26 de juliol 2007

La rissa, remei infal·lible



5 comentaris

22 de juliol 2007

com aprendre estranger

L’estranger és un idioma fàcil. El secret és aquest: no et fixis en què diu, fixa’t en com t’ho diu. L’actitud de la persona és, en essència, allò que et vol dir. Fer que sí i esperar a veure què passa és una resposta universalment vàlida. Amb paciència qualsevol situació es resol sola, en els cinc continents. Si entro en un restaurant i el cambrer m’aclapara amb preguntes, li vaig fent sí o no aleatòriament a cada pregunta fins que queda satisfet. I si veig que entrem en un bucle assenyalo el plat de la taula del costat.
L’estranger, com tantes altres coses forànies, està sobrevalorat. Aconsello a tothom que no aprengui idiomes. D’idiomes ja n’hi ha massa i massa informació desorienta. La part positiva de sortir a l’estranger és que et desorienta i no entendre res és la manera de començar a entendre alguna cosa.
Quan tornes a casa te n'adones que viatjant has viscut una temporada en la cmpleta inòpia. I descobreixes que s’hi estava bé, que es pot viure sense entendre res, que és saludable i que allarga la vida perquè la fa desautomàtica. Llavors ets tu qui pot parlar i els altres els que no entendran res.
5 comentaris

15 de juliol 2007

dummie

Ser dummy és la meva feina. Sóc una d’aquestes persones de mentida que es fiquen dins de cotxes de prova per estimbar-se violentament. Sóc un ninot de fusta però els cops m’han fet una persona receptiva.
El meu pare també era dummy. Recordo que jo era petit i ell jugava a llençar-me a munt. Al sostre de casa encara queden marques. M’anava fent gran i el pare no perdia el costum de pegar-me. Ho feia per despertar la meva vocació. Volia ensenyar-me l’ofici.
Pot semblar que us explico tot això perquè estic dolgut amb ell. No és cert. Rebre és dur, però et fa replantejar les coses, t’ajuda a meditar. Quan et sents tractat injustament arribes a conclusions importants, com ara: que has de decidir si tens dignitat o no la tens, i si la tens has de trobar un lloc on ficar-te-la.
No sóc una persona valenta, ni he defensat mai ningú perquè allò que no vulguis per tu no ho vulguis pels altres. Això sí, com a professional que sóc, he procurat no implicar-me en actes de violència gratuïta. Tinc una tarifa.
La violència és una cultura que desapareix. La culpa és dels diaris i la televisió, que l’han convertit en una cosa bruta i retrògrada, de la que no se’n pot fer broma. Ha esdevingut tabú. Ja ningú es pega pel carrer i es va perdent el contacte entre generacions.
Si el meu fill vol seguir la tradició familiar, com podré ensenyar-li l’ofici? Ho hauré de fer d’amagat, o hauré de pagar a un company de l’escola perquè l’apallissi durant l’hora del pati. Estic d’acord que la violència pot resultar perillosa si s’usa sense seny, i que és físicament pesada. Però aquells que hem rebut sabem que també és terapèutica i relaxant. I encara us diré més. No crec que hi hagi una violència de veritat quan no hi ha estimació.
4 comentaris

11 de juliol 2007

L'ús del gat

Estic pagant un gat i no n’estic gens content. No m’ofereix el servei que n’esperava. Només dorm. No sé quina jornada laboral fa. No sé quan he d’arribar a casa per trobar-me’l de guàrdia. No treballa mai. Jo li faig més companyia a ell que ell a mi.
Però la pregunta és: com s'ha arribat a aquest punt. Vull dir, és la seva una passivitat instintiva? Algú entén com ha pogut evolucionar l’espècie? Totes les espècies han lluitat per sobreviure, totes menys els gats. Amb qui els ha tocat competir?, amb vegetals?
A vegades el meu gat dorm tan profundament que l’agafo i el faig servir per enllustrar-me les sabates. Acabo de treure la pols a tot el pis i penso: deu estar mort. Un dia es despertarà al contenidor.
És evident que no necessito el gat per res perquè jo ja sé l’olor que fan les potes de les cadires. Ho sabia abans de tenir gat.
4 comentaris