15 de juliol 2007

dummie

Ser dummy és la meva feina. Sóc una d’aquestes persones de mentida que es fiquen dins de cotxes de prova per estimbar-se violentament. Sóc un ninot de fusta però els cops m’han fet una persona receptiva.
El meu pare també era dummy. Recordo que jo era petit i ell jugava a llençar-me a munt. Al sostre de casa encara queden marques. M’anava fent gran i el pare no perdia el costum de pegar-me. Ho feia per despertar la meva vocació. Volia ensenyar-me l’ofici.
Pot semblar que us explico tot això perquè estic dolgut amb ell. No és cert. Rebre és dur, però et fa replantejar les coses, t’ajuda a meditar. Quan et sents tractat injustament arribes a conclusions importants, com ara: que has de decidir si tens dignitat o no la tens, i si la tens has de trobar un lloc on ficar-te-la.
No sóc una persona valenta, ni he defensat mai ningú perquè allò que no vulguis per tu no ho vulguis pels altres. Això sí, com a professional que sóc, he procurat no implicar-me en actes de violència gratuïta. Tinc una tarifa.
La violència és una cultura que desapareix. La culpa és dels diaris i la televisió, que l’han convertit en una cosa bruta i retrògrada, de la que no se’n pot fer broma. Ha esdevingut tabú. Ja ningú es pega pel carrer i es va perdent el contacte entre generacions.
Si el meu fill vol seguir la tradició familiar, com podré ensenyar-li l’ofici? Ho hauré de fer d’amagat, o hauré de pagar a un company de l’escola perquè l’apallissi durant l’hora del pati. Estic d’acord que la violència pot resultar perillosa si s’usa sense seny, i que és físicament pesada. Però aquells que hem rebut sabem que també és terapèutica i relaxant. I encara us diré més. No crec que hi hagi una violència de veritat quan no hi ha estimació.

4 Comentaris:

Blogger Roi diu...

la vida s'aprèn a base d'hòsties...diuen

16 de juliol, 2007 00:40  
Anonymous esteve diu...

Perdoni, però s'ha oblidat d'adjuntar les tarifes.

Per gent tan poc profesional com vosté s'ha anat perdent l'ofici i qualsevol dia pegar-se serà quelcom a veure a les filmoteques o als parlaments coreans...

D'altra banda, li recomano que envïi al seu fill a Torrebaró un divendres al vespre amb un rolex i màniga curta. O a can Bernabeu amb la samarreta del Luis Enrique de l'época daurada. L'entrenarien de valent.

16 de juliol, 2007 19:29  
Anonymous Anònim diu...

Hola, queria decir que a ver si poneis el blog en castellano tambien, porque me cuesta mucho traducirlo. Me han hecho gracia muchas cosas de las escritas aqui, pero otras no las entiendo, porque no se catalan. Como es mas facil uqe vosotros la traduzcais antes de que yo aprenda catalan, pues os pido esto. No creo que me hagais caso, pero por lo menos os lo digo. Muchas gracias. Ah, se me olvidaba, aunque sea dificil de creer tengo 16 años, los jovenes de hoy en dia tambien somos cultos.

Angel

22 de juliol, 2007 07:24  
Blogger Roi diu...

Ángel, la mayoría de los jóvenes de hoy en día NO soys cultos. Tú, puede.

22 de juliol, 2007 21:20  

Publica un comentari a l'entrada

<< Principal