30 de juny 2007

Vatincan Airways

Qualsevol que hagi passat per un aeroport des del polsegós dia de l'11-S del 2001 ha d'haver-se fet per força aquesta pregunta: Hem de seguir volant? Continuem fabricant avions o ho deixem estar? Si decidim continuar cal fer-ho sobre bases diferents. No pot ser que la Boeing i el Vaticà segueixin ignorant-se.
Mentre les potències colonials europees es repartien els continents, l’Església defensava que el seu monopoli no era d’aquest món. Per això Roma va sentir-se profundament dolguda per l’arrogància dels pioners aeris, que no respectaven el valor simbòlic que té el cel pels cristians. Es veia venir que no seria bona idea enviar fidels a sobre dels núvols i dur-los a visitar al Senyor quan no hi era.
Si els germans Wright haguessin estat frares i l’aeroplà s’hagués inventat en un monestir, l’aviació comercial hauria seguit pautes molt diferents, molt, i ara no estaria en crisi.
La meva anàlisi és estrictament econòmica: el cost que suporta l’aviació per garantir la vida és excessiu. Les companyies aèries no poden continuar garantint la vida perquè la vida és una garantia que no ofereixen en cap altre sector. Vés a un hospital i exigeix a un metge que viuràs. O busca un capellà, mai et dirà: tranquil, que no moriràs. En canvi les hosteses es fan un fart de prometre-ho.
L’aviació laica ja era un negoci ruïnós quan el terrorisme islàmic li va donar el toc de gràcia. No vaig cap valoració moral quan dic que la vida d’un fidel musulmà surt tirada de preu. Per tant, cal rebaixar el preu de la nostra existència. Sé que les devaluacions són doloroses però, fent números, no hi ha cap més manera de continuar volant. L’Ésglésia es quedarà tot el negoci aeri perquè és l’única capaç d’abaratir el cost de les vides humanes occidentals. Aviat entrarem als avions i el pilot ens saludarà: benvingut a bord. Les nostres vides són en mans de Déu. Feliç vol.
4 comentaris

26 de juny 2007

Decàleg imbècil

1.- Ningú vol que els altres el considerin imbècil.
2.- Dels imbècils que s’esforcen en no semblar-ho en direm imbècils implícits.
3.- Tots som, d’una manera o altra, en un àmbit o altre, imbècils implícits.
4.- El imbècils explícits són persones que, voluntàriament, fan veure que són imbècils.
5.- Quan una persona fa veure que és imbècil, tothom al seu voltant se n'alegra.
6.- Quan una persona és bona fent-se passar per imbècil, pot dedicar-s’hi professionalment.
7.- Un imbècil professional té molta feina, tanta que sovint se l’endú a casa.
8.- A casa, les persones que conviuen amb un imbècil tendeixen a tractar-lo com un imbècil.
9.- Quan un imbècil professional descobreix una nova forma d’imbecil·litat ha de practicar-la tant com pugui, fent-la madurar fins que s’hi sent còmode.
10.- Quan assoleix aquesta maduresa, a l’imbècil professional li costa diferenciar entre fer l’imbècil i ser-ho.
8 comentaris

12 de juny 2007

Víctima d'una ONG

Una persona que vol conservar l’anonimat m’explica que passa per un moment professional molt delicat, que l’han fotut fora de la feina i que fins fa poc que treballava en una ONG. La van fitxar per racionalitzar l’estructura de l’organització. La seva feina era fer un pla de viabilitat, retallar despeses com fos i despatxar a gairebé la meitat dels voluntaris, i no va tenir prou valor per fer-ho.
Es veu que la indústria humanitària està convertint-se en una selva, que l’ONG grossa és menja la petita i que el pitjor que poden fer els dirigents humanitaris és creure’s la teva pròpia propaganda. Només entrar en l’organització algú li va dir a la meva amiga que allí el lema era: “no li donis un peix, ensenya-li a robar-lo”. Diu que molts cooperants estan totalment desemparats, que arriben a la seva destinació sense res i que sort en tenen de que la gent del lloc s’organitzi i els ajudi. Es veu que els alimenten, els netegen de paràsits i els sodomitzen, diu que és una tradició africana.
Aquesta persona ha intentat trobar feina en altres ONGs però no l’agafen, i està segura que l’han apuntat en una llista negra, i que aquestes organitzacions humanitàries mai reconeixeran que hi ha llistes negres, sempre diran que són afroamericanes. Però allò que li dol més és l’argument que han fet servir per fer-la fora, li han dit que la seva incompetència dificultava la viabilitat de l’empresa, que estava posant en perill els projectes d’ajuda al tercer món i que, per tant, li fotien una puntada al cul per motius humanitaris.
11 comentaris

05 de juny 2007

La fi d'ETA

Fa dies que ningú no parla d'ETA i em sembla oportú no baixar la guàrdia malgrat el camí d'esperança que ha obert el mal anomenat Procés de Pau.

¿O és que ningú no recorda l'atemptat al pàrquing de la T-4 de Barahas del 30 de desembre passat?

¿Ningú no recorda els dos herois equatorians que van donar la seva vida per evitar una tragèdia més gran?

Dos equatorians, recordem-ho, que dormien plàcidament a dos cotxes diferents del pàrquing i van rebre pòstumament la Medalla al Treball del govern espanyol. ¿Quina mena de feina feien aquests dos senyors? ¿Fer una becaina al cotxe és una feina? Llavors, o el govern va actuar de forma cínica o va venir a dir d'alguna manera que els equatorians en particular i els estrangers en general són uns mantes d'agafa't i no et belluguis.

¿Per què ETA va atacar dos equatorians? ¿Què pinta Equador a l'agenda sinistra d'ETA?

Sospito que la resposta és simple: els etarres estaven gelosos. Les enquestes del CIS sobre allò que preocupa els ciutadans començaven a situar l'immigració per sobre el terrorisme.

No saben perdre.

¿On s'és vist un problema del CIS eliminant un altre problema del CIS?

Com veuen els interrogants són molts. Que l'eufòria de la pau no ens faci perdre la sagacitat.
6 comentaris

02 de juny 2007

STOP! NO VOLEM MÉS COPS AL CAP!

És possible que hagis experimentat, algun cop a la vida, un cop sever al crani. És el moment de dir prou. Els cops al crani causen dolor, desorientació espacial o temporal i, si són immerescuts, provoquen un comportament irritable.
En previsió de futurs col·lisions cranials adjuntem una llista de consells que pots penjar en un lloc visible. De tota manera és convenient memoritzar-los perquè una picada forta pot afectar momentàniament la visió, dificultant-ne la lectura –no diguem ja la comprensió.
ALERTA, en cas de picada cranioencefàl·lica SEVERA o MOLT SEVERA:
NO simular indiferència.
NO mirar pintura abstracta.
NO colpejar-se novament la zona afectada amb un cop de magnitud similar.
NO desfer-se instintivament els cordons de les sabates.
NO insultar a persones absents o mortes o presents en estat comatós.
NO ballar claqué o, en tot cas, fer-ho assegut.
contenir la respiració i l’orina, simultània o alternativament.
fer-se la pregunta de per què.
sacsejar violentament la mà perquè, malgrat que el dolor no desapareix, el moviment d’una extremitat dissipa la tensió sobtada.
fer-ho saber a altres persones que es puguin trobar al domicili, bé sigui oralment o amb una gesticulació prou explícita.
comentar-ho més tard trucant a alguns programes de ràdio.
Ni ni NO pregar de cara a La Meca.
1 comentaris

01 de juny 2007

HAMBURG, 1983

El sr. Orteu amb barret saluda afectuosament al sr. Perelló.
"Quan li sembli bé poden començar a medir-nos els perímetres, si és que considera que això és tan important a la seva vida".
3 comentaris

Gran premi

He guanyat un altre premi. Crec que això deixa en una posició força incòmoda el senyor Orteu i el seu International Platos Contest.
2 comentaris