taula. L’eixugo amb tovallons de paper. Veig que el sucre s’ha mullat dins del sobre. En fi, que tot és un problema. I és normal que ho sigui perquè Occident es fonamenta en el conflicte. Entre nosaltres una persona que senti la buidor no és ningú. Ja ho diu la xifra, és un zero. Aquí la pau sempre és el resultat d’alguna guerra. Aquí les teteres regalimen per on volen.

Per això celebro cada dia la cerimònia del te, per situar-me en el món on visc. Altres llegeixen els diaris, jo brego amb te. Quan acabo m’aixeco, miro la taula emmerdada i canto victòria.
0 comentaris